El Que No Volen Veure

Misteris del destí, com tot el que envolta aquesta famosa Area 51, les forces aèries dels EEUU han decidit canviar-li el nom.

Famosa per els misteris que se suposa que alberga (potser fins i tot algun parent dels extraterrestres de Roswell) i per aparèixer innumerables vegades a Expediente X i qualsevol sèrie Nord-Americana de ciència ficció, aquesta zona restringida deixa de dir-se Area 51 i canvia el seu nom pel no tant misteriós Homey Airport.

Ara només falta que algú em confirmi que el nom no té res a veure amb un dels protagonistes d’una famosa sèrie d’animació.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de canvis de noms…

Ja feia temps que no participava al programa Que… de Què? a les matinades de Catalunya Ràdio, però ahir, i de manera imprevista, vaig tornar a entrar en directe després de l’informatiu de les 5. Tot i que la última vegada no va ser possible aconseguir el fragment del programa, aquest cop sí ha estat possible i com sempre, aquí el teniu puntualment.

La notícia de la deslocalització de Nokia, que geogràficament em cau molt a la vora, va ser el tema principal, però com sempre vam divagar per múltiples facetes del dia a dia a alemanya.

I un altre dia ja parlarem de notícies…

En aquests dies en que a falta de mesos per a les eleccions generals ja no sabem si estem en període de campanya electoral, pre-campanya o de senzilla tonteria electoral, s’acaba d’inaugurar oficialment la campanya electoral 2.0. Si fa uns dies ja parlàvem de YouTube i les eleccions, avui s’ha fet públic el canal específic que aquesta plataforma dedica a les generals del 9 de Març.

Impulsat gràcies a l’acord amb RTVE, a la pàgina principal ja tenim un vídeo on el Lorenzo Milà a l’estil Tengo Una Pregunta Para Usted introdueix el canal, que segueix la filosofia del programa: tens fins el 28 de Febrer per a formular una pregunta als candidats pujant un vídeo-pregunta a YouTube. Les preguntes seran votades pels mateixos usuaris i les que rebin més vots seran traslladades als polítics. El resultat el podrem veure tant a YouTube com a TVE. Sembla que els medis tradicionals s’han tret la son de les orelles i saben què es cou més enllà de les ones herzianes, interessant.

Personalment li posaré atenció al que allà es cogui doncs la viralitat que YouTube ha demostrat darrerament pot ser un factor important, a part que trenca totalment els dogmes electorals establerts proposant noves vies de comunicació.

I un altre dia ja parlarem de vídeos virals…

Com el seu nom indica, Enginyeria prové de la paraula enginy, i no és millor enginyer aquell que pareix moltes coses que aquell que aprofita el que té al seu abast. Personalment, penso que el que aprofita el que té al voltant i ho reinventa mereix molt més la calificació d’Enginyer i és per això que fa temps que segueixo el treball de Johnny Chung Lee,  del Carnegie Mellon University, de Pittsburg.

Segurament en sentireu a parlar, doncs aquest noi ha desenvolupat aplicacions senzilles però impressionants amb l’ajut d’un controlador de la Wii, àlies Wiimote, el perifèric tant potent de la última consola de Nintendo. Per als que no el conegueu, es tracta d’un controlador inalàmbric que utilitza la tecnologia Bluetooth per a connectar-se a la consola (i que al ser un estàndard també permet que es connecti a altres dispositius, com un portàtil) i tecnologies tan senzilles com els infrarojos per a posicionar objectes en relació amb ell.

Així doncs, aprofitant aquesta enorme versatilitat ha creat algunes aplicacions que com a mínim són interessants i dubto que tardem gaire a veure en algun proucte de consum. Els vídeos els presenta ell mateix i paga la pena cada minut de durada:

Interfície de control a l’estil Minority Report

Pissarra interactiva

Creació d’un ambient de Realitat Virtual

I tot això amb un comandament de 40€ i materials assequibles. Ah! i si voleu, podeu provar-ho a casa perquè distribueix lliurement les aplicacions de demostració!

I per a que no sigui dit que a Espanya no hi ha innovació, també han fet de les seves amb el Wiimote: WiiDra!! (no m’imagino jugant a un joc de la Wii en què s’hagi d’escanciar sidra…)

I un altre dia ja parlarem de jocs…

Molt sovint sento comentaris al respecte del format DivX, que tot i ser un fenomenal sistema de compressió té molts detractors pel que fa a qualitat d’imatge, i és que si realment vols comprimir un fitxer de vídeo de més de dues hores en 700Mb alguna cosa has de deixar enrere…

Tot i que per a la majoria de mortals això no representarà un abans i un després el format DivX està presentant la nova versió que suporta alta definició, en concret 1080p (àlies 1080 línies en escaneig progressiu d’imatge, a diferència de l’entrellaçat al que ens té acostumat la televisió). Això sí, els fitxers ja no són tan petits…

A Stage6 he trobat un bon tast de 2 minuts i molt espectacular que cal veure a pantalla completa. No apte per a gent amb vertígen! (Ni per a connexions lentes, doncs tarda força a carregar!)

I un altre dia ja parlarem de sistemes d’imatge…

Sé que d’Epi i Blas se n’han fet milions de paròdies, però no puc evitar pixar-me de riure cada cop que en veig alguna de bona.

Malauradament no puc encastar el vídeo al blog però el podeu trobar a la seva web.

Els de Milinkito ens tornen a sorprendre amb coses tan surrealistes com aquesta. Val la pena esperar al final d’aquesta grandiosa actuació.

