El Que No Volen Veure

Suculentes ofertes… per a gent molt especial

Vist a l’H&M de l’Hospitalet (on sembla que els teclats no ténen accents oberts i pateixen una distorsió espai-temporal)

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem d’ofertes…

Tot just tornem de les vacances de Setmana Santa però ja hi ha molts que posen l’ull a les vacances d’estiu. Som molts als que ens agrada viatjar i sempre pensem en el proper viatge, i és que sempre va bé planejar aquestes coses amb temps.

Avui em topo amb un fantàstic article de Kirai on ens dóna una guia de 10 punts per a preparar un viatge al Japó, a més a més d’indicar-nos possibles rutes i recomanar-nos alguns llocs interessants.

I és que aquest noi d’Alacant, no només és un dels millors bloggers en castellà que hi ha, sinó que de mica en mica s’està convertint en una autoritat per a parlar de Japó, i una mostra són la barbaritat de gent que ha conegut, les entrevistes que ha fet i el llibre que ha escrit i que d’aquí poc es publicarà.

I un altre dia ja parlarem de viatges…

Treballar amb Mac és molt gratificant i en part és gràcies al gran disseny de les aplicacions. Molta gent s’ha interessat en programar sota aquest entorn i ara que ha sortit el SDK que permetrà desenvolupar aplicacions de tercers per als gadgets de moda, l’iPhone i l’iPod Touch, encara més gent sembla apuntar-se al carro. Però Apple, no podia ser d’una altra manera, també és força especial pel que a programació refereix. El sistema Mac OS, que recentment celebrava el seu 7è aniversari, utilitza dos llenguatges de forma nativa: Objective-C i Cocoa, que tot i ser força intuitius i potents, no són gaire familiars per a la majoria de programadors.

Així que des del Bloc d’Apple en Català arriba una gran proposta per apropar aquests llenguatges de la plataforma Mac a tothom que li vulgui posar temps i ganes: un Curs de programació per a MacOSX.

De moment ja duen dos lliçons i s’han proposat penjar una nova entrada del curs cada setmana. Sembla prometedor, algú s’anima?

I un altre dia ja parlarem de MacOSX…

Ja comentàvem que els mp3 d’avui en dia no ténen res a veure amb els que van aparèixer fa 10 anys, i qui més qui menys ja no escolta mp3 amb bitrates per sota 128kbps a no ser que tingui moltes limitacions d’espai o realment no li agradi la música.

Durant molt temps es va establir la convenció que un mp3 a bitrate entre 128 i 192 kbps assolia una qualitat similar a la del CD original amb els algoritmes de compressió moderns, però més i més gent comença a estar insatisfeta amb aquesta qualitat i ja trobem mp3 codificats per sobre els 300kbps.

És senzillament esnobisme? Les empreses fabricants de discs durs estan darrere aquest auge? o realment els mp3 a tanta qualitat sonen millor? Obviament, sobre el paper podríem dir que sonen millor, és clar, però som nosaltres capaços de notar-ho? Ara ho podràs comprovar tu mateix

Posa’t a prova i intenta esbrinar quin dels dos clips té més qualitat, i no qualsevol clip, sinó el mateix Luciano Pavarotti cantant ‘O sole mio, en que un clip està codificat a 128kbps i l’altre a 320kbps.

Jo he arribat a distingir-los (a la primera) parant molta atenció i amb els altaveus a força volum, però he de reconèixer humilment que la diferència és mínima i que la sort també m’hi deu haver ajudat.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de bitrates…

L’altre dia, tot parlant dels late night americans i com la televisió espanyola fa pena en comparació amb la creativitat que gasten a l’altra banda de l’oceà, no vaig poder evitar fer-me una pregunta: Com pot ser que haguem arribat a aquest punt? i el més important: Com va començar aquesta debacle?

És complicat donar noms i dates, però després de discutir-ho amb la meva crítica de societat personal, podriem posar noms i dates a l’origen d’aquesta epidèmia televisiva.

No m’és gaire difícil recordar l’auge dels freaks a la televisió, i el responsable té nom propi: Alfons Arús. Ja corria l’any 95 quan TV3 es va emportar aquest visionari televisiu i va apropiar-se del programa Força Barça que originalment presentava al segon canal estatal públic en desconnexió per Catalunya. Però aquesta vegada en una versió millorada i augmentada amb noves seccions i un altre monstre televisiu: Javier Cárdenas (que després es diplomaria amb honors en l’especialització de freaks televisius).

