El Que No Volen Veure

No és estrany passejar per Aachen i trobar-se un munt d’escultures. N’hi ha arreu, però en molts casos les escultures segueixen un patró: mostren persones aixecant el dit petit. Aquest gest tan curiós és el que distingeix als habitants d’Aachen de la resta del món: el “klenkes” o la salutació típica que qualsevol habitant d’Aachen coneix.

Aachen no només és coneguda per ser la ciutat residència de Carlemany, on va ser entronitzat, sinó també per la seva tradició de fabricació d’agulles. Durant molts anys, les agulles fetes a Aachen han estat exportades arreu i formen part de la cultura de la ciutat. La història explica que els nens que treballaven destriant les agulles (ja que els nens ténen les mans més petites), apartaven les agulles defectuoses amb el dit petit i aquest dit, precisament, és el que els habitants d’Aachen utilitzen en la seva particular salutació.

Una altra cosa és que, a part d’escultures, hagi vist a ningú fent aquest tipus de salutació. Curiosament, ni m’havia fixat en les escultures fins al cap d’un bon temps de viure aquí!

Via Aachen ABC

I un altre dia ja parlarem de com han canviat els meus hàbits a Aachen…

Molta gent es pregunta en dies de molt vent perquè els molins de vent es troben aturats quan se suposa que podrien generar més electricitat. Mai havia trobat una resposta tan gràfica:

Els molins de vent, àlies aerogeneradors, estan preparats per a operar amb vents a partir de 19Km/h i poden soportar vents de fins 100Km/h, sent uns 45Km/h la velocitat de vent òptima. Per sobre de segons quines velocitats, els molins es bloquegen per a evitar… que explotin.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de molins…

Marcar un número de telèfon en un telèfon de disc, canviar un carret de fotos, arreglar un disc de 3,5′, alinear el paper d’una impressora de paper continu, programar un vídeo VHS, buscar un negoci a les pàgines grogues, canviar la tinta d’una màquina d’escriure (i utilitzar-la), gravar un CD d’àudio en un cassette, copiar de cassette a casette a doble velocitat… què ténen totes aquestes habilitats en comú? doncs que han quedat obsoletes pel progrés tecnològic.

A Obsolete Skills hi ha una interessant llista on, tot s’ha de dir, hi ha moltes habilitats que no tothom posseïa ni posseeix, però el més interessant de tot és que realment no han quedat obsoletes però si aparcades pel progrés de la tecnologia.

Quines habilitats que teniu han quedat “obsoletes”? Personalment, i no figura a la llista, l’ús d’un diccionari de paper.

Via ALT1040 i Microsiervos

I un altre dia ja parlarem d’altres coses obsoletes…

Si creus que la Web 2.0 són unes pautes de disseny per a que les pàgines web quedin xulíssimes o que són aquest pack d’icones de la senyora pepis que tothom té al blog per a que facin digg, els meneein o altres coses malsonants, aquest no és el teu post.

La web fa temps que ha arribat a una massa crítica on el problema no es troba en què hi ha sinó en com hi és i, sobretot, com es troba classificat. Cert, tenim buscadors, i l’algoritme de cerca de Google implementa una interessant tècnica per a valorar què és important i què no, però com qualsevol buscador, a fi de comptes, cerca un text o un enllaç, però no un contingut o una idea. D’aquesta manera, la web encara no està preparada per a entendre què busques o què publiques i no va més enllà del pur text que hi pugui haver. Tanmateix, quan nosaltres llegim un text sóm capaços de recordar el què hi diu sense ser capaços de reescriure’l de memòria, ens quedem amb la idea/idees que representa i som capaços d’associar-la amb altres.

La web, en el seu intent d’emular el pensament humà, també pot adoptar una posició de comprensió del que té, és el que anomenem la web semàntica que alguns, com Tim-Berners-Lee anomena web 3.0, i sent el pare de la WWW, li haurem de fer cas.

I have a dream for the Web [in which computers] become capable of analyzing all the data on the Web – the content, links, and transactions between people and computers. A ‘Semantic Web’, which should make this possible, has yet to emerge, but when it does, the day-to-day mechanisms of trade, bureaucracy and our daily lives will be handled by machines talking to machines. The ‘intelligent agents’ people have touted for ages will finally materialize.

