El Que No Volen Veure

Aquesta setmana descobríem que per art de màgia (o per obra divina) eren doblats els pecats que un catòlic pot arribar a cometre. La situació ja és prou surrealista presentada d’aquesta manera, però crec que molts de nosaltres ens hem parat a pensar en un dels nous pecats: L’acumulació de riqueses.

Qualsevol persona que hagi estat al vaticà ràpidament arribarà a la mateixa conclusió: l’esglèsia catòlica és la pecadora més gran de la història, i amb diferència. El millor del cas és que han estat ells mateixos que indirectament s’hi proclamen.

I un altre dia ja parlarem del pastafarisme…

Gran encert de vídeo que ens hauria de fer pensar què fem de l’educació de les generacions futures

Via Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de què fan els nostres polítics al respecte…

Tornar a casa significa retrobar-se amb una televisió que entenc i amb la publicitat que inunda les cadenes de l’estat. Però per alguna raó m’ha semblat tenir un déjà vu

Com sempre, els publicistes fan gala d’haver de tenir molts estudis per a parir anuncis com el de telefònica, que després de molts brainstormings i una producció cuidada… van optar per copiar el que ja està a youtube. Patètic.

No només diu molt poc de la professió de publicista (que en aquest cas tampoc és que facin gala d’estar a la última doncs el vídeo ja té bastants mesos) sinó també de l’evolució dels continguts dels canals de televisió, que tiren de youtube i deixen de produïr material propi per a omplir minuts. Després que no es queixin que Internet els treu el share, total, puc veure el mateix a l’ordinador i uns quants mesos abans.

I un altre dia ja parlarem de si cal estudiar cinc anys per a parir anuncis com aquests i tenir la barra de no pagar royalties…

Em trobo assegut a l’habitació de ca meva a Barcelona quan no fa ni 48 hores era empaquetant tot el que podia a Aachen. Sí, finalment torno a ser a casa, sense encara tenir la sensació real de tornada i pensant que el meu concepte de casa ha canviat molt els últims 6 mesos.

Sóc content de tornar a ser aquí, no hi hagin malentesos, però crec que encara me n’he de fer la idea. La meva primera impressió de Barcelona, quan avui he redescobert la llum del mediterrani (i mira que avui no feia gaire bon temps, deu ser que he dut la pluja d’Aachen), és la de retrobar-se amb la instantània d’un lloc molt proper, amb els colors desgastats pel pas dels anys, curiós, però molt reconfortant.

I un altre dia ja parlarem de la vida de jubilat que m’espera aquesta setmana…

Avui ha estat un dia d’encaixada de mans, moltes mans, de mirar el meu lloc de treball, gairebé irreconeixible un cop he recollit tot l’escampall generat durant 6 mesos i de marxar del meu despatx amb el projecte a la motxilla amb la perspectiva d’agafar un avió d’aquí dos dies. Certament, ha estat un dia estrany.

I un altre dia parlarem de les cares rares que poso davant la webcam…

S’apropen les eleccions i els polítics s’entesten a demanar-nos el vot, que segons ells, només és útil si és per a ells (òbviament, són polítics però no tontos). Així que avui m’he alegrat molt de trobar-me aquesta eina per internet.
Per a tots aquells que us pregunteu què coi deu saber en Duran o en Ridao de si el meu vot és útil, aquí tenim l’eina definitiva: El Utilómetro.

De tots és sabut que un vot té un pes diferent depenent d’on visquem, i a més a més, cada zona té una distribució política força particular que fa que un vot més o menys per a un partit o un altre representi una diferència. Així doncs, la web t’indica el valor del teu vot (d’una manera molt qualitativa, això sí) depenent d’on visquis i a qui votis. Súmament interessant.

Un altre punt a favor és que en una època en què només trobem enquestes sobre qui guanyarà, en un principi aquesta web no guarda la teva consulta i no s’utilitza més que per a la teva pròpia informació. Però jo em pregunto: no és més útil per a la ciutadania saber com repercuteix el teu vot que no pas saber qui diuen que guanyarà? sempre he pensat que les enquestes només afavoreixen l’abstenció en la base de “no cal que vagi a votar perquè ja sé qui guanyarà“.

