El perquè de que la televisió espanyola faci fàstic (ja en van dos)
Seguint en la meva desesperació per la baixa qualitat de la televisió de l’estat espanyol, i per molt que em sàpiga greu, ara li toca el rebre a cuatro. Tot i que aquesta cadena simpàtica ha acabat esdevenint una de les meves preferides amb programes divertits i bones sèries, també s’ha de dir que ha desaprofitat una gran oportunitat amb el format Factor X que han llançat per la borda convertint-lo en la prova de la dita: “pon un circo y te crecerán los enanos“.
Només cal veure com pintava la primera edició del mateix format a anglaterra: Britain’s got Talent (English ahead!)
Emotiu i simpàtic, un programa que ha comptat amb molt seguiment i en el què el guanyador s’enduu un premi en metàl·lic i la oportunitat d’actuar davant la Reina (sí, ho heu entès bé en el vídeo). Ara s’inicia la segona edició, després que un venedor de telèfons mòbils que canta òpera s’endugués el premi en la anterior edició.
Com sempre, entre tantes actuacions sempre hi ha algú que ha de donar la nota, però el programa es presenta com una cosa seriosa, força lluny del que hem arribat a veure aquí, en què sembla que té més importància les sortides fora de to de Miqui Puig que les pròpies actuacions.
I un altre dia ja parlarem de Fama (¡a bailar!)…
