El Que No Volen Veure

Curiosa situació la que es dóna en el portal Libertad Digital on es permeten exercir el dret a la llibertat d’expressió insultant i difamant. El curiós de tot és que de la llibertat que parlen només deu ser la seva.

Un blog és un lloc de conversa i participació, però sembla que al senyor Losantos li importa ben poc el que diguin els demés, a no ser que en pugui treure rèdit. Així que si la seva opinió ja em provoca arcades, la seva actitud és per vomitar: qualsevol persona que vulgui deixar un comentari en el seu blog ha d’enviar un sms per a registrar-se, amb un cost de 0,3€ que s’embutxaca Libertad Digital. Patètic.

D’aquesta manera Losantos evita el trollisme que segurament generava el seu trist blog, i suposo que seccions conservadores on no falten els diners no dubtaran a pagar uns ridículs 30 cèntims per a animar al seu periodista preferit. Només són més raons per a no visitar aquest infame domini (al que no penso posar cap enllaç).

Via  No Puedo Creer Que lo Hayan Inventado

I un altre dia ja parlarem de trolls…

Si fa uns dies vèiem com Microsoft s’interessava per Yahoo! i l’oferta de compra era el més comentat de la blogosfera, uns dies després, quan Yahoo! ja ha passat a un segon (per no dir tercer) pla i el culebrot Microsoft vs. Google està en el seu apogeu, Yahoo! torna a treure pit i rebutja ser el “cinquè en joc”.

No em vull imaginar com se’ls ha quedat el cos a Microsoft quan, després de saber que Google va oferir ajuda a Yahoo! per evitar la compra, veien rebutjada la seva oferta de 31$ per acció (gairebé 45.000 milions de dòlars en total). Semblen no ser tontos i aprofiten que amb la notícia de la compra, Yahoo! s’ha revaloritzat extraordinàriament per a demanar 40$ per acció, una xifra que suposa que Microsoft hauria de desemborsar 60.000 milons de dòlars per una empresa que, crec, fa temps que fa aigües.

El més probable és que s’acabin calmant les aigües i ningú mogui fitxa, però amb aquest moviment, Microsoft ha tret les urpes per a mostrar-li a Google fins on està disposada a arribar. D’altra banda, sembla que ningú pot, encara, plantar cara a l’oracle i que en tota la operació, Yahoo! només les ha vist anar d’una banda a l’altra tot i ser l’objecte de compra.

Via ALT1040

EDITO: Sembla que Microsoft s’ha impregnat de l’ímpetu d’Steve Ballmer i no sembla disposada a conformar-se amb un no. Les respostes que Yahoo! ha rebut han apujat el to de la disputa i no descarto que Microsoft acabi adoptant una posició més hostil.

I un altre dia ja parlarem de perquè Google no pot comprar a Yahoo! i deixar la partida en escac…

Em considero afortunat de no rebre gaires cadenes al correu electrònic i tot i que sovint obro algun Powerpoint interessant o rebo algun meme crec que no em puc queixar. Tot i això, qualsevol correu que digui coses com “demana un desig” ja em produeix arcades, al que si hi sumem el “envia això a 2394534 dels teus contactes abans de 3microsegons o una tribu canibal de l’Àfrica profunda et vindrà a violar aquesta nit“, el correu ja queda relegat a la brossa i el remitent en la meva particular llista negra.

Avui, per a més inri, em reenvien una cadena digna de menció, que no només compleix els requisits anteriors sinó que a més a més és un atemptat contra el sentit comú i l’ecologia. Algun il·luminat va reenviant un correu que recomana llençar l’oli de fregir utilitzat al contenidor del plàstic, dins una ampolla, per a que es barregi amb la resta de plàstics, i en ser biodegradable, no contamini el medi ambient.