Tim-Berners-Lee, 1999

Imagina’t que busques una fotografia on surti la Reina d’Anglaterra ballant una jota. Tot i que dubto que existeixi, no em vull ni imaginar què hauria de posar a la caixa de text del Google Images per a trobar-ho, doncs aquest cercador només buscarà en el text del títol de les imatges de la seva base alguna cosa que s’assembli a la línia de text que tu has entrat, sense anar més enllà. Què passaria si Google pogués “entendre” què diuen les pàgines web, què ensenyen les fotos i què es veu en els vídeos? seria molt més senzill trobar coses a la web i relacionar-les perquè actuaria i es comunicaria com ho fem nosaltres.

Òbviament, cap ordinador pot realment entendre un text, comprendre una imatge o saber què hi ha en un vídeo (encara), però nosaltres sí, així que a l’hora de programar la web, editar textos, penjar vídeos o fotos, podem fer ús del que s’anomena metadata, una informació associada que proveïria d’informació clau del contingut publicat. D’aquesta manera, els ordinadors treballen amb les idees i ténen més eines per a trobar i relacionar continguts al web.

Dens? Poc clar? Per a saber-ne més sempre tenim la Wikipedia i YouTube, on trobem aquest vídeo més que interessant (però en anglès):

Potser algun dia, com deia el creador, els ordinadors es relacionaràn tal i com ho fem nosaltres i seran capaços de fer tasques en línia que encara no som capaços de pensar que poden fer.

I un altre dia ja parlarem de coses més senzilles i de lo geek que és la pàgina de la wikipedia de Tim-Berners-Lee…

Ho he de reconèixer, vaig descobrir Daft Punk massa tard, però com diu la dita, més val tard que mai. Escoltar-los a l’iPod a un bon volum (per a que la OMS no se’m tiri a sobre no direm a tot drap -vaja, ja ho he dit-) ja és tota una experiència, però s’ha de dir que només escoltar-los és quedar-se curt.

Els assistents als Grammy Awards d’aquest any van tenir la oportunitat d’assistir a una de les millors actuacions en directe d’aquesta gala en molts anys:

Tot i que Kanye West mai m’ha cridat gaire l’atenció, s’ha de dir que és tot un tema.

I un altre dia ja parlarem de música electrònica…

Després de 50 anys com a “Comandante en Jefe” de la Revolución Cubana i 19 mesos de convalescència per culpa d’una malaltia intestinal, Fidel Castro comunicava avui al matí (hora peninsular) que renuncia, tal i com apareix al diari Granma:

“Els comunico que no aspiraré ni acceptaré, repeteixo, no aspiraré ni acceptaré el càrrec de president del Consell d’Estat i comandant en cap”

Raúl Castro, el seu germà i ministre de les F.A.R. ocupa el seu càrrec però el futur polític de Cuba queda en suspens tot i que la renúncia de Fidel Castro era previsible.

Crec que amb els enemics que s’ha guanyat el règim Castrista i tota la controvèrsia del Bloqueig dels EEUU, més els convindria aprofitar la ocasió, sanejar el seu règim i advocar per un sistema més democràtic (que a ulls dels EEUU això és equivalent a dir “més capitalista”) o estarem davant un altre objectiu militar dels EEUU en la seva croada per la llibertat mundial (amb les ganes que ja li teníen a aquesta petita illa).

I un altre dia ja parlarem de política internacional…

La blogosfera n’ha anat plena: quin serà el successor del DVD que portarà l’alta definició digital a totes les cases? Una nova guerra sense treva havia iniciat entre l’HD-DVD de Toshiba i el Blu-Ray de Sony per a establir el nou estàndard de facto. Una guerra curta, però, doncs a falta de menys d’una setmana per a que sigui oficial, l’últim mes hem assistit a la crònica de la mort anunciada del HD-DVD.

Ironies del destí, quan anys enrere el VHS es va imposar davant el gran format Beta de Sony ningú pensava que la història li tornaria la jugada. Ara, és Sony i el seu format propietari els que s’enduran el pastís de l’alta definició.