Ah! i per als interessats de la província de Barcelona, el panorama polític i l’alta demografia fan que excepte el vot en blanc, qualsevol altre vot sigui extremadament útil, així que sembla que tenim la paella pel mànec i podem demostrar al PP quines gastem!

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem d’eleccions…

Els amics de The Kronecker Distance ens sorprenen amb www.estaenmicabeza.com on podem fer-nos amb una samarreta per a fer saber a tot el món si la nena de Rajoy ens importa un rave o realment ens sentim la pròpia nena personificada. A més a més, els beneficis obtinguts de la venda seràn donats a una ONG (encara per determinar).

El millor del tema és que podem seguir el recompte de vendes de cada model a mode d’enquesta popular. Només dir que de moment, als que la nena de Rajoy ens la porta al pairo guanyem de llarg.

I un altre dia parlarem de la il·lusió que m’ha fet veure un post de ALT1040 parlant d’aquest tema… Felicitats Jordi!

Doncs això, Adaptive Interference Avoidance for IEEE 802.15.4 és en el que he estat treballant els últims 6 mesos. El temps vola i aquesta setmana és la última de la la meva estada a Alemanya, doncs aquest diumenge ja torno a Barcelona.

Així que amb el projecte sota el braç, me’n vaig demà a la seu central de Philips a Eindhoven (Holanda) per a presentar el projecte. Sembla important (i no em tranquilitza gaire, la veritat).

Sembla mentida com passa el temps!

I un altre dia ja parlarem de com ha anat el projecte…

En el segundo debate electoral entre los candidatos a la presidencia, el líder del Partido Popular, Mariano Rajoy, nos descubrió que la guerra de Irak contaba con el apoyo de la ONU y añadió que Zapatero apoyó dicha guerra.

Os juro por Dios que lo dijo.

Una nova perla de Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de perquè aquesta entrada es troba a la categoria WTF?

Avui tornava cap a casa i tot escoltant una cançó he recordat com vaig conèixer l’mp3. Precisament, era la mateixa cançó que estava escoltava en aquell moment la que per primer cop va introduïr-me en el món de la música digital sense suport físic.

Deu fer cosa d’uns 11 anys, cap allà al 97, quan el meu pare va portar en múltiples disquettes el que ell deia seria el format musical del futur (i el temps s’ha encarregat de donar-li la raó). Tot just en 4 disquettes portava 3 cançons. Si, llavors no coneixíem el bitrate variable (VBR) i les primeres cançons que vaig arribar a escoltar amb un Winamp primitiu en un pentiumI a 133MHz estaven codificades a bitrate constant (CBR) i a una qualitat que com a molt arribava als 96Kbps, al que cal afegir que els 96Kbps de la època no són el mateix que ara (els algoritmes de compressió han millorat molt).

Així que la primera cançó que mai vaig arribar a escoltar en mp3 va ser The Times They Are A’Changin’ de Bob Dylan, un clàssic de clàssics, i encara que sembli estrany per la quantitat d’mp3 que he escoltat en la meva vida, encara me’n recordo. I s’ha de dir que sonava fatal, com si en Bob Dylan toqués dins una llauna de sardines.

El temps va passar i ja cap al 98 vam començar a veure els primers reproductors d’mp3 portàtils, que amb 32Mb de memòria ja eren l’amenaça dels reproductors de CD portàtils… i es que 32Mb eren 32Mb… També va aparèixer Napster, on amb una connexió del juràssic tardava gairebé un dia sencer per a descarregar-me les 3Mb que solien ocupar les cançons. D’ençà llavors tot ha anat ben ràpid, fins que avui puc tenir tota la meva llibreria musical amb més de 3000 cançons en mp3 (i fins i tot vídeos!) en un iPod de 80Gb que cap perfectament a la butxaca.

I un altre dia ja parlarem de com passa el temps…