Doncs bé, si que és veritat que un litre d’oli contamina tota l’aigua que una persona necessita en 14 anys i per tant, mai llençarem l’oli a la pica, però aquesta no és la manera de tractar aquest residu. El plàstic és reciclable i contaminar-lo amb oli no mineral només fa que complicar el procés i/o impedir-lo. Igualment, l’oli té la seva pròpia cadena de rebuig i no estaria de més que algú amb ganes d’enviar un correu amb molts remitents i amb l’única intenció d’emprenyar s’interessés de quin és si com a mínim algú vol que es reenvïi el seu despropòsit electrònic.

Com a mínim a Barcelona (aquí pecarem de centralisme però un servidor és de la capital, vés què hi farem), existeixen deixalleries públiques en què podem dur des d’oli i piles fins a mobles i electrodomèstics. A més a més, també hi ha punts verds mòbils que segurament et quedaràn vora de casa per a llençar el que d’altra manera no podem reciclar als contenidors blau (paper i cartró plegat), verd (vidre), groc (envasos) i rebuig (la resta). Fins i tot en alguns barris afortunats ja es fa recollida de brossa orgànica (sol ser taronja). I per a més comoditat, existeix la recollida de trastos vells porta a porta. Potser la neteja dels carrers deixa molt de desitjar, però el servei BCNeta agrupa tots els serveis mencionats i té una pàgina web que aporta molta informació al respecte per a tots aquells que vugueu desfer-vos de trastos o altres residus sense deixar de ser cívics i conscients del problema mediambiental que patim.

D’acord, tot sembla molt maco a Barcelona, però el web de la Generalitat de Catalunya té un cercador d’instal·lacions per a la gestió de residus municipals on podeu trobar el lloc més adequat i proper per als vostres residus, visqueu on visqueu del principat.

I un altre dia ja parlarem de perquè coi els que escriuen cadenes s’han de passar l’ortografia pel forro dels… (dels d’això)…

… o un tic cultural alemany força despreciable, sí, despreciable.

Crec que no sóc l’únic que ha hagut de patir algun comportament incívic a l’hora de fer cues, i per alguna raó esotèrica, sol ser per culpa d’algú de nacionalitat alemanya. Ojo! (que vol dir ull), generalitzar és sovint espinós i d’incívics n’hi ha arreu, però abans de venir a Alemanya ja portava un bon reguitzell d’experiències en cues i els alemanys se n’enduen la palma en el meu rànquing de desconsiderats a l’ordre de les cues.

Sorpresa la meva quan aquí a Alemanya descobreixo una societat ordenada, fins a punts dignes de menció, i amb un respecte inusitat. En contra del que m’esperava, els alemanys SÍ saben què és fer cua, i es ténen ben apresa la lliçó, demostrant-ho al súper, als bars, etc… Encara més, quan algú s’ha colat en una cua aquí a Alemanya, més d’un ha corregut a fer-li saber a l’infractor que hi havia més gent esperant (cosa inaudita!).

És per això que ja només em queda pensar que l’actitud que molts alemanys presenten a les cues A L’ESTRANGER, i només a l’estranger, ja no és qüestió d’incivisme, sinó de despreci. Curiosament, han hagut de passar 5 mesos per a que després de meravellar-me d’alguns aspectes de la societat alemanya, recordés aquest tic que pateixen fora les seves ordenades fronteres.

I un altre dia ja parlarem d’altres coses que sí són dignes de menció…

Cada dia tenim més proves que el sistema de notificacions de Windows és fruit d’alguna ment pertorbada…

I sinó que algú em digui si això ja no són ganes de tocar el que no sona.

Via WTF? Microsiervos 

I un altre dia ja farem un recull de barbaritats…

Ja són famosos els documentals-protesta del senyor Michael Moore com Bowling for Columbine (guanyadora d’un Oscar) així com el Super Size Me de Morgan Spurlock, denunciant com McDonalds està converint els EEUU en una nació amb sobrepès. Aquí ve el que serà el proper documental en sortir a la palestra, i per mèrits propis.

