Els Pares de la teleescombraria
L’altre dia, tot parlant dels late night americans i com la televisió espanyola fa pena en comparació amb la creativitat que gasten a l’altra banda de l’oceà, no vaig poder evitar fer-me una pregunta: Com pot ser que haguem arribat a aquest punt? i el més important: Com va començar aquesta debacle?
És complicat donar noms i dates, però després de discutir-ho amb la meva crítica de societat personal, podriem posar noms i dates a l’origen d’aquesta epidèmia televisiva.
No m’és gaire difícil recordar l’auge dels freaks a la televisió, i el responsable té nom propi: Alfons Arús. Ja corria l’any 95 quan TV3 es va emportar aquest visionari televisiu i va apropiar-se del programa Força Barça que originalment presentava al segon canal estatal públic en desconnexió per Catalunya. Però aquesta vegada en una versió millorada i augmentada amb noves seccions i un altre monstre televisiu: Javier Cárdenas (que després es diplomaria amb honors en l’especialització de freaks televisius).
Però sens dubte, un nom propi brilla per sobre tots els altres pel que fa a la teleescombraria: Pepe Navarro. A aquest personantge se li pot atribuïr el mèrit de ser el primer en importar a Espanya amb èxit un format molt explotat als EEUU com és el late night amb el seu Esta Noche Cruzamos El Mississippi. D’altra banda, també li podem atribuïr el mèrit de ser el precursor de la teleescombraria amb el mateix programa, guanyador de varis premis TP d’or i fins i tot un premi Ondas al llarg dels dos anys en què va ser emés (1995-1997).
I abans que algú m’ho retregui, ho he de reconèixer: tant un com l’altre són enormes professionals, visionaris en el seu camp, que han aportat molt a la televisió que avui coneixem. El que també queda clar és que aquests dos grans professionals només van posar les bases per a que altres afegissin el seu granet de sorra a fer que la televisió espanyola faci fàstic.
Ja és ben sabut que la línia que separa la genialitat de la bogeria és ben fina, però en el seu cas queda demostrat que de la creativitat al mal gust només hi ha un pas.
I un altre dia ja parlarem de televisió…
Això de criticar-me el gran Alfonso Arús, m’ha dolgut… Perquè, sí, tot un freak, però tots alguna vegada hem vist el Força Barça, l’Arucitys o coses per l’estil i hem rigut a gust (val a dir que altres vegades hem canviat de canal perquè era del tot insuportable…). A més, crec qu el to, del d’enriure’s d’un mateix, també és més saludable que altres programes que han seguit l’estela. Però sí, si algun dia sequilibra el nivell de frikisme amb el de programes “de veritat”, ho celebrarem. Ah, per últim, has vist que a partir dels talls que vas posar de a televisió americana, als EUA multaran a les televisions que introdeixin insults i paraules malsonants en els seus espais? Però, com tu diries: “i un altre dia ja parlarem de la censura estricta televisiva per segons quines tonteries i el passotisme davant de coses realment greus…”.