El debat, des de l’estranger, a TV3
No li vaig donar molta importància al cara a cara de la setmana passada, però tot just fa uns minuts que ha acabat el debat polític a TV3 on, per única vegada en la campanya electoral, hem pogut sentir als partits polítics catalans i no una posada de llarg del bipartidisme que regna a Madrid. Tot i ser a l’estranger, no me l’he deixat perdre.
Demà, els diaris aniran plens sobre aquest debat, i des d’aquí no serem menys. Amb la distància que em separa del periodisme i la humilitat que això imposa, no volia estar-me d’entrar a parlar de què m’ha semblat aquest interessant debat, a través dels polítics presents:
- Carme Chacón (PSC-PSOE): Tot i que sovint es feia guanyadora no va donar la sensació de seguretat que això suposaria. Es va mantenir a la defensiva, arribant a semblar que el debat li anava un poc gran, sense arribar a proposar res concret. Massa vegades va quedar clar que parlava en nom d’una altra persona que no era present al debat i que acabava defensant amb el “i tu més” més infantil.
- Josep Antoni Duran i Lleida (CIU): El fair play personificat. En el seu lloc, demostrant les seves taules com a polític amb carrera. Tot i que en un començament li va costar arrencar en les seves intervencions va acabar presentant el seu programa elegantment. Va constituïr-se com la única dreta vàlida en el panorama català però va evitar qualsevol sensacionalisme absurd amb un tracte brillant. Malhauradament va fer una menció molt desafortunada al transvassament del Roine (que tot i que CIU el presenta com la panacea no fa més que donar motius per a reobrir el debat del transvassament de l’Ebre).
- Joan Ridao (ERC): Va ser el que va mantenir un nivell polític més alt juntament amb el Sr. Duran. Va saber trencar la tensió quan calia i obrir el debat quan feia falta. Tot i fer poques intervencions, les seves eren clares i concises, potser arribant a ser el que va presentar més propostes de tots els presents. Va mantenir un to molt educat i va presentar el programa de forma brillant. Tot i ser força conservador en alguns punts, va ser dels pocs en posar l’accent en la necessitat que es publiquin les balances fiscals.
- Dolors Nadal (PPC-PP): Fora de lloc, mal educada, poc respectuosa, grollera… el PP s’hauria de plantejar qui té com a número 1 a les llistes. Tanmateix, no semblava parlar per Catalunya sinó per Espanya, quedant-se sense cap tipus d’arguments a debatre en un marc que no era el seu. Les seves propostes es van reduïr a 2: una xenòfoba llei d’immigració i una crida populista a abolir l’”impost” del canon digital. Llàstima que no sigui un impost i quedés clar que no sap de què parla. Només va tenir veu per a atacar el PSOE i va ignorar totalment la resta de partits. Les seves mentides, més pròpies dels feixistes del carrer Gènova, van arribar al seu punt més àlgid en el bloc de la relació de Catalunya amb Espanya, on tots els altres ponents alhora li van haver de fer notar que estava pixant fora de test.
- Joan Herrera (ICV-EUIA): Imaginatiu i divertit, va donar la nota de color al debat. Sovint fora de lloc, intervenint quan no tocava, va tallar a algun dels altres ponents. Sovint va donar la impressió que es passava una mica de llest donada la seva situació però va fer una grandíssima exposició del seu projecte, que amb diferència, es desmarcava com el més imaginatiu i progressista, arribant a cotes de nacionalisme més pròpies dels bons temps d’ERC.
Com a detalls interessants, cal remarcar com el Sr. Duran es va pujar al carro d’ERC a l’hora de demanar la publicació de les balances fiscals, com qui no vol la cosa. El més inquietant de tot és que o es va passar de frenada o pensen condicionar un pacte CIU-PSOE a que es publiquin les balances fiscals (em temo que és la primera opció).