Dos programadors d’una gran companyia de software, casta comunment coneguda com cube farmers, decideixen animar la seva vida i emprendre un viatge per a conèixer el seu país i a ells mateixos. Com? Creuant EEUU de Seattle a Boston en un Segway, sí, aquell aparell de dues rodes que manté solet l’equilibri i que qui més qui menys només ha arribat a veure. El resultat, 10mph, un documental més que recomanable.

Així doncs,  Hunter Weeks i Josh Caldwell recorren en 100 dies un munt d’estats, a 10 milles per hora (10mph), la màxima velocitat de l’aparell en qüestió. Persones, peripècies, estils de vida… un punt de vista molt interessant sobre la societat americana resumida en uns 90 minuts.

Personalment, no em cal saber que la pel·lícula ha guanyat un parell de premis per a tenir la certesa de que se’n parlarà, i força. La crítica nord-americana ja l’ha posat pels núvols, i si arriba a Europa ens podem trobar davant el mateix fenòmen que va ser Super Size Me.

Així que si us voleu reservar una horeta i mitja del cap de setmana, ja podeu descarregar-vos la pel·lícula gratuitament a  OurStage.com (on donaran 1$ per cada descàrrega als autors), un servei de vídeo 2.0 molt a l’estil de Stage6, on també podeu visionar la pel·lícula.

I un altre dia ja parlarem de documentals..

Si d’alguna cosa disposo a Aachen és de força temps i aprofito per a fer coses que feia temps que volia fer. Una d’elles és tornar a jugar a una joia dels anys 90 com és “The Secret of Monkey Island”. D’acord, so MiDi, píxels del tamany d’un camp de futbol i 256 colors escassos (diria que 16), però tots aquells que hagueu jugat algun cop a aquest joc estareu d’acord amb mi: encara no s’ha fet un joc que superi aquesta meravella d’aventura gràfica.

Duels d’insults, grog que desfà els panys i diàlegs enginyosos estan per sobre de qualsevol peripècia gràfica…

Per a tots aquells nostàlgics, fer-vos saber què no és tan difícil recordar aquest clàssic i que fàcilment us podeu agenciar una còpia (que ocupa ben poc) per alguna banda, a no ser que encara conserveu el joc original. A més a més, no sereu els únics, doncs encara hi ha tota una gran comunitat al darrere, com l’Scumm Bar, on podeu trobar tot el que necessiteu saber sobre el joc per a tornar a jugar-hi.

A més a més, si creieu que podeu tenir problemes de compatibilitat (les màquines d’avui en dia són unes senyores i no volen fer córrer vés a saber què),  hi ha disponible un emulador de la plataforma Scumm, la utilitzada per LucasArts per aventures com Monkey Island o Indiana Jones. ScummVM és una màquina virtual que emula la plataforma original de LucasArts i que a més a més es troba disponible per a Windows, Mac i Linux. Què més es pot demanar? Apa, ja feu tard!

I un altre dia ja parlarem de perquè ara el joc em sembla molt més fàcil que anys enrere…

Per què una flama té el color que té? Si posem dues espelmes de diferent altura en un recipient tancat, quina de les dues serà la primera en apagar-se? Típiques preguntes de física de saló que dónen per a unes quantes converses i que amaguen fenòmens interessants darrere de coses simples i quotidianes.

Un dels feeds més interessants als que estic subscrit darrerament és el dels experiments de Robert Krampf. Un home baixet, barbut i d’aspecte simpàtic que cada setmana elegantment exposa un d’aquests experiments mundans i el posa a pràctica en un vídeo de no més de 3 minuts. Una perla de la ciència divulgativa, això sí, en un perfecte anglès americà.

Val la pena subscriure-s’hi doncs no posteja cada dia, només un cop per setmana (alguns cops menys) i un cop has vist un dels seus vídeos et quedes amb ganes de més. I així sempre tindràs algun tema amb què impressionar a les cites…

I un altre dia ja parlarem del Palais de la Découverte…

Ja fa dos mesos que he fet el salt a Mac i no me n’arrepenteixo en absolut. Amb Mac puc fàcilment fer coses que amb Windows era complicat o impossible i en un sistema agradable i que no es degrada amb tanta facilitat (ja no comentaré el tema virus) i avui, finalment, he resolt l’únic problema que qualsevol switcher pugui tenir. El que ve a continuació és força tècnic però molt útil i no havia trobat resposta a cap fòrum.

