El Que No Volen Veure

Encertada i directa anotació la que trobo a haineault.com, amb l’explícit títol “I’m already listening to music, so shut the fuck up. thanks“, una cosa com “Ja estic escoltant música així que calla’t. Gràcies”.

Jo solc navegar escoltant música (en general, SEMPRE escolto música) i trobo MOLT molest que una pàgina web llanci musiqueta sense que jo ho demani, sobretot perque la mélange resultant no sol ser gaire agradable, però l’autor dóna les seves pròpies raons (que humilment tradueixo):

• És molt probable que la teva selecció musical sigui una porqueria , i en el cas que no ho sigui, passarà de moda ràpidament.
• Encara que posis un punyeter botó d’Stop, primer cal que el trobis a la pàgina, després d’endevinar quina pàgina de les que tens obertes és la que està emprenyant.
• Encara que cliqui el botó d’Stop, molts programadors Flash no tenen ni punyetera idea de què són les cookies i has d’anar clicant de nou el maleït Stop cada cop que refresques la pàgina.
• Si els teus visitants volen escoltar música escoltaran els seus mp3. La teva pàgina no és una ràdio. En realitat, molts dels teus visitants ja escolten música i la teva només contribueix a crear un caos musical insofrible.
• A excepció que siguis una banda de música o alguna cosa per l’estil, això no t’ajudarà a vendre el teu producte, només emprenyarà enormement als teus visitants.

Via ALT1040

Així que si voleu que els vostres altaveus i targetes de so visquin tranquiles, passeu el missatge!

I un altre dia ja parlarem de músiques insofribles…

Potser una mica eclipsat per tot el rebombori del malhaurat Sr. Gallardón, avui s’ha anunciat oficialment que YouTube, que recentment estrenava la versió espanyola, crearà un canal especialment dedicat a les eleccions del 9 de Març.

Aquest es farà públic els propers dies (no s’ha determinat una data concreta) i intentarà emular el hype que ha creat la mateixa iniciativa amb el seguiment de les eleccions Nord-Americanes, on Internet està jugant un paper clau.

A diferència de l’experiència Nord-Americana, el canal espanyol no només s’obrirà a partits polítics sinó també a tota la ciutadania que vulgui contribuïr amb la seva opinió o inquietuds (amb una estricta vigilància als continguts inadequats, espero), fent més fluïda la comunicació dels polítics amb els ciutadans.

Crec molt encertada aquesta proposta de YouTube que sembla que finalment es posa les piles a Europa i demostra connexió amb una realitat de la que ja fa uns dies comentàvem aquí.

I un altre dia ja parlarem de política i polítics…

Sovint crec trobar-me en una muntanya russa en la que tota la gamma de grisos entre el blanc i el negre desapareix.

Qui no s’ha trobat amb el vent a favor, potser per poc temps, gaudint de la sensació de que tot tenia el seu lloc, fent les coses més fàcils? I tan fàcilment semblava anar-se’n tot en orris de cop i volta; Com en una reacció en cadena, tot perd el seu centre, desequilibrant tota la resta alhora, sense saber ni com ni perquè s’ha arribat a aquell punt.

D’alguna manera, tot el que fem o hem deixat de fer ens ha dut fins aquí. Algú suficientment covard va inventar-se un cap de turc a qui atribuïr les conseqüències dels seus actes i li va posar “destí” de nom, però aquí sabem qui és el veritable responsable de tot això.

Seria molt egoïsta atribuïr-se només aquells instants en què sembla que “el vent bufa a favor” i resignar-nos a pensar que els mals moments són una jugada del “destí”, no?

I un altre dia ja parlarem de perquè estic tan convencut que mai valorem prou tot el que ens envolta…

Quan em trobo errors així em pregunto de quina ment pertorbada deu haver sortit el codi font de Windows

Que si de per sí ja és desconcertant, m’ha acabat d’alegrar una tarda bastant mogudeta…

I un altre dia ja parlarem de dies mogudets…

Ja feia temps que no parlàvem de música i avui venim carregadets de notícies, algunes bones i d’altres no tant, però notícies al capdavall, que en pocs dies han remogut bastant l’escena musical.

La primera convulsió ve de la mà de Jay Kay, àlies Jamiroquai, també conegut pels barrets estrafolaris i per uns videoclips realment bons. I és que després de l’àlbum Dinamite del 2005, acaba de declarar que es troba cansat i sense inspiració, segons paraules seves, i que pensa començar unes vacances indefinides. Pel que sembla s’apunta al carro de Robbie Williams, que fa tot just un parell de setmanes anunciava el mateix. Sembla que s’apropen “malos tiempos para la lírica“.

Però no tot són males notícies, en l’apartat de retrobaments tenim el rumor de la tornada d’uns dels grans del Rock com Led Zeppelin. Qui ho havia de dir, però recentment i a arrel d’unes declaracions de John Paul Jones a la revista Rolling Stone s’ha aixecat la polèmica.

