El Que No Volen Veure

Ja som dissabte, moment per a sortir de casa, passejar, no fer res, dormir com una marmota… en general, desestressar-se per a començar una setmana amb més energia.

Sembla, però, que no tothom és capaç d’alliberar-se de l’estrès:
AVÍS: El proper vídeo conté material que pot ferir la sensibilitat de l’espectador geek (especialment l’escena del portàtil).

Qui no ha tingut un mal dia? La veritat, pateixo pels monitors, que sempre són els que reben més i els que en ténen menys culpa, pobrissons…Ara que hi penso, el meu company de despatx comença a mostrar símptomes de frustració en el seu projecte, espero que no arribem a aquests extrems!

I un altre dia ja parlarem de feina…

Més que música electrònica, això ja és música d’alts voltatges:

Aprofitant les propietats dels transformadors de ressonància (en aquest cas una Bobina de Tesla), aquest bon home crea descàrregeues a freqüències audibles. Només de veure com s’il·lumina el neó de darrere ja em faria por entrar en aquesta habitació… (Per als curiosos, el neó s’il·lumina perquè el camp magnètic que crea la Bobina de Tesla ionitza els gasos que hi ha dins el tub)I com que en aquest món ja està tot inventat, ja hi ha un grup de geeks -literalment- que fan música elèctrica.

Via: CPI (semblava que us havia perdut… però no!)I un altre dia ja parlarem de geeks…

Senyors, estem al S.XXI i sembla que finalment la política comença a adonar-se’n, com a mínim en la forma, perquè en el fons estem penosament lluny d’arribar-hi…

Tal i com indica Arturo J. Paniagua des de fa temps, segurament, les properes seran les eleccions d’Internet. Si fa un temps ningú s’imaginava a un polític escrivint un blog, des de les autonòmiques ho fan gairebé per sistema i ja ens hem acostumat també a sentir parlar dels “confidencials” (que si tinguessin res de confidencial seria de tontos publicar-ho a internet…).

Però d’un temps ençà, sembla que els nostres polítics haguessin descobert els serveis Web 2.0. Que si vídeos, que si Facebook, que si Second Life…

• El senyor Llamazares, d’Izquierda Unida, va demostrar estar a la última quan mesos enrere va començar a fer campanya a Second Life. Després d’ell, molts partits polítics tenen allà una seu virtual (que en alguns casos ha estat atacada).

• Partits polítics com el PSOE i el PP tenen el seu propi canal a YouTube. Sembla que finalment han descobert que la viralitat no està en els cartells electorals sinó en els vídeos, que corren més que la pólvora (i encara que en qualitat pèssima, els medis tradicionals en fan ressò).

• Rajoy té el seu (suposat) perfil a Facebook, on el PP i el PSOE també compten amb els seus propis grups tot i que a Espanya Facebook no té gaires adeptes (segons els últims estudis un 0,38% de la població).

És això un gir cap a la modernitat política, o com en podríem dir, política 2.0? Francament, crec rotundament que NO. La classe política segueix totalment desconnectada de la realitat tecnològica dels nostres dies però saben que Internet és una gran arma per a fer proselitisme. Mostra d’això és la quantitat de blogs de polítics que mesos després de les autonòmiques clamen per a ser actualitzats, en el millor dels casos.

I un altre dia ja parlarem de proselitisme polític…

Ahir vaig escriure el meu primer post a We Are From Barcelona. Bàsicament és una adaptació del post de Què és RSS, però vam pensar que era d’utilitat.

La veritat, em feia molta il·lusió participar d’aquest projecte iniciat per la colla de The Kronecker Distance. S’ha de dir que tenen bones idees i en sentirem a parlar properament al blog.

I un altre dia ja parlarem de bones idees…

Recentment, algú m’ha preguntat què és això d’RSS i què significa aquesta icona que està en tants llocs. La veritat és que sembla ser el gran desconegut d’aquest blog, així que ja toca parlar-ne, i de passada, recuperar una promesa que vam fer aquí.