A falta de que Toshiba anuncii públicament l’abandonament del sistema, cosa que previsiblement serà abans del cap de setmana, grans empreses del sector de l’entreteniment com Blockbuster, Netflix, Warner, Best-Buy o Wal-Mart ja havien anunciat que abandonaven el sistema per a adoptar Blu-Ray definitivament.

Els anys 80 van portar la guerra del VHS i Beta, els 90, la calmada transició a la digitalització de la mà del DVD, i el nou segle ens ha portat, de nou, a una guerra per a la successió de formats d’alta definició. Tanmateix, aquest cicle pautat d’una dècada no sembla disposat a repetir-se i auguro que en menys de 6 anys estarem davant un altre canvi de format per un vés-a-saber-què.

Ara bé, a nivell del consumidor encara tardarem en veure com Blu-Ray penetra al mercat audiovisual quan encara ens estem desfent de les últimes cintes VHS, els DVD verges i gravadores de DVD comencen a tenir un preu assequible (com el CD quan va aparèixer el DVD) i ens estem fent nostre aquest format que ara ja sembla antic.

EDITO (19-Feb): Ahir no anava tan mal encaminat en predir la mort de l’HD-DVD abans de finals de setmana, doncs tot just avui (l’endemà del post original), Toshiba ha anunciat públicament en una nota de premsa que abandona el format definitivament.

I un altre dia ja parlarem d’estàndards de facto…

Casualitats de la vida, ahir un munt de coincidències em van portar a trobar el despropòsit més gran de la història de la música de l’estat espanyol. Ni més ni menys.

Segurament tots hem sentit algun cop a “El príncipe gitano” destrossant “In the ghetto” i ens hem quedat amb les ganes de saber què coi deia, i encara més important, de saber a on havia après l’anglès. En el següent vídeo, com a mínim, ens podem fer una idea de què va la cançó.

I un altre dia ja parlarem de karaoke…

Nàusees, vòmits, vertígen, dolors de pit… no són els efectes d’una borratxera digna d’un coma etíl·lic. Aquests efectes es poden causar radiant a algú amb freqüències del rang comprès entre 2kHz i 5kHz (que es troben en les bandes altes del rang audible).

Amb un nivell no força alt (120dB), qualsevol persona que s’apropi a Inferno, comença a percebre símptomes força desagradables fins a fer-te vomitar la primera papilla. Una verdadera barrera sònica.

Tot i semblar un simple altaveu, com els que trobem a les esglèsies, aquest trasto és tota una arma de destrucció massiva, i segons la font de Wired que l’ha provat, no recomana a ningú l’experiència. Per a que després diguin que les telecomunicacions són cosa de nenes.

Via Gizmodo

I un altre dia ja parlarem d’usos mortífers de les telecos…

Preocupant notícia per a qualsevol teleco o universitari barceloní la que m’arriba avui al correu. L’associació estudiantil Telecogresca ens fa saber als estudiants que l’edició d’enguany, prevista pel 18 d’abril, corre perill.

Tal i com s’indica a la seva web, una nova ordenança municipal que afecta el recinte del fòrum i que va ser aprovada el novembre de 2007 impedeix la celebració d’actes al fòrum més enllà de la 1:30h de la matinada els divendres, impossibilitant la celebració de l’acte en un divendres (els dissabtes, la normativa allarga l’horari fins les 3:30h) i per tant, reduïnt el públic potencial i, sobretot, els voluntaris que fan possible la festa doncs gran part dels estudiants no són de Barcelona.

Tot i ser d’aplicació esctricta segons l’alcalde, ja hi ha quatre events, que són recolzats per grans empreses, que gaudeixen d’una excepció a la normativa.

La situació es posa complicada i fins i tot a l’Avui li dedicaven un article a aquesta festa que en el seu 30è aniversari veu perillar la seva continuitat. Espero que el Sr. Hereu sàpiga el què es fa i acabi entenent que està molt bé el Primavera Sound, però no pot donar aquest tracte a la festa universitària més gran de tot l’estat espanyol.

I un altre dia parlarem de perquè el voluntariat i les activitats sense ànim de lucre es prenen tan poc seriosament..