El Que No Volen Veure

Finalment una bona notícia. Un dels programes més nefastos, cínics i insolents de la televisió espanyola se’n va a prendre vent. Les raons, desconegudes. Tot i que ells semblen conèixer-les bé però no les airegen per a fer-se autobombo de la manera que ells saben fer millor. Demà abaixaran el teló per última vegada.

Múltiples han estat les reaccions des del món periodístic i em sembla deplorable que algú que es faci dir periodista tingui l’estómac de defensar als abanderats de la teleporqueria. Jo els puc donar una raó per la qual ha estat tancat el programa: a Tele 5 no els surt rentable mantenir un programa que acumula tantes demandes civils i fins i tot penals. Que sigui emés en horari infantil també és un motiu que clama al cel, però total, als nens d’avui ja els tenim acostumats a cada cosa…

I per a tots aquells que pateixen pel futur laboral dels dos presentadors, tranquils, no tardarem en veure’ls aparèixer en altres programes del fetge, però em temo que no seràn els presentadors. Pel que fa als redactors, tindran feina parint un programa similar per a cobrir el forat.

I un altre dia ja parlarem de teleporqueria…

Richard Stallman, abanderat del moviment GNU, no deixa de sorprendre’ns.

Llegeixo a ALT1040 que un dels gurús del programari lliure no utilitza cap navegador. Interessant. Ell mateix ens explica a lwn.net com navega:

For personal reasons, I do not browse the web from my computer. (I also have not net connection much of the time.) To look at page I send mail to a demon which runs wget and mails the page back to me. It is very efficient use of my time, but it is slow in real time.

Que en català vindria a ser:

Per motius personals, no solc navegar per internet des del meu ordinador. (Tampoc solc tinc connexió). Per a veure una pàgina, envio un correu a un dimoni (àlies demon, un procés que corre en una màquina) que crida la funció wget i m’envia per correu la pàgina que he demanat. És un sistema molt eficient per a mi, però molt lent a temps real.

Un sistema interessant.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats…

D’un temps ençà em veia venir que les eleccions m’atraparien a l’estranger, i així serà. Com a bon ciutadà tinc el meu dret a exercir el vot i pensava fer-ho, així que em vaig posar en contacte amb l’ambaixada d’Espanya a Berlín, tot just fa una setmana, pensant que encara disposaria de prou temps per a qualsevol tràmit que calgués fer.

Avui he rebut resposta des del consulat d’Espanya a Dusseldorf, a uns 100Km d’aquí i el que em pertany per la zona en la què em trobo. Inquietant resposta, doncs tot i que no puc votar per correu (només es pot fer dins d’Espanya), tinc temps fins el 9 de Febrer per a presentar-me personalment al consulat a presentar el meu DNI i signar un paper, per a que després pugui tornar el dia 9 de Març a votar, finalment (total, 400km recorreguts per a votar, gens malament).

Si la idea ja era poc temptadora, els horaris en què em poden atendre m’han acabat d’animar:

• De dilluns a divendres: de 8h a 14h.
• El primer dissabte de mes:  de 8h a 12:30h

Tot i que encara podria anar a demanar la documentació aquest dissabte, encara he d’anar a la Deutsche Post (que també ténen un horari divertit) i anar a comprar, doncs dilluns aquí es festa (Rosenmontag). I jo que creia que era previsor…

No seré el primer en dir que el sistema electoral és lluny de ser proper a les persones, però només cal mirar les designacions dels presidents de mesa electoral i altres càrrecs, assignats al pito-pito i dels que tothom s’en vol escapolir. Avui m’assabentava que aquí no es designen els càrrecs per sorteig sinó que la gent s’hi inscriu per a fer-ho. I jo seria el primer en apuntar-m’hi si pogués escollir en quines eleccions. De debò!