Formalment, RSS es refereix a “Really Simple Syndication” i és una eina molt útil a l’hora de mantenir-te al dia dels teus blogs i llocs preferits. Molts ho consideren la base de la Web 2.0, i com tots aquests temes ténen aquesta aureola esotèrica, què millor per explicar què és que un exemple.

Diàriament llegeixo blogs. En total, intento seguir una vintena de blogs. Alguns publiquen més sovint que d’altres, d’altres publiquen massa sovint i alguns publiquen molt de tant en tant.

Fins ara, si el que volia era estar al dia de les actualitzacions, el que feia era anar-me connectant a cadascun d’ells per a veure si hi havia nou contingut. És bastant obvi que seguir 20 blogs amb gairebé un centenar d’entrades diàries en total d’aquesta manera és totalment inviable, i encara més quan vas aficionan-te a llegir més i més blogs.

És aquí on RSS entra en acció. Imagina’t una aplicació que et “subscriu” a tots els blogs que tu llegeixes i disposen de sindicació RSS. Aquesta aplicació, anomenada agregador RSS, recull tots els posts de tots els blogs que llegeixes i et manté al dia cada cop que algun d’ells s’actualitza. En paraules planes, RSS ve a ser un resum del blog que es va actualitzant i que, gràcies a una aplicació que els llegeix, et permet estar sempre al dia sense que tu hagis d’anar a buscar la informació, la informació ve a tu.

Certament, doncs, RSS no serveix per a res sense un agregador RSS (o també conegut com agregador de notícies). N’hi ha milers. Gratuïts, de pagament, senzills, complicats, en línia, etc… Si hagués d’escollir-ne un, però, seria Google Reader, sens dubte.

L’utilitzo des de fa temps, és senzill, en línia (el pots consultar des de qualsevol ordinador) i properament sortirà la versió en català. Només cal tenir un compte a Google, el mateix que et dóna accés a Gmail, els mapes personalitzats de Google Maps, etc…

En utilitzar-lo veureu quelcom similar a això (només que la barra de l’esquerra es trobarà buida a falta que agregueu les vostres subscripcions).

Per a començar, només caldrà afegir les subscripcions als vostres llocs preferits. Anem a afegir, doncs, El Que No Volen Veure. Només cal que cliquem a Add Subscription i en demanar-nos l’adreça senzillament escriurem l’adreça del blog: www.despertaferro.blogspot.com.

Ara ja tenim el blog afegit. Cada cop que es publiqui un article nou apareixierà en negreta indicant-ho, i si fem clic sobre ell, podrem llegir les diferents entrades del blog a la finestra principal.

Ja no teniu excusa per a no llegir blogs, més fàcil impossible! A partir d’aquí us toca a vosaltres experimentar i descobrir totes les altres opcions de Google Reader o provar altres agregadors, n’hi ha per triar i remenar!

Fonts: RSS in plain English [Youtube; 3:43] (Altament recomanable si saps prou anglès)

I un altre dia ja parlarem de Web 2.0…

No n’havia parlat gaire al blog, però la SGAE sempre m’ha cabrejat bastant amb les seves pràctiques poc raonables per embutxacar-se diners sense gaires motius.

Crec que avui val la pena parlar-ne:

La Asociación de Internautas (AI), Asociación de Usuarios de Internet (AUI), Asociación Española de Pequeñas y Medianas Empresas de Informática y Nuevas Tecnologías (APEMIT) y, la Asociación Española de Hosteleros Víctimas del Canon (VACHE), obligados por la Ley de Enjuiciamiento Criminal (art. 264), han puesto en conocimiento de la Fiscalía Anticorrupción los hechos publicados en diferentes medios de comunicación, sobre supuestas ilicitudes cometidas en la gestión económica de los recursos de la Sociedad General de Autores y Editores.

Aquesta gent de la SGAE ha arribat a portar a judici a webmasters per comentaris deixats en els seus blogs en que es titllava als seus directius de lladres. Doncs bé, no falta gaire perquè la seva reputació es posi a judici i puguem dir que són uns lladres i uns estafadors si finalment es tramiten els càrrecs.

