El primer mp3
Avui tornava cap a casa i tot escoltant una cançó he recordat com vaig conèixer l’mp3. Precisament, era la mateixa cançó que estava escoltava en aquell moment la que per primer cop va introduïr-me en el món de la música digital sense suport físic.
Deu fer cosa d’uns 11 anys, cap allà al 97, quan el meu pare va portar en múltiples disquettes el que ell deia seria el format musical del futur (i el temps s’ha encarregat de donar-li la raó). Tot just en 4 disquettes portava 3 cançons. Si, llavors no coneixíem el bitrate variable (VBR) i les primeres cançons que vaig arribar a escoltar amb un Winamp primitiu en un pentiumI a 133MHz estaven codificades a bitrate constant (CBR) i a una qualitat que com a molt arribava als 96Kbps, al que cal afegir que els 96Kbps de la època no són el mateix que ara (els algoritmes de compressió han millorat molt).
Així que la primera cançó que mai vaig arribar a escoltar en mp3 va ser The Times They Are A’Changin’ de Bob Dylan, un clàssic de clàssics, i encara que sembli estrany per la quantitat d’mp3 que he escoltat en la meva vida, encara me’n recordo. I s’ha de dir que sonava fatal, com si en Bob Dylan toqués dins una llauna de sardines.
El temps va passar i ja cap al 98 vam començar a veure els primers reproductors d’mp3 portàtils, que amb 32Mb de memòria ja eren l’amenaça dels reproductors de CD portàtils… i es que 32Mb eren 32Mb… També va aparèixer Napster, on amb una connexió del juràssic tardava gairebé un dia sencer per a descarregar-me les 3Mb que solien ocupar les cançons. D’ençà llavors tot ha anat ben ràpid, fins que avui puc tenir tota la meva llibreria musical amb més de 3000 cançons en mp3 (i fins i tot vídeos!) en un iPod de 80Gb que cap perfectament a la butxaca.
I un altre dia ja parlarem de com passa el temps…