M’imagino que com molts de vosaltres, utilitzo un disc dur extern, i vull que aquest sigui compatible tant amb Mac com amb Windows. Mac utilitza un sistema de fitxers (HFS+) diferent del natiu de Windows XP (NTFS). Tot i que Mac és capaç de llegir NTFS no pot escriure en aquest format i Windows ni tant sols sap què és HFS+. En el disc dur intern del Mac va ser bufar i fer ampolles doncs tots els fitxers que hi vaig volcar des de Windows van conservar totes les seves propietats i permisos.

El problema és quan en aquest disc dur extern vaig començar a tenir seriosos problemes de permisos en algunes carpetes, en les què podia llegir però no escriure. El primer pas en aquesta situació és comprovar el sistema de fitxers. Per a un disc dur extern que es comparteixi en tots dos sistemes operatius, la solució més adequada és un format FAT32, soportat sense problemes tant per Windows com per Mac (tot i no ser el més eficient, però sí més compatible). Però tot i aquest format, no tenia permisos per escriure en aquestes carpetes.

Després de dos mesos vaig comprovar que el problema només apareixia en carpetes a les què havia canviat la icona des de Windows, és a dir, que havia modificat quina era la icona que es veia per defecte. Ja és conegut el diferent tractament que els dos sistemes operatius dónen als permisos per a fitxers i carpetes i es veu que a Mac no li agradava gaire aquella configuració. El més curiós és que encara que des de Windows he revertit la icona a les icones per defecte, la modificació dels permisos es mantenia.

Així que he hagut d’esborrar el disc sencer (amb prèvia còpia del contingut) i donar-li format FAT32 de nou. Per als interessats que es trobin en alguna situació similar o vulguin configurar un disc dur extern per a que sigui àmpliament compatible, aquí alguns consells:

• Abans de donar format FAT32 a un disc, cal tenir en compte que aquest sistema no soporta fitxers més grans de 4GB, així que si has d’utilitzar fitxers més grans, pensa en utilitzar un altre sistema de fitxers.
• Windows XP no pot donar format FAT32 a discs més grans de 32GB tot i que el sistema de fitxers no té límit pràctic. Aplicacions de tercers permeten, des de Windows, donar format FAT32 a discs sense límit de capacitat. Des de Mac no hi ha aquest problema i incorpora una utilitat amb la que he formatejat 80GB a FAT32 en menys de dos segons.
• Si t’acabes de comprar un disc dur de més de 100GB és molt probable que estigui directament formatejat en NTFS (Windows XP), així que abans de començar-lo a emprar, pensa en quin format és el més adequat. Després hauràs d’esborrar tot el què hi tens si li vols donar un altre format.

Espero que sigui d’utilitat a aquelles persones que es puguin trobar en un problema similar al meu, al que no havia trobat resposta encara. I sobretot, no toqueu les icones de carpeta (encara que les noves siguin molt mones) si no voleu tenir problemes de privilegis en utilitzar el disc en altres sistemes operatius. Després no em digueu que no us he avisat…

I un altre dia ja parlarem de problemes informàtics…

Avui el dia ens ha sorprès amb un matí fred, inusitadament asolellat i… blanc!!

Vivint on visc, molt a la vora de la muntanya del Lousberg, he aprofitat per a veure quin aspecte té la ciutat de blanc. Aquella fotografia de la ciutat avui tenia un to diferent.

A primera hora era força espectacular

PS: cliqueu a les fotografies per a veure-les més grans.

Ah! i les fotografies d’aquest post, com totes les fotografies i contingut d’aquest blog, es troben sota llicència Creative Commons.

I un altre dia ja parlarem de neu…