El Que No Volen Veure

T’agrada la música? vols estar a la última dels nous discs dels teus artistes preferits i saber quan actuaran vora la teva ciutat? Si a més a més utilitzes iTunes estàs d’enhorabona.

iConcertcal fa una cosa tan senzilla com dir-te quan surten els discs i quan actuen vora la teva ciutat els artistes que tens a la teva biblioteca musical. Senzill, potent i molt, molt, molt recomanable.

Es tracta d’un plugin per a iTunes, tan per a Mac com per a Windows i que un cop li has dit on tens la teva llibreria musical (l’arxiu .xml que iTunes utilitza per a organitzar la música) i la teva ciutat, ell farà la resta per a tu.

L’he estat provant i ja m’ha trobat dos concerts pel novembre (a Barcelona, és clar) i 23 àlbums que sortiran els propers mesos. Tota una troballa!

I un altre dia ja parlarem d’altres aplicacions interessants…

“I shouted out,
Who killed the kennedys?
When after all
It was you and me”

el dimoni a “Sympathy for the Devil“, dels Rolling Stones

L’altre dia vam començar un repàs dels que considerava els 20 àlbums que han deixat més empremta en la història de la música moderna, així que ja tocava reprendre la llista i acabar el que havíem començat.

Guns N’ Roses – Appetite For Destruction (21/07/1987 - Geffen)

La banda d’Axl Rose s’estrenava el 87 amb Appetite For Destruction , un clàssic de clàssics del Rock, del qual se n’han venut ja més de 26 milions de còpies i ha estat el 4t disc debut més venut de la història. I és que amb més de 90 milions d’àlbums venuts, la banda californiana és i serà un referent en el Rock i derivats. Qui no coneix el famosíssim riff de “Sweet Child o’ Mine”?…

Pink Floyd – The Wall (30/11/1979 - Harvest)

Sens dubte, una de les bandes més innovadores en la seva època. Amb incursions en el Rock psicodèlic, el Rock progressiu i l’òpera Rock, es van guanyar un lloc important en el món underground de la música britànica. Malauradament, no han estat coneguts a nivell comercial fins que algunes versions infames de “The Wall” han arribat a les pistes de ball.
Tanmateix, la banda va arribar al numero 1 de les llistes amb el single que de manera indirecta dóna nom al disc, “Another Brick in the Wall”. Tant la crítica com el temps han donat la raó a la banda, amb un àlbum que ja ha venut més de 30 milions de còpies i, per a molts, és una pedra angular del Rock.

The Ramones – Ramones (23/04/1976 - Sire)

Per a molts, els pares del punk juntament amb The Sex Pistols, i en més o menys mesura, una de les bandes més influents en el moviment indie dels 90 i el punk Pop. Com amb moltes altres bandes, no van rebre el seu reconeixement fins gairebé el final de la seva carrera (1996), i tot i que cap dels seus discs i singles va arribar al número 1 de les llistes, figuren en la majoria dels llistats de les millors bandes de la història.
Si n’hem d’escollir un àlbum, tot i ser tasca difícil, hauria de ser el seu àlbum debut, amb el que es van donar a conèixer i van començar a marcar el seu estil tan característic.

U2 – The Joshua Tree (09/03/1987 - Island)

Amb més de 25 milions de còpies venudes arreu del món, aquest gran disc dels irlandesos Bono, The Edge i companyia també es cola a la majoria de llistes com un dels discs més importants de totes les èpoques i un clar punt de partida per al que seria la música durant la dècada dels 90.
Juntament amb The Rolling Stones ens trobem davant una de les bandes en actiu amb més història i més èxit a l’esquena, i de les que, segurament, més ha influït en la música de les últimes dues dècades.

Oasis – (What’s the Story) Morning Glory? (02/10/1995 – Epic)

Amb Oasis entrem a la dècada dels 90, però tot i ser dels últims clàssics en arribar, només d’aquest disc ja se n’han venut més de 19 milions de còpies. Segurament, singles com “Wonderwall” o “Champagne supernova” en tenen la culpa, però seria injust pensar que només per WTSMG ja mereixen un lloc en aquesta llista.
Ja des de Definitely Maybe, i posteriorment amb la guerra de bandes amb Blur al Regne Unit, han anat demostrant que són uns dignes mereixedors de l’etiqueta de successors dels Beatles com a representants del pop britànic (britpop) arreu del món, si fins i tot el seu bateria duu sang Beatle a les venes…

Radiohead – OK Computer (16/06/1997)

Potser una de les bandes Pop-Rock més experimentals i amb més èxit de la dècada dels 90, Radiohead ha estat sempre a l’avantguarda apropant el Pop i el Rock a l’electrònica amb resultats més que favorables. OK Computer passarà a la història com la mostra que l’electrònica no està renyida amb el Pop i que en poden sorgir veritables obres mestres com aquesta, de la qual ja se n’han venut gairebé 10 milions de còpies en 10 anys.
Amb infinites referències a “The Hitchhiker Guide To the Galaxy” (Guia de l’autoestopista galàctic), les lletres i el inlay de l’àlbum són una obra d’art en sí, sent una font inacabable de curiositats.

Green Day – Dookie (01/02/1994 – Reprise)

La primera aproximació de la banda punk americana cap a l’indie no els va acabar de sortir malament i ràpidament van arribar als llocs més alts de les llistes. Més de 15 milions de còpies venudes arreu del món avalen el tercer disc de la banda, que posteriorment ha anat flirtejant amb múltiples estils, des del pop-punk, l’ska, el surf rock i l’òpera rock amb més o menys èxit.
Quins records em duu aquella cassette (copiat amb tota la paciència del món) quan tot just tenia 14 anys…

Nirvana – Nevermind (24/11/1991 – DGC)

Va ser un rosset desganat de Seattle qui va portar la paraula Grunge a les primeres planes de la música. Aquest so nascut a Detroit va tenir uns abanderats de privilegi amb Nirvana, que van donar a conèixe’s amb el seu segon àlbum d’estudi, un supervendes que va fer el que pocs han aconseguit: dur el Rock alternatiu als números u de les llistes arreu del món.
No només l’àlbum, sinó també la portada ha passat a la història, esdevenint una imatge més que famosa, però… què se’n deu haver fet d’aquest bebè?

Red Hot Chili