El Que No Volen Veure

Com cada any, Freixenet i Codorniu presenten el que és tot un esdeveniment: el seu anunci nadalenc. A jutjar pel que podem veure, Codorniu té les coses mooooolt difícils aquest any per acaparar l’atenció:

Si senyors, Martin Scorsese dirigint un curt de 9 minuts i escaig en tribut al millor Alfred Hitchcock. Es veu que a Freixenet ja no dónen més de sí les bombolles daurades…

Què dir que prefereixo mil vegades aquest anunci que les tradicionals horterades, i en especial, em quedo amb el personatge misteriós, que ja coneixíem com Nick Fallin de “El Guardià“, una gran sèrie emesa recentment per TV3.

I un altre dia ja parlarem de com ho converteixen a un anunci de menys d’un minut…

Com ja va sent costum cada dues setmanes, aquesta matinada participaré de nou al programa Què…de Què? de Catalunya Ràdio, a les 5.

Avui, a part de repassar l’actualitat, parlarem del mercat de nadal d’Aachen, i com sempre, demà penjaré el fragment per a escarni públic.

I un altre dia ja parlarem d’això de llevar-me a les 5…

Que els nens d’avui en dia dominen la informàtica que fa por no és dir res de nou. Suposo que la diferència entre créixer amb un Windows 3.1 corrent en un 386 a trastejar per Internet amb un Pentium 4 s’havia de notar bastant…

Internet és una font de recursos i informació gairebé inesgotable i s’ha convertit en una gran eina per als estudiants. És per això que la classe d’informàtica de qualsevol centre s’ha d’anar adaptant a una realitat canviant (i molt canviant!).

I en aquesta nova realitat, la iniciativa d’Heroneta, que ja fa un temps que rutlla, és molt interessant: La Classe dels Globus. Què millor que un blog per a introduir als nens i nenes de primària a la Web 2.0?

Últimament, XTEC (Xarxa d’escoles públiques de Catalunya) ha posat en marxa un projecte que permet dotar a tots els centres públics d’un espai on poder crear el seu blog, basat en WordPress. A més a més, facilita de formació i documentació als docents per a que ho tirin endavant.

Certament, un blog pot ser una eina molt productiva per a que els nens i nenes tinguin un contacte més directe amb el món d’Internet i deixin de veure’l com un lloc d’on només en poden extreure informació sinó que també en poden ser creadors.

Una experiència que m’ha cridat molt l’atenció és el blog del Instituto Evaristo Valle de Gijón. Tot i ser nois i noies ja més crescudets (11-12 anys), són ells mateixos els creadors de totes les entrades i participen activament del manteniment del blog. Fins i tot tenen un recull molt complet de temes d’ajuda per al blogger novell.

I un altre dia ja parlarem de bloggers…

Quantes vegades t’has trobat amb la foto perfecta? Bona llum, enquadrament perfecte, càmera en mà (això és realment important!)… però uns lletjos i inoportuns cables de telèfon/llum t’esguerren la teva obra mestra?

Sempre ens quedarà el Photoshop, podem dir, però la veritat és que no tots arribem a fer segons quines virgueries amb aquest programa i al final acabem desistint.

Mirat des del punt de vista del tractament de la senyal, un cable sobre un fons raonablement pla és relativament senzill d’eliminar i força fàcil d’automatitzar-ne el procés.

Això mateix devien pensar els creadors de Wire Pilot, una aplicació que permet eliminar fàcilment aquests molestos cables de les nostres preuades fotografies (i que sé d’algun lector que ho agraïrà). Els resultats que mostren a la web són bastant interessants, però de moment no he pogut provar-ho per mi mateix:

I per si fos poc, la versió lite de l’aplicació és gratuïta així com el plugin per a Photoshop (molt útil per a afegir la funcionalitat al programa si és que en sou usuaris).

I un altre dia ja parlarem de fotografia…

Avui veia a Flickr la foto de família de l’Evento Blog España 07′ que s’ha dut a terme a Sevilla i del que ja vaig parlar-ne de resquitllada:

La veritat és que veient qui hi havia, les activitats que s’hi van fer i el bon rotllo que destil·len totes les ressenyes que han anat apareixent en molts blogs participants ja em cau la baba. On diuen que és l’any que ve?

Dóna gust veure com a banda d’Hipertextuales i altres esnobismes hi ha una comunitat de gent que disfruten fent el que fan, ho fan bé i a més a més són capaços de parir un event interessant, amb figures de primer nivell i per si fos poc, gratuït.

Veient això i la poca quantitat de blogs en català que llegeixo (no perquè no en conegui) em pregunto com pot ser que la blogosfera catalana no tingui aquest punt de comunitat.

Ojo! (que vol dir ull) això no treu que molts dels bloggers de l’event fossin catalans i algú fins i tot escriu en català, però a banda de pseudo-comunitats com bitacoles.net i subproductes de vilaweb no hi ha vida blogger organitzada.

Potser ens ténen massa ofuscats amb confidencials, blogs de polítics i blogs reivindicatius (fase per la qual també hem passat per aquí) i ens caldria una mica d’aire fresc. Gent que, senzillament, expliquin coses mundanes més o menys divertides, com el blog del Buenafuente, del que parlàvem ahir, o com de tantes altres persones que comparteixen el seu dia a dia a la xarxa.

Personalment, m’hauria encantat poder ser allà per a conèixer en persona a Pixel y Dixel, als Microsiervos, als de ALT1040 (especialment a Eduardo Arcos), Martín Varsavsky, Enrique Dans… però el que de veritat seria la repera és que algun dia ho poguéssim fer en català.