En concret, se’ls acusa d’apropiació indeguda, d’estafa i d’un frau de subvencions (per subvenció s’entén la cessió a la SGAE per part de l’estat per a ser l’empresa encarregada de gestionar la protecció de la cultura), i podeu trobar tots els detalls recollits a la pròpia pàgina de l’associació d’internautes.

(Vía ALT1040)

I un altre dia ja parlarem d’estafadors…

PS: Avui cal felicitar a una lectora del blog… per molts anys Heroneta!!

No pasa nada, podéis bajar lo que queráis del eMule. Pero no lo vendáis.

Jorge Martín, cap del Grupo de Seguridad Lógica de la Brigada de
Investigación Tecnológica en la Comisaría General de Policía Judicial

Via Hache Muda

Sovint, comentant amb algú, sempre surt el tema del preu de la vida a Alemanya. Francament, crec que Aachen, com a poble que és, és força barat, i com a mostra, la meva cistella de la compra d’aquest dissabte al Lidl:

per aquí darrere encara hi ha 4 iogurts i un pot de formatge fresc (tipus “philadelphia”)

Un cop arribat a casa vaig haver de repassar el compte… 9,01€!! A Barcelona no esperaria gastar-me menys de 12€ per això.

Certament, com la Lara també va comprovar, Aachen és relativament barat, es pot sortir a sopar fora i menjar bastant bé per menys de 10€ beguda inclosa (jo solc sopar per uns 6€). Però ben mirat, el problema és el nostre punt de vista. A Barcelona ens hem acostumat a pagar molt per coses que no ho valien anys enrere. Seria absurd dir que Espanya o Catalunya són països cars (encara recordo les baratíssimes cerveses+tapa d’Alcaudete).

Aachen és un “poble” i com a tal, la vida no és tan cara com a ciutat. Només cal anar a Colònia o a Düsseldorf per a adonar-se’n. Això també es pot veure en serveis que són comuns a tot el país: correus, transport…

Enviar una carta a l’estranger costa 0,70€ i un bitllet senzill d’autobús costa 2,10€ (tot i que també hi ha una zona d’1,30€ és ridículament petita). Pagant 100€ per anar i tornar de Berlín amb tren, fins i tot els alemanys consideren que el seu sistema de transport és molt car, però també cal dir que és molt bo - l’alta velocitat és el pa de cada dia i enriu-te’n dels rodalies de Barcelona…-.

No entraré, però, a parlar de què cobren, ja m’agradarien a mi els més de 2.200€ nets mensuals que cobren els enginyers acabats de titular!

I un altre dia ja parlarem de sous…

… o què maques que són les coses quan te les posen fàcils (veure Yahoo! vs. Google).

Fàcil. Busques una cançó i l’escoltes. Qualsevol. Sona senzill, però la veritat, encara no havia trobat cap lloc que ho fes. I si a més a més li sumes un aspecte gràfic cuidat, que et permeti fer playlists, enllaçar a cançons concretes i fins i tot encastar-les al teu lloc web doncs tenim un servei a tenir molt en compte.

A més a més podreu trobar perles/rareses com aquesta, amb la que aprofito per provar com funciona:

(Ja ho havíen fet amb ABBA, però no sabia que s’haguéssin atrevit amb Dylan amb tant bons resultats!)I un altre dia ja parlarem de serveis interessants…

3000! 3000 cançons a la biblioteca d’Itunes! Suposo que el nou de la família hi té bastant a veure…

L’afortunada és Don’t you evah de l’àlbum Ga Ga Ga Ga de Spoon, que curiosament ja havia passat pel blog.

No m’hi havia fixat gaire fins ara, però la biblioteca (o discoteca, millor dit) comença a agafar dimensions preocupants:

• 3009 cançons
• 221 àlbums
• 101 artistes
• 8,3 dies de música en total
• 15,49 GB d’espai a disc (això és un 38,7% del meu disc dur! ouch!)

I un altre dia ja parlarem de discoteques…