Els que segueixen trepitjant fort, però, són Iron Maiden, que presentaràn un doble DVD gravat en un directe a California i visitaran el Festival Via de la Plata de Mérida a Badajoz el divendres 11 de Juliol dins la seva gira Somewhere Back In Time World.

En l’apartat de llançaments, tenim bones notícies per als seguidors d’Oasis doncs ja comença la postproducció del seu setè disc d’estudi. Tot i que la gravació va ser feta íntegrament als mítics Abbey Road Studios de Londres, s’han desplaçat als EEUU per a la postproducció del que esperem sigui un punt d’inflexió en la seva recentment mediocre progressió.

I què dir de la banda de Chris Martin? la presentació del nou disc de Coldplay, anomenat Prospekt, ja ha aixecat polseguera. Tot i que encara haurem d’esperar fins el proper 19 de Maig per a tenir-lo entre mans, ja s’ha filtrat la llista de temes, un total d’11. Els productors deuen estar enfilant-se per les parets…

I aqui acaba aquest repàs curt, però intens, del que ens depara l’actualitat musical, de mà de Cuchara Sónica, un blog íntegrament de música al que també caldrà parar l’orella aquest 2008. Veig que se’m gira feina!

I un altre dia ja parlarem de sensacionalisme…

Estonian sunset, Aug 2007 (Clic per a ampliar)

I un altre dia ja parlarem de perquè d’entre centenars només unes poques fan el pes…

En els dies que corren, quan vols saber alguna cosa ho consultes a l’oracle, és a dir, a Google, però què passa quan el que busques no es pot buscar segons els paràmetres corrents? Què li demanes a Google quan vols conèixer el nom i autor d’una cançó que fa temps et corre pel cap o trobar aquella persona que et vas creuar al metro aquell dia?

Els blogs fa temps que comencen a aclaparar un gran volum de tràfic a Internet. Hi ha blogs que ténen milions de visites mensuals i per norma general, els bloggers són gent amb moltes inquietuds i entre tanta gent segur que també hi ha algun saberut. No és d’estranyar, doncs, que els blogs permetin trobar coses i donar respostes amb les que Google no pot competir.

Ja és conegut el cas d’aquell noi que va trobar la noia dels seus somnis a NYGirlOfMyDreams.com, on amb un simple dibuix descrivia una noia que va creuar-se al metro de NY i que li va robar el cor. Andreu Buenafuente, també al seu blog, busca una dona sueca anomenada Elsa, que es va deixar la targeta de crèdit vés a saber on. Tot i que no puc posar l’enllaç directe al post (sí, és molt trist que no tingui permalinks…), ja us avanço que ell no ha tingut tanta sort.

Pel que fa a aquest humil blog, fa unes setmanes demanava ajuda per a reconèixer una cançó i gràcies a l’ajuda dels lectors, vaig rebre resposta immediata. La cançó era Praise You, de Fatboy Slim. Moltes gràcies David!!

He de reconèixer que la meva cerca era una mica més fàcil que les altres, i sempre hauria pogut recòrrer a aplicacions (que n’hi ha moltes) per a tal propòsit, però vistes les experiències dels altres blogs ho havia de provar, i sincerament, he quedat gratament sorprès.

I un altre dia ja parlarem de reptes…

Si a ca nostra tenim “El Koala”, a Alemanya no els falten els tios raros, com en Helge Schneider

La cançó es diu Es gibt Reis, una cosa com Hi ha arròs. La lletra és entre indesxifrable i delirant, però amb el videoclip ja paga.

I un altre dia ja parlarem de freaks…

Avui, el que un 29 de Maig de 1953 va ser el primer d’arribar al cim de l’Everest, juntament amb Tenzing Norgay, i poder-ho explicar (molta controvèrsia hi ha sobre si va ser George Mallory el primer en arribar al cim), ha mort a l’edat de 88 anys.

Sir Edmund Percival Hillary va dedicar bona part de la seva vida als Sherpa del Nepal a través de la seva fundació Himalayan Trust. Molt conegut i apreciat a Nova Zelanda, el seu país natal, rebrà honors institucionals.

Com sempre, després de mort es crea, si encara més, un mite en la seva figura i aprenem noves coses d’ell. Avui per exemple, he après, a través del mateix Peter Duncan, que Edmund Hillary tenia un llarg passat en el món de l’escoltisme.

Hillary deixa el seu llegat en el seu fill, Peter, també alpinista i que ha fet el cim de l’Everest múltiples vegades. Una d’elles va ser amb l’ocasió del 50è aniversari de la fita de son pare, i ho va fer acompanyat del fill de Tenzing Norgay. Tot queda en família.

I un altre dia ja parlarem de temes menys tristos…

El 2008 ha començat amb algunes mesures surrealistes, però vés a saber què ens depara el futur…

Vist al blog de Manel Fontdevila, que amb la seva vinyeta diària és un altre dels blogs a tenir en compte aquest 2008.

I un altre dia ja parlarem de còmic…