M’ha recordat una campanya d’Adidas “Impossible is nothing.” Sempre sóna més cool en anglès.
Rajoy, impossible is nothing.
Ànim Rajoy, tú pots! Carai si l’eslògan és empàtic i tot.

Donem un cop d’ull a la RAE:

posible.

(Del lat. possibĭlis).

1. adj. Que puede ser o suceder.

probable.

(Del lat. probabĭlis).

1. adj. Verosímil, o que se funda en razón prudente.

Per tant:

“¿Una iglesia con poder legislativo?”
“Con Rajoy, es probable.”

I ja entrem en campanya electoral!
Mai hagués dit que m’intentarien comprar el vot. Però ja ha succeït senyores i senyors.
El PSOE m’ofereix 1600€!
Qui dóna més?

I jo em pregunto… ja hi ha algú que hagi posat el seu vot a subhastar per e-Bay?

Ja es nota que has presentat el projecte… però que encara no t’han donat feina a cap banda o lo dels comentaris és pur vici? (amb la conyeta, la ironia…)

Jo, sens dubte, amb quedo amb l’eslògan de Rajoy (Con Rajoy es posible), al qual se li ha dedicat un grup a Flickr amb paròdies dignes de menció: http://www.flickr.com/photos/marianorajoi/

Parlant de cabellera i política, em ve al cap (i mai millor dit) el nom de Duran i Lleida.
I, per tant, de Convergència i Unió. Està bé, d’Unió…

En qualsevol cas, trobo molt més interessant fixar-se en la propaganda electoral clàssica (cartells, cartes, etc) que no pas en la d’Internet. Els clàssics no moren mai.

Si no recordo malament, l’eslògan triat per a la seva campanya és “Respectaran Catalunya”. Què, xulo no?

Sona com guerrer… com Mohicà, ja que estem parlant de cabelleres.

O, si ens em de centrar en l’antic nom d’aquest blog, Almogàver.

Amb tot, la imatge i fotografia de’n Duran no fan justícia a l’empenta de l’eslògan. S’hi amaga la calvície, sí, però s’ha de demanar quelcom més. Apareix en actitud reflexiva a la foto, quan hi hauria de ser en actitud desafiant.Amb un parell de marques de brea sota les bosses del ulls, com si anés a jugar un partit de rugby. Amb l’Usap Perpinyà, és clar.

Centrant-me amb el sistema de preguntes a través de la xarxa, hi trobo un error de fons.
S’enfoca l’atenció cap a la pregunta.
Però el mètode polític consisteix a respondre aquelles preguntes que (incomprensiblement) no t’han preguntat.