Però sens dubte, un nom propi brilla per sobre tots els altres pel que fa a la teleescombraria: Pepe Navarro. A aquest personantge se li pot atribuïr el mèrit de ser el primer en importar a Espanya amb èxit un format molt explotat als EEUU com és el late night amb el seu Esta Noche Cruzamos El Mississippi. D’altra banda, també li podem atribuïr el mèrit de ser el precursor de la teleescombraria amb el mateix programa, guanyador de varis premis TP d’or i fins i tot un premi Ondas al llarg dels dos anys en què va ser emés (1995-1997).

I abans que algú m’ho retregui, ho he de reconèixer: tant un com l’altre són enormes professionals, visionaris en el seu camp, que han aportat molt a la televisió que avui coneixem. El que també queda clar és que aquests dos grans professionals només van posar les bases per a que altres afegissin el seu granet de sorra a fer que la televisió espanyola faci fàstic.

Ja és ben sabut que la línia que separa la genialitat de la bogeria és ben fina, però en el seu cas queda demostrat que de la creativitat al mal gust només hi ha un pas.

I un altre dia ja parlarem de televisió…

No acabo de trobar l’adjectiu adequat per la mula de càrrega dissenyada per Boston Dynamics. Un trasto quadrúpede amb un impressionant sentit de l’equilibri que ells anomenen Big Dog i que ara com ara pot fer totes les peripècies del vídeo carregat amb 150Kg d’equipatge. Però per més que el miro, de gos en té poc. Més aviat em recorda una vaca que es mou com una cabra… i fa el soroll d’una mosca.

És impressionant veure les seves reaccions tan naturals per recuperar l’equilibri. D’acord, veure com patina sobre el gel i es pega la nata del segle és divertidíssim, però juntament amb l’escena on salta com una cabra són situacions gairebé surrealistes, precisament per la naturalesa amb què es mou una màquina (a mi em recorda als vedells que aprenen a caminar). Malhauradament, aquesta meravella de l’enginyeria, impulsada pel mateix departament que va inventar el concepte d’internet, està destinada a ser l’animal de càrrega de l’armada dels EEUU.

Via Gizmodo

I un altre dia ja parlarem de com seran les guerres del futur…

Potser un poc tard, però abans d’ahir, dia 14 de Març, es va celebrar el dia del nombre pi (π). Internacionalment es considera que el dia 3-14 (els anglesos sempre posen primer el mes i després el dia) és el dia internacional d’aquest número tan particular, tot i que altres defensen que hauria de ser el 22 de Juliol doncs 22/7=3′14285714, que vindria a ser el dia internacional de l’aproximació del nombre pi.

Per alguna raó, aquest nombre sempre ha aixecat molta expectació i molta gent treballa al seu voltant. Se’n memoritzen tants nombres decimals possibles o s’en calculen milions de milions de la tira infinita, però també hi ha altres maneres de calcular el nombre força originals.

Un dels experiments més originals que he vist va ser presentat com un joc informàtic a mitjans dels 80 i consisteix en disparar canonades virtuals sobre un quadrat que conté un bassal perfectament circular. Si considerem que les canonades van a parar de manera aleatòria sobre qualsevol punt del quadrat, el nombre pi serà aproximadament 4 vegades la proporció de llançaments dins del bassal respecte el nombre total de llançaments.

Tot i que inútil, l’experiment no deixa de ser un divertimento matemàtic força curiós. I si us pregunteu amb quina precisió podem calcular pi amb aquest sistema tan tosc, podeu fer vosaltres mateixos una simulació a la web d’Entropía. Com és d’esperar, a més llançaments, més precisió, però la cosa no sembla passar del segon decimal.

Via C Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de matar mosquits a canonades…

No és nou que parli de música al blog i encara menys que reconegui que la història de la música moderna m’apassiona. Sóc d’aquells que disfruto recordant discs dels 70 o els 60 intentant trobar les arrels del rock, o el precís moment on es va acunyar la paraula Pop.

Per a tots aquells que compartim gust per la música (que no gustos musicals), tenim els més que recomanables reportatges del dijous a la nit de l’Sputnik, al canal 33. No és la primera vegada que hem coincidit en gustos, temps enrere ja em van sorprendre amb l’encertada emissió de “Standing in the Shadows of Motown“, però s’ha de dir que estàn fent números per a ser un programa de culte.