I un altre dia parlarem de paròdies…

Sóc poc aficionat a les sèries de producció espanyola/catalana. A part d’honroses excepcions, Morancos, Martes y 13 i companyia han fet molt mal a l’humor intel·ligent i sempre han aparegut alguns subproductes de l’estil Aquí no hay quién viva i Aída que atempten contra la intel·ligència de l’espectador, seguint l’estela del ja mític Hostal Royal Manzanares. A Catalunya també som capaços de fer barbaritats com Lo Cartanyà o passar-nos de voltes amb Ventdelplà, que en un principi em va tenir enganxat però comença a assemblar-se perillosament a un serial veneçolà…

Policías o Hospital Central (ambdues dels grans Estudios Picasso, també responsable de la ja mítica Médico de Familia) són d’aquelles sèries de producció espanyola dignes de menció. Subproductes d’un estil molt conegut als EEUU, han sabut adaptar el to i la trama a una realitat propera. En el cas d’Hospital Central he d’admetre que és un remake a l’espanyola d’ER (àlies Urgencias, amb George Clooney), però crec que ha sabut combinar uns grans actors, papers convincents i trames molt treballades per a enganxar al personal, i el gran nombre de temporades que ja duen a l’esquena és una mostra de que no sóc l’únic a qui li agrada.

I, oh sorpresa, aquesta setmana, arrel d’una entrevista a la ràdio me n’assebento que una productora catalana ha comprat els drets de la sèrie i s’ha començat el doblatge al català. Poca cosa més en sé i ni tant sols posaria la mà al foc en què el que he dit és cert, però en el cas que sigui veritat, crec que hi ha poques productores que tinguin estudis de doblatge o que doblin els serials, i alguna cosa em fa pensar que d’aquí poc TV3 presentarà Hospital Central en català, que per altra banda, ja comptava amb un bon grapat d’actors catalans (com el meu estimat Vilches…). No és d’estranyar que aprofitant l’estela de House, Anatomía de Grey i MIR, TV3 també s’apuntés al carro ja que encara no ha presentat cap producte de l’estil.

Tot i que ho celebro, no crec que tingui tanta acceptació en la versió catalana. De la mateixa manera que Bola de Drac era totalment ridícula en castellà per a tots els que ja l’havíem vista el català, els personatges, doblats, no seràn tan creïbles. Però temps al temps.

I un altre dia ja parlarem de sèries…

Fa un temps em queixava que no hi havia moviment dins la blogosfera catalana. Múltiples agregadors, molta gent dispersa però poques accions disposades a aglutinar tot el que s’està parint en català en la Web 2.0.

Després de donar d’alta el blog en un parell de directoris de blogs en català com són Bitàcoles.net i  Catapings, he descobert un parell de coses interessants per als bloggers catalans:

• Blogger és una bona plataforma per a inciar-se en el món blogger, però els catalans ja tenim la nostra alternativa amb el domini .cat, i és blocat. Allà podeu donar-vos d’alta i crear el vostre bloc en quatre passos i amb un domini .cat.
• Els dies 25, 26 i 27 de Gener s’organitza a Granollers les primeres Jornades de la Catosfera, amb bastant suport institucional i amb l’objectiu de donar forma a aquest concepte de blogosfera catalana àlies Catosfera. El programa és força ambiciós, amb ponents molt interessants i moltes taules obertes amb participació de figures de primera línia. A més a més es farà la primera Beers & Blogs de la catosfera! Pel que es veu ha rebut una gran acollida i no dónen l’abast amb les acreditacions, això promet! (llàstima que encara sigui tan lluny…)

Vistes les iniciatives, sobretot la de les jornades de la Catosfera, he de reconèixer que tot i que tard, la blogosfera catalana s’ha tret la son de les orelles i espero poder assistir a la segona edició d’aquestes jornades, l’any que ve!

I un altre dia ja parlarem de perquè prefereixo dir blog i no bloc i el nom Catosfera em sembla bastant ridícul…

Segur que no sóc l’únic que ha agafat un telèfon i s’ha intentat trucar a un mateix. Per als que esteu malgastant les vostres vides intentant fer coses productives en comptes d’intentar esbrinar el sentit últim de la vida, informar-vos que el telèfon senzillament comunicarà. Oooh, gran decepció.

Quan era petit (abans de saber com funciona una centraleta telefònica), esperava una de dues: o sentir-me a mí mateix en un bucle que atemptaria al continu espai-temps (i així crear un forat de cuc per a viatjar en el temps), o que sortís algú dient-me que deixés de fer l’inútil (ja el coneixeu, el típic missatge de “Telefónica le informa que está usted atentando contra el orden del universo”).

Ja gairebé m’havia oblidat de la meva -gran- decepció telefònica quan veig que els desenvolupadors de Skype van tenir algun cop una experiència com la meva i el programa és capaç de deixar anar veritats universals com aquesta:

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem d’infàncies complicades…

Suposo que faig un poc salat comentant la notícia precisament avui, però és el que té viure a l’estranger, no perquè els diaris tardin més a arribar o perquè la radio dugui retard, sinó per una cosa tan senzilla com l’ambient. Ningú, absolutament ningú del meu entorn em comentarà el pollastre del Gallardón o la última campanya del PSOE a YouTube. Tot i que obvi, fa que visqui en una situació curiosa de la que algun dia n’escriuré alguna cosa.

Però al que anàvem. Amb tota la polseguera aixecada, la gran majoria dels humoristes gràfics espanyols (que no són pocs ni dolents, precisament) s’han posat les botes, i en Manel Fontdevila, del que ja us en vaig parlar, no s’ha quedat curt i resumeix en una sola vinyeta quin és el rumb que agafa el PP.

I un altre dia ja parlarem de polítics…