I com a moment delirant vam poder disfrutar de veure com se li desencaixava la cara al Sr. Duran quan la Sra. Chacón es treia un full de la màniga titulat “Crítiques a CIU” (tal i com en Duran es va encarregar d’assenyalar) on li repassava totes les bestieses i cambis de rumb que CIU ha deixat caure a la premsa les últimes setmanes. El detall brillant, però, el posa Herrera afegint de fons: “pero tot i així s’acaben entenent”.
No esperava tant d’un debat com aquest, i sincerament, després d’això, un segon cara a cara entre Rajoy i Zapatero està de més, a no ser que finalment es dignin a respondre preguntes fetes pels ciutadans.
Per sort torno a Barcelona el mateix diumenge dia 9, a temps per a votar!!
I un altre dia ja parlarem de debats televisius…
Ja resulta curiós que aquesta entrada no hagi rebut cap comentari.
Després arriben les estadístiques mensuals i… es maquillen els comptes. Ja se sap, estem en època electoral.
Sempre és interessant veure l’apreciació d’altres persones sobre un fet comú. El debat és un gran medi de cultiu per a debats successius.
No m’extendré, però. Que el blog no és meu
Però sí que m’agradaria fer dos incisos.
Duran i Lleida:
M’agrada veure que, en efecte, hi ha algú que va percebre la seva intervenció com la d’un gentleman “fair play personificat”. De ben segur que aquesta era precisament la imatge que volia transmetre.
Ara bé, no era la que encaixava amb el seu esquema electoral.
Lema de CiU: “Respectaran Catalunya”.
És un cop de taula. Autoritari, imponent, “aquí no en passa ni una més”. Mentalment un s’imagina una actitud de mur.
Posada en escena: Duran i Lleida aturant-se a cada parpalleig de la resta de participants, apel·lant a “que el deixessin parlar, que ell no havia pas interromput”. Escenificant-se com a atacat. Cohibit. Lluny de la imatge que vol transmetre el seu lema de campanya. “Respectaran Catalunya”. Carai, si la imatge que va voler transmetre va ser la de que no el respectaven ni a ell mateix.
Un altre aspecte igualment prolífic per a l’anàlisi com és el debat, és la propaganda electoral.
Podria parlar del sobre que s’enganxa a tot arreu del PSOE, però prefereixo tornar a CiU i al PP.
Tots dos són els únics que adjunten una carta. Estil clàssic.
Joies:
CiU: Aprofita fins i tot el sobre per a anunciar-se. Per a que, encara que no obris el sobre, com a mínim en llegeixis alguna proposta. No és pas tonto.
PP: El sobre no conté cap grafisme. Res de res. Potser es pensen que, de saber qui l’envia, no s’obriria. Resulta curiós que pensin que aquesta decisió és intel·ligent.
CiU: Adjunta un programa amb diferents punts. És d’agraïr. Faran respectar Catalunya, i et transmeten els punts que serán els pilars.
Exemples:
“CiU aposta per donar missatges clars i veraços a la ciutadania”.
Tot seguit:
“Volem que des de l’Estat i les seves institucions es reconegui el dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens es (sense accent) propi”. (Missatge clar, claríssim)
I més:
“Volem impolsar polítiques que, reforçant la cohesió social i la solidaritat, permetin més possibilitats d’opció a les persones.” (Més clar, l’aigua)
o
“Visualització explícita dels símbols del reconeixement de Catalunya, com ara les seleccions nacionals.” (Visualització explícita?)
PP:
Carta impersonal. En castellà. De’n Rajoy. No s’estan per històries, al capdavall és a ell a qui votes. Una cosa sí que tenen raó. Igualtat. Tothom ha rebut la mateixa carta. Ecologistes de debò?
Frase:
“Me comprometo a trabajar para todos, sin crear nuevos conflictos entre españoles”. (No diu res dels vells conflictes, només que no n’afegirà més. Veritablement, es tracta d’un partit conservador. :D)
Quan tornis abriga’t, que el Cuní s’ha deixat l’aire acondicionat obert… a l’exterior del plató.