I un altre dia ja parlarem de les eleccions dels EEUU…

Tal dia com avui de l’any 1958 es patentava la típica figura de Lego tal i com avui la coneixem. Tot i que originàriament les peces no eren fetes de l’actual acrilonitril butadiè estirè (ABS per als amics), ja tenien la forma actual. La notícia ha servit per a que pogués saber una cosa que sempre m’havia preguntat: com es fabrica una peça de Lego?

Llegeixo a Microsiervos les impressionants dades d’aquesta joguina universal:

• Ja s’han fabricat més de 400.000.000.000 de peces de Lego en 53 colors diferents. Això significa que toca a unes 62 peces per a cada un dels habitants del planeta… i cada any es segueixen produint 19.000.000.000 peces més en les més de les seves 2.400 variants.
• S’han fabricat 4.000.000.000 minifigs (àlies ninotets), que si es segueixen reproduïnt a aquest ritme, d’aquí poc hi haurà més ninotets de lego que éssers humans a la terra.
• Més de 400.000.000 de persones de tot el món han jugat alguna vegada a Lego.

Dades que no fan més que corroborar que l’invent de Ole Kirk Christiansen ja és quelcom més que una joguina.

 Via Microsiervos

Aquest post també respon a la pregunta d’aquells que no sabien el perquè d’aquest logo diferent que Google té avui en portada. Ja és la seva costum de dedicar el seu logo a esdeveniments o dies particulars.

I un altre dia ja parlarem de joguines…

Ahir vaig poder disfrutar d’un dia assolellat i la finestra va animar una mica l’escriptori…

I un altre dia ja parlarem de com van els meus progressos amb el Photoshop CS3…

… res de sexe amb Nazis!!

Vist a Aachen, vora Driescher Gäßchen.

I un altre dia ja parlarem de pintades…

Ja són famoses les pel·lícules de Rambo, en que, com en totes les pel·lícules d’acció Nord-Americanes, les baixes es compten per centenars i no fan gala de molt realisme, que diguem.

Però gent amb poca feina ha fet un rigurós estudi de quants morts es comptabilitzen en cada una de les múltiples pel·lícules de Rambo, aquí tenim la Rambo Death Chart:

Curiosa distinció entre les baixes que causa Rambo amb o sense samarreta, a més a més de constatar que les sequeles han anat potenciant el mètode de sang-i-fetge. Només cal veure el MPM (Morts Per Minut, però important, descomptant els títols de crèdit) per a fer-se una idea de què va la 4ª pel·lícula.

Segurament, la dada més curiosa és el nombre d’escenes de sexe, que es manté en un rigurós 0. Imagino que la censura Motion Picture Association of America pensa que és menys nociu veure violència irreal a mansalva que una cosa tan quotidiana com una escena pujada de to.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de pel·lícules…

Per als que no ho conegueu, el Bookcrossing és una corrent que ja fa temps que compta amb molts adeptes a Barcelona (la ciutat espanyola amb més adeptes, per cert) i que consisteix en deixar llibres en llocs públics un cop els haguem llegit, per a que algú més pugui disfrutar-lo i tornar-lo a deixar en un altre lloc.

El moviment comença a tenir repercussió mundial, i avui, una de les editorials importants del país, Seix Barral, ha alliberat (així és com s’anomena al fet de posar a circular un llibre) 1000 llibres en diferents ciutats espanyoles i de llatinoamèrica per a celebrar el cinquantè aniversari del Premi Biblioteca Breu .

Ja hem fet salat, doncs a l’acte ha estat a les 11:30 d’avui dissabte i hi han participat diferents ciutats catalanes: Barcelona (Plaça de la Catedral), Girona (Plaça de la Constitució), Tarragona (Passeig de les Palmeres) i fins i tot Ferreries, Menorca (Plaça d’Espanya). Per als de l’altre costat del bassal l’acte tindrà lloc demà.

Via Público.es

I un altre dia ja parlarem de llibres…

… podria posar les enes del cartell de l’Audiència Nacional del dret??

I si encara no sabeu què els hi passa a les enes del cartell, podeu visitar la anotació original, tot un tractat de tipografia.