L’última meravella que ens porten són els set reportatges dedicats a la història de la música moderna, des dels inicis del rock als anys 60 passant pel pop i el punk. No cal dir que la producció de la BBC “Seven Ages of Rock” és més que recomanable, encara més pels testimonis de primera fila: només en el primer episodi podem veure a Keith Richards (Rolling Stones), Eric Clapton (Cream) o Pete Townsend (The Who) entre d’altres, parlant emocionadament de la vida (i mort) de Jimi Hendrix tot repassant els inicis del rock i la decadència del moviment hippie.

I per als impacients o els que ens agrada sentir la veu dels artistes, sempre tenim la V.O. en un impecable accent britànic (bé, com a mínim el locutor…), així també podem tenir aquesta enciclopèdia visual de la música moderna al nostre ordinador o a la prestatgeria, en el lloc que li correspon.

I un altre dia ja parlarem de cultura musical…

Estant a Alemanya m’he retrobat amb aquesta espècie, variant del mestre ras, que representa un reducte molt particular de la docència. Es tracta del professor d’idiomes, una raça estesa arreu del món i que massa sovint passa desapercebuda.

Entre alguns dels mèrits atribuibles a aquesta casta, ells són els responsables que ara com ara hi hagi més gent que parli malament l’anglès que gent que el parli bé, convertint-nos als que parlem la llengua de Shakespeare amb accent de Girona en igual de vàlids que aquells que ténen accent de Iowa.

Tots hem topat alguna vegada amb aquest estrat de la societat, sovint marginat, però que tants bons moments ens ha fet passar. Ja han passat els temps de Mai tailour is ritx (My taylor is rich), tot i que alguns joves encara recorden el famós Open de dour, clous de guindou (Open the door, close the window), tots dos vius reflexos de l’època a la que pertanyen i la societat que representen. Els temps canvien, i les acaballes del S. XX van portar nous reptes als professors d’idiomes: els aparells audiovisuals, àlies radiocassette i reproductor de vídeo.

El professor d’idiomes modern és fàcilment identificable pel radiocassette, que ja forma part de la seva anatomia, convertit en una extensió del seu braç i constitueix la millor arma del professor. Quantes vegades ha aparegut el professor d’idiomes amb un radiocassette i no l’ha emprat en tota la classe? És en aquestes ocasions quan el radiocassette deixa de costat la seva funció última per a desvetllar la seva autèntica missió: acaparar l’atenció de tothom en l’espera que entri en acció, cosa que fa només en algunes ocasions.

Tantmateix, és quan el professor d’idiomes es disposa a emprar l’aparell quan aquest desenvolupa tot el potencial. Deixa de ser un ésser inanimat a ser una font de caos en constant evolució. Cintes de cassette o discs compactes que funcionaven 10 minuts abans ara no només no es poden reproduïr sinó que causen reaccions imprevistes: cintes que emeten missatges satànics o platines que expulsen els cassettes de manera violenta convertint la classe d’idiomes en una sessió d’exorcisme o una demostració de l’efecte Poltergeist en el cas que l’aparell sigui un reproductor de vídeo.

<mode Iker Jiménez on>Dia a dia en tenim més mostres i, potser, vosaltres en sereu testimonis en breu. Pareu atenció i no baixeu la guàrdia quan veigueu un inofensiu professor d’idiomes amb un pacífic radiocassette.<mode Iker Jiménez off>

I un altre dia ja parlarem dels monòlegs que es podrien fer sobre els professors d’idiomes…

Mentre aquí veiem “está pasando” o “donde estás corazón“, als EUA tenen això (alerta! Explicit Content, que dirien):

Un vídeo que a youtube ja porta més de 5 milions de visionats de com la televisió nord-americana perd els complexes i fa humor sense malícia i amb gràcia, fins al punt que als actors no els importa entrar en el joc… i fins i tot fer les seves rèpliques (més explicit content):

Cap televisió és perfecta, però a l’estat espanyol només hi ha un parell de lates que valguin la pena i ells mateixos admeten que la televisió espanyola perd la connexió amb els artistes. Les cadenes monten el seu circ pagant famosets per a que treguin els draps bruts d’algú encara menys interessant. Mentrestant, molts posen el crit al cel perquè un actor amb una interpretació amb molt ganxo representi espanya a Eurovisió…

Via Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de sketchs…