Política 2.0
Senyors, estem al S.XXI i sembla que finalment la política comença a adonar-se’n, com a mínim en la forma, perquè en el fons estem penosament lluny d’arribar-hi…
Tal i com indica Arturo J. Paniagua des de fa temps, segurament, les properes seran les eleccions d’Internet. Si fa un temps ningú s’imaginava a un polític escrivint un blog, des de les autonòmiques ho fan gairebé per sistema i ja ens hem acostumat també a sentir parlar dels “confidencials” (que si tinguessin res de confidencial seria de tontos publicar-ho a internet…).
Però d’un temps ençà, sembla que els nostres polítics haguessin descobert els serveis Web 2.0. Que si vídeos, que si Facebook, que si Second Life…
- El senyor Llamazares, d’Izquierda Unida, va demostrar estar a la última quan mesos enrere va començar a fer campanya a Second Life. Després d’ell, molts partits polítics tenen allà una seu virtual (que en alguns casos ha estat atacada).
- Partits polítics com el PSOE i el PP tenen el seu propi canal a YouTube. Sembla que finalment han descobert que la viralitat no està en els cartells electorals sinó en els vídeos, que corren més que la pólvora (i encara que en qualitat pèssima, els medis tradicionals en fan ressò).
- Rajoy té el seu (suposat) perfil a Facebook, on el PP i el PSOE també compten amb els seus propis grups tot i que a Espanya Facebook no té gaires adeptes (segons els últims estudis un 0,38% de la població).
És això un gir cap a la modernitat política, o com en podríem dir, política 2.0? Francament, crec rotundament que NO. La classe política segueix totalment desconnectada de la realitat tecnològica dels nostres dies però saben que Internet és una gran arma per a fer proselitisme. Mostra d’això és la quantitat de blogs de polítics que mesos després de les autonòmiques clamen per a ser actualitzats, en el millor dels casos.
I un altre dia ja parlarem de proselitisme polític…