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de tipografia…

Sovint em pregunten coses sobre eMule i altres xarxes P2P, però d’entre totes les consultes, les més difícils de respondre són: Baixar-se música de l’eMule és legal?. En una assignatura a la universitat vaig tenir la sort de poder tractar temes legals amb un jutge especialitzat en temes tecnològics (tot i haver d’aguantar uns altres dos professors infumables), i després de vàries sessions, la resposta a aquesta pregunta és un rotund… depèn.

Ahir llegia a blogoff una de les respostes més brillants i completes a aquesta pregunta, extreta d’una entrevista a David Bravo a 20Minutos:

Nuestro Código Penal establece en su artículo 270 que para que la reproducción de obras intelectuales sin autorización sea delictiva es necesario que exista ánimo de lucro, por lo que todas aquellas copias que se hagan para uso personal no tienen los elementos que exige el tipo penal.

Esto que digo choca con la propaganda que podemos ver en los cines y televisiones con los anuncios de “Ahora la Ley Actúa” y que aseguran que descargar de Internet es comparable a robar un bolso o un coche. Esa campaña, que tiene el apoyo del Ministerio de Cultura, se basa en una interpretación expansiva del ánimo de lucro que no comparten ni la mayoría de la doctrina especializada, ni la Fiscalía General del Estado, ni las resoluciones judiciales que hay hasta la fecha sobre esta materia.

Queda por analizar si la descarga mediante redes P2P, pese a no ser un delito, incumple la Ley de Propiedad Intelectual. Las copias realizadas con anterioridad a la entrada en vigor de la reforma, en mi opinión, constituyen auténticas copias privadas y son, por lo tanto, lícitas. La única sentencia que se ha dictado en España sobre descarga de contenidos a través de Internet, calificó como copia privada la descarga sin autorización de obras a través de Internet.

La nueva definición de copia privada deja mucho lugar a la interpretación

Sin embargo, con la reciente reforma de la LPI, y gracias al trabajo constante de presión de la industria, la nueva definición de copia privada y la aparición del nuevo derecho de puesta a disposición deja mucho lugar a la interpretación y, por lo tanto, también a la arbitrariedad y a la inseguridad jurídica. Si bien por vía penal parece obvio que no existe posibilidad de ser condenados a las penas de multa y prisión que prevé el artículo 270 del Código Penal, es posible que por vía civil los tribunales consideren actualmente esas copias como ilícitas y que puedan dar lugar por tanto a las indemnizaciones previstas en la LPI.

Hace poco comenté en EBE07 la razón por la que, a mi juicio, hasta ahora no hay nadie sentado en el banquillo. Ésta no es otra que el hecho de que la industria se encuentra con el obstáculo de tener que identificar a los usuarios y con el de que la ley sólo admite que se cedan los datos de los mismos para esa identificación cuando se está en el curso de una investigación criminal, lo que no es el caso. Promusicae, de hecho, ya ha intentado demandar a usuarios por vía civil pero se ha encontrado, de momento, con que Telefónica se niega a cederle los datos de sus clientes al no tratarse de un procedimiento penal (art. 12 LSSI). El Juzgado que solicitó esos datos ha planteado este asunto como cuestión prejudicial al Tribunal de Justicia de la Unión Europea para ver si la normativa española es compatible con el Derecho Comunitario. A este respecto un dictamen no vinculante de una abogada del Tribunal de Justicia dijo que “es compatible con el derecho comunitario (…) que los Estados miembros excluyan la comunicación de datos de tráfico personales para la persecución por vía civil de infracciones de los derechos de autor”.

Òbviament, la resposta passa per repassar la legislació vigent, però crec que és un gran resum de la situació al respecte.

David Bravo, a part de ser conegut per aparèixer a Noche Sin Tregua, és un especialista en xarxes P2P i propietat intel·lectual i ha guanyat alguns judicis força importants al respecte.

I un altre dia ja parlarem de dret…