EL concert
Finalment vam poder veure en directe a The Sunday Drivers! Què dir del seu fenomenal directe? Vam disfrutar, vam cantar fins quedar-nos sense veu però per desgràcia i vergonya aliena, he de començar parlant del públic.
Programar un concert en una sala de teatre petita és una arma de doble tall. Per una banda tens la oportunitat de crear un ambient íntim i únic, però per l’altra banda… pot passar el que va passar dissabte. La meva era la única samarreta amb el nom de la banda i per arreu se sentien comentaris com “anem a veure aquest grup de Toledo” o “Ahir em vaig descarregar el seu últim àlbum”. Si a això (no necessàriament negatiu) hi sumem una actitud totalment passiva, com la d’aquell que va a veure una obra de teatre (per alguna cosa som en un teatre…), tenim que el pobre Jero va quedar totalment frustrat quan va pretendre que el públic cantés (o que s’arribés a sentir als que cantàvem).
Tot i això, la banda va fer gala d’un directe sobri i potent que, tot i arrencar amb un programat calc de l’últim àlbum va aconseguir arrencar moments elèctrics amb On My Mind o arribar al clímax amb Little Chat durant la hora i mitja de concert. De nou per culpa de la freda acollida del públic, els Sunday es van cenyir a un tracklist estrictament planejat en que no es van atendre les peticions (encara que les fes des de segona fila) ni en els bisos.
Al seu favor cal dir que, com sempre, van fer gala d’un directe impecable on vam poder apreciar l’evolució de les seves cançons, perfectament defensades amb una energia desigual a la que el públic demostrava. Tot i això, encara que tard, van aconseguir aixecar a tota l’audiència amb una desmesuradament enèrgica Little Heart Attacks, en què tot el públic va acabar cantant davant una emocionada banda i que va servir per tancar una de les millors actuacions que es veuràn a Tarragona en força temps.
Com a contrapunt, mencionar a Russian Red, una petita formació de veu i guitarra, que en aquesta ocasió va ser (immensament) acompanyada al teclat per Charlie Bautista (The Sunday Drivers) i que va enamorar per la melosa i innocent veu de la cantant.
En definitiva, no podiem esperar altra cosa d’aquesta banda de Toledo que tant ens agrada i que va fer que sortíssim del Metropol amb un somriure d’orella a orella. Jero, Miguel, Fausto, Carlos, Lyndon (una de les millors veus d’Espanya) i Charlie (el germà guapo de la família Romero): Gràcies.
I un altre dia ja parlarem de concerts íntims…
