El Que No Volen Veure

Darrerament estic força enganxat a la PSP i fa un parell de setmanes vaig descobrir aquest gran joc de tennis publicat per SEGA. La veritat és que VirtuaTennis3 és un completíssim joc i es troba publicat per a PSP, PC, Xbox360 i Playstation3.

Ja, és veritat, no solc parlar de videojocs al blog, però aquest joc em va sorprendre gratament amb un detall que no esperava. El joc no només inclou l’Open de Barcelona amb gran nivell de detall sinó que a més a més inclou les veus de l’àrbitre en català (això sí, només en aquesta pista). El detall és encara més sorprenent si es té en compte que els àrbitres del joc nomes tenen veus en anglès i francès a part del català de la pista barcelonina. Tot un detall.

I un altre dia ja parlarem de videojocs…

Un nou mes, encara que curt, s’ha acabat i com sempre, arriba moment de repassar com ha viscut el blog durant aquests 29 dies.

A data d’avui el blog ja té 247 posts i 197 comentaris. Com sempre, podeu trobar els posts repartits entre les 14 categories actuals, tot i que encara no tots els posts tenen categoria (encara). Pel que fa a aquest curt mes, les estadístiques són molt prometedores

• 210 visitants únics heu passat pel blog aquest darrer mes.
• Heu fet 324 visites en total.
• S’ha visionat el blog 537 vegades.

Tot i que les visites i els visionats han baixat respecte el mes anterior, tot i ser el mes més curt de tot l’any, aquest mes és quan més visitants únics han passat pel blog, i com sempre, cal agraïr-vos-ho a vosaltres.

D’altra banda, seguint el culebrot de la guerra de navegadors en el blog,  Firefox segueix per davant d’Internet Explorer, al que guanya amb un ajustat  48,15%.

Pel que fa a l’origen dels visitants, us seguiu repartint gairebé a parts iguals entre els que us sabeu l’adreça de memòria ( 39,2%), els que arribeu des d’un cercador (37,65%) i els que, cada cop mes, arribeu des d’un lloc que ens enllaça (23,15%).

Com sempre, agraïr-vos a vosaltres per a fer aquest blog el que és i per seguir-lo.

I un altre dia ja parlarem de què busca la gent per venir a petar aquí….

No li vaig donar molta importància al cara a cara de la setmana passada, però tot just fa uns minuts que ha acabat el debat polític a TV3 on, per única vegada en la campanya electoral, hem pogut sentir als partits polítics catalans i no una posada de llarg del bipartidisme que regna a Madrid. Tot i ser a l’estranger, no me l’he deixat perdre.

Demà, els diaris aniran plens sobre aquest debat, i des d’aquí no serem menys. Amb la distància que em separa del periodisme i la humilitat que això imposa, no volia estar-me d’entrar a parlar de què m’ha semblat aquest interessant debat, a través dels polítics presents:

• Carme Chacón (PSC-PSOE): Tot i que sovint es feia guanyadora no va donar la sensació de seguretat que això suposaria. Es va mantenir a la defensiva, arribant a semblar que el debat li anava un poc gran, sense arribar a proposar res concret. Massa vegades va quedar clar que parlava en nom d’una altra persona que no era present al debat i que acabava defensant amb el “i tu més” més infantil.
• Josep Antoni Duran i Lleida (CIU): El fair play personificat. En el seu lloc, demostrant les seves taules com a polític amb carrera. Tot i que en un començament li va costar arrencar en les seves intervencions va acabar presentant el seu programa elegantment. Va constituïr-se com la única dreta vàlida en el panorama català però va evitar qualsevol sensacionalisme absurd amb un tracte brillant. Malhauradament va fer una menció molt desafortunada al transvassament del Roine (que tot i que CIU el presenta com la panacea no fa més que donar motius per a reobrir el debat del transvassament de l’Ebre).
• Joan Ridao (ERC): Va ser el que va mantenir un nivell polític més alt juntament amb el Sr. Duran. Va saber trencar la tensió quan calia i obrir el debat quan feia falta. Tot i fer poques intervencions, les seves eren clares i concises, potser arribant a ser el que va presentar més propostes de tots els presents. Va mantenir un to molt educat i va presentar el programa de forma brillant. Tot i ser força conservador en alguns punts, va ser dels pocs en posar l’accent en la necessitat que es publiquin les balances fiscals.
• Dolors Nadal (PPC-PP): Fora de lloc, mal educada, poc respectuosa, grollera… el PP s’hauria de plantejar qui té com a número 1 a les llistes. Tanmateix, no semblava parlar per Catalunya sinó per Espanya, quedant-se sense cap tipus d’arguments a debatre en un marc que no era el seu. Les seves propostes es van reduïr a 2: una xenòfoba llei d’immigració i una crida populista a abolir l’”impost” del canon digital. Llàstima que no sigui un impost i quedés clar que no sap de què parla. Només va tenir veu per a atacar el PSOE i va ignorar totalment la resta de partits. Les seves mentides, més pròpies dels feixistes del carrer Gènova, van arribar al seu punt més àlgid en el bloc de la relació de Catalunya amb Espanya, on tots els altres ponents alhora li van haver de fer notar que estava pixant fora de test.
• Joan Herrera (ICV-EUIA): Imaginatiu i divertit, va donar la nota de color al debat. Sovint fora de lloc, intervenint quan no tocava, va tallar a algun dels altres ponents. Sovint va donar la impressió que es passava una mica de llest donada la seva situació però va fer una grandíssima exposició del seu projecte, que amb diferència, es desmarcava com el més imaginatiu i progressista, arribant a cotes de nacionalisme més pròpies dels bons temps d’ERC.

Com a detalls interessants, cal remarcar com el Sr. Duran es va pujar al carro d’ERC a l’hora de demanar la publicació de les balances fiscals, com qui no vol la cosa. El més inquietant de tot és que o es va passar de frenada o pensen condicionar un pacte CIU-PSOE a que es publiquin les balances fiscals (em temo que és la primera opció).

I com a moment delirant vam poder disfrutar de veure com se li desencaixava la cara al Sr. Duran quan la Sra. Chacón es treia un full de la màniga titulat “Crítiques a CIU” (tal i com en Duran es va encarregar d’assenyalar) on li repassava totes les bestieses i cambis de rumb que CIU ha deixat caure a la premsa les últimes setmanes. El detall brillant, però, el posa Herrera afegint de fons: “pero tot i així s’acaben entenent”.

No esperava tant d’un debat com aquest, i sincerament, després d’això, un segon cara a cara entre Rajoy i Zapatero està de més, a no ser que finalment es dignin a respondre preguntes fetes pels ciutadans.

Per sort torno a Barcelona el mateix diumenge dia 9, a temps per a votar!!

I un altre dia ja parlarem de debats televisius…