I un altre dia parlarem de blogs…

Darrerament m’he aficionat a Dilbert. La seva visió de l’entorn laboral és realment aguda:

I per si us interessa, Scott Adams, l’autor de la tira, les publica diàriament al seu blog.

Ara que ja sabeu com subscriure’us a blogs, aquest és més que recomanable.

PS: Per a agregar-lo a Google Reader només cal que feu clic sobre “aquest” (el feed té una direcció un pèl estranya)

I un altre dia ja parlarem de subscripcions…

La veritat no sé què creure del canvi climàtic. Per a mostra, un botó:

A La Coruña sembla que va refrescar a finals d’Agost.

En canvi, a Murcia, el Novembre comença a ser més càlid del normal.

Però el que és a Madrid… a Madrid ja no poden ni sortir de casa.

Via: WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de pífies…

Tot llegint múltiples entrades de la blogosfera sobre l’Evento Blog España 07 he descobert vàries coses de les quals espero poder-ne parlar durant aquesta setmana, però també ha estat interessant descobrir nous blogs arrel dels participants.

I un dels participants que segur que coneixeu (no, no és Enrique Dans, ni Martin Varsavsky, ni Ricardo Galli, ni Biz Stone*, tot i que també hi eren…) és Andreu Buenafuente. I no, no va anar a fer el paperot ni a cobrir l’event. L’Andreu és un blogger empedreït i des de la seva productora (El Terrat), ja ha tirat endavant projectes força interessants com captura.org.

Però el que realment he trobat interessant és el seu blog. Proper i interessant, es nota que fa temps que escriu i ha passat pel garbell dels lectors. Lluny de promocionar-se (com s’esperaria veient els seus llibres), parla del seu dia a dia i és força interessant llegir les seves opinions. En particular, em quedo amb el que diu de Zapatero després d’haver-lo entrevistat al seu programa de La Sexta:

Zapatero me pareció un hombre que ama su oficio. Que es plenamente consciente del cargo que ocupa y que disfruta explicando el engranaje de la democracia. Creo que es más feliz trabajando para España que peleándose por ella. Sabe lo complejos que somos todos los depositados en este territorio y está por guardar la tranquilidad para pensar en lugar de chillar. Para arrimar hombros en lugar de lanzar dardos. No personaliza el poder. Siempre habla del “gobierno”. De un plural que vive en su cabeza. No entró en valoraciones políticas, pero los que le atacan por falta de personalidad, están errando la estrategia.

Tot i que potser partidista, se li ha d’agraïr el to general de franquesa del blog, escrit de tu a tu, però també se li ha de retreure que realment necessiti utilitzar el castellà per escriure un blog personal (aquí podem entrar en força polèmica, i ja hi entrarem) i una infinitat de detalls que fan que la usabilitat del seu blog disti de ser acceptable.

En els temps que corren, tenir un feed RSS inferior a la versió 1.0 que ni tant sols incorpora imatges (quan la majoria de gent el llegirà en un agregador de notícies) i que a més a més estigui amagat pel blog, no són pràctiques recomanables. Si a més a més li sumes que els títols dels posts no estan en format text i que ni tan sols ténen enllaços permanents, llavors ja queda clar que el disseny no acompanya a aquest blog, que per altra banda té uns continguts força recomanables.

I un altre dia ja parlarem de blogs…

*Com? que no sabeu qui són??? És broma… ja parlarem d’ells properament.

No, no us espanteu. www.despertaferro.blogspot.com no ha desaparegut! Tot al contrari, hem deixat Blogger, hem migrat a WordPress, li hem fet un rentat de cara i ara ja té domini propi (prengueu nota!):

www.elquenovolenveure.com

Res d’això hagués estat possible sense la col·laboració de Low Cost Presence, als que cal agrair la cessió de l’allotjament del blog i tot el suport rebut.

A altres efectes pràctics, aquells que esteu subscrits mitjançant RSS, haureu de modificar la vostra subscripció. Si utilitzeu Google Reader és tan senzill com esborrar l’anterior i afegir www.elquenovolenveure.com tal i com s’explica aquí. Per a qualsevol altre lector, podeu trobar els feeds, tant del blog com dels comentaris, a la barra lateral.

La migració també ha portat algunes millores:

• Més pàgines estàtiques: RSS, Sobre l’Autor, Podries viure sense música?…
• Si tens esperit aventurer pots Saltar a una entrada a l’atzar amb el botó Salta!
• Millor gestió de les entrades i els comentaris
• Arxiu més funcional i cercador integrat en el blog
• Entrades identificades amb etiquetes.

Tot i que ja fa gairebé un mes que s’està gestant aquest rentat de cara, durant els primers dies és probable que algunes imatges o algunes pàgines no es vegin com deurien i no tots els posts tinguin etiquetes, però espero poder anar-ho solucionant de mica en mica. No dubteu en tafanejar i investigar!

I un altre dia ja escriurem un post com Déu mana…

Ho he d’admetre, de tant en tant m’enganxo a un joc d’aquests i no puc parar.

El meu últim vici és “The Traveler IQ Challenge“, on et diuen un lloc i l’has de situar en un mapa, el més ràpid possible. Depenent del teu encert i velocitat aniràs aconseguint punts i avançaràs de nivell. Simple, oi?¿

El millor de tot és comprovar com d’aprop (o lluny!) has anat a clicar respecte el lloc que et demanaven.

Increïblement addictiu, i creieu-me, pot arribar a ser extremadament complicat. No arribo a passar del nivell 8 (El meu rècord està en 267000 punts). Algú a la sala que domini la geografia africana?¿

I un altre dia ja parlarem de jocs…