El Que No Volen Veure

O a Tarragona són de complexió més aviat baixeta o algú es va estalviar uns quants euros en la fabricació d’aquest semàfor

Vist a la Rambla Nova de Tarragona

I un altre dia ja parlarem de mobiliari urbà…

Mai havia sentit res com aquesta versió de Smoke on the Water (Deep Purple)

Per als amants del risc també existeix la versió de We Will Rock You.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de versions…

Finalment vam poder veure en directe a The Sunday Drivers! Què dir del seu fenomenal directe? Vam disfrutar, vam cantar fins quedar-nos sense veu però per desgràcia i vergonya aliena, he de començar parlant del públic.

Programar un concert en una sala de teatre petita és una arma de doble tall. Per una banda tens la oportunitat de crear un ambient íntim i únic, però per l’altra banda… pot passar el que va passar dissabte. La meva era la única samarreta amb el nom de la banda i per arreu se sentien comentaris com “anem a veure aquest grup de Toledo” o “Ahir em vaig descarregar el seu últim àlbum”. Si a això (no necessàriament negatiu) hi sumem una actitud totalment passiva, com la d’aquell que va a veure una obra de teatre (per alguna cosa som en un teatre…), tenim que el pobre Jero va quedar totalment frustrat quan va pretendre que el públic cantés (o que s’arribés a sentir als que cantàvem).

Tot i això, la banda va fer gala d’un directe sobri i potent que, tot i arrencar amb un programat calc de l’últim àlbum va aconseguir arrencar moments elèctrics amb On My Mind o arribar al clímax amb Little Chat durant la hora i mitja de concert. De nou per culpa de la freda acollida del públic, els Sunday es van cenyir a un tracklist estrictament planejat en que no es van atendre les peticions (encara que les fes des de segona fila) ni en els bisos.

Al seu favor cal dir que, com sempre, van fer gala d’un directe impecable on vam poder apreciar l’evolució de les seves cançons, perfectament defensades amb una energia desigual a la que el públic demostrava. Tot i això, encara que tard, van aconseguir aixecar a tota l’audiència amb una desmesuradament enèrgica Little Heart Attacks, en què tot el públic va acabar cantant davant una emocionada banda i que va servir per tancar una de les millors actuacions que es veuràn a Tarragona en força temps.

Com a contrapunt, mencionar a Russian Red, una petita formació de veu i guitarra, que en aquesta ocasió va ser (immensament) acompanyada al teclat per Charlie Bautista (The Sunday Drivers) i que va enamorar per la melosa i innocent veu de la cantant.

En definitiva, no podiem esperar altra cosa d’aquesta banda de Toledo que tant ens agrada i que va fer que sortíssim del Metropol amb un somriure d’orella a orella. Jero, Miguel, Fausto, Carlos, Lyndon (una de les millors veus d’Espanya) i Charlie (el germà guapo de la família Romero): Gràcies.

I un altre dia ja parlarem de concerts íntims…

Finalment! Després de parlar d’ells tantes vegades i perdre’m l’últim concert a Barcelona, aquest dissabte ens escapem a Tarragona per anar a veure, finalment, The Sunday Drivers en directe!!

Per als interessats, encara hi sou a temps, el concert és dissabte dia 26 d’abril a les 22h al Teatre Metropol, així que el concert promet ser força interessant i íntim. Tot i que trobar lloc on passar nit a Tarragona no és fàcil amb només un dia d’antelació, pot valdre la pena.

I un altre dia ja parlarem de com ha anat el concert…

Que El Mundo i El País no comparteixin el mateix pla polític ja és de tots conegut, però ara resulta que tampoc comparteixen la mateixa realitat.

La comparació entre la web de El Mundo i la de El País és digna d’un anàlisi científic.

Via Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de mentiders…

Qualsevol de nosaltres que es trobi a la franja dels 25-30 anys recordarà amb nostàlgia la Super Nintendo, una veritable bèstia de l’època dels 16 bits que va marcar més d’una infància per la seva increïble jugabilitat i qualitat dels seus jocs.

El temps ha passat però el record d’aquesta gran plataforma perdura, fins al punt que amb el joc que està donant la Wii al revival de jocs clàssics, Nintendo ha tret una edició limitada del ja famós comandament de la Super Nintendo, ara compatible amb la Wii.

La llàstima? No es troba a la venda. Encara que molts dels posseïdors d’una Wii pagarien gustosament el preu exagerat d’un perifèric com aquest, es tracta d’una edició limitada que ha regalat el club Nintendo als afortunats participants d’un concurs al japó.

Via Pepinismo (afortunat agraciat amb un d’aquests tresors)

I un altre dia ja parlarem dels 16 bits…

Trobes que enllaçar a Wikipedia no és suficientment elegant i/o precís? Per a aquells que busquen el rigor fins i tot en les seves anotacions online estan d’enhorabona. L’Enciclopèdia Britannica obre el seu arxiu online de manera gratuïta per a tots aquells que publiquin a Internet, és a dir, bloggers, webmasters, escriptors…

Encara desconec quin és el procés per a donar-te d’alta al servei, però mai està de més tenir accés online les 24h del dia a la versió més actualitzada d’una de les enciclopèdies de més renom mundial (sense comptar l’arxiconeguda Enciclopèdia Catalana o la Espasa Ilustrada).

Pels temps que corren ja comença a ser comú que grans bases de coneixement com enciclopèdies, hemeroteques i altres bases d’informació posin els seus continguts online d’una manera més o menys lliure i en aquest sentit, la Britannica encertadament s’afegeix a aquest corrent.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de la difunta Encarta…

És l’any 3000 i acabo de fer una cerca a Google que m’ha retornat un document PowerPoint de 1997. La questió clau és si podré obrir aquest tipus de fitxer

 Parafrasejant a Vinton Cerf, el pare d’Internet.

I un altre dia ja parlarem de quins són els reptes d’Internet…

Sembla que avui ja podré tornar a agafar el bus, i el que és més estrany de tot és que no sóc l’únic que ho diu amb tota naturalitat (però amb certa ressignació). Ja fa més d’un mes que els sindicats, patronals i altres grupets més o menys organitzats han causat el caos en el transport urbà, i tot i que ja sé que pecaré de centralista, no ens podem permetre aquests pollastres.

Parlant de serveis públics entrem en un territori molt espinós, però sent clars, un servei públic és un bé de la societat que ha d’estar per sobre de certs aspectes i ha de confluïr en un punt: el servei a l’usuari. Això no vol dir que els treballadors de qualsevol servei públic no tinguin dret a la vaga, ni molt menys, aquí tots tenim els mateixos drets, però també cal tenir en compte els drets dels usuaris, sobretot en segons quins sectors.

Aquí no entraré en si el que es demanava era lícit, necessari o just (a tots ens agradaria treballar menys i cobrar més), però sí en quina és la imatge que ha donat TMB i sobretot els seus conductors de portes enfora, i és de desídia. Ningú ha semblat voler moure un dit per a solucionar un conflicte i s’han anat tirant pilotes fora sense importar les conseqüències per a la població. Arribats a cert punt, la culpa podia arribar a ser dels usuaris, que havíem d’anar amb el calendari a la mà per saber si els autobusos circularien.

Però tot i això, crec que la pitjor imatge l’han donada els conductors. Incompliment dels serveis mínims, sabotatges i violència que finalment han estat perdonats a base de coaccions. Sembla que per ser un servei públic es creuen que no només ténen dret a la vaga sinó també a evadir el “qui la fa la paga”. No sé si s’espera de la població que doni suport al treballador que reivindica els seus drets, però jo tinc clar que cada cop tinc menys simpatia a uns conductors que, ja sense vaga pel mig, em cauen bastant antipàtics.

Com a usuaris crec que també hauriem de tenir veu i reivindicar uns serveis públics dignes que no ens deixéssin als usuaris a l’estacada d’aquesta manera i que oferissin la qualitat que correspon al preu que paguem.

I un altre dia ja parlarem del tracte que es dóna als estudiants per part de TMB…

Pel que sembla a Alemanya conviuen moltes conductes a l’hora d’anar al lavabo i han d’informar als usuaris…

Tot i que jo no ho vaig arribar a veure, Aitor Garcia sí que ho va trobar.

I un altre dia ja parlarem de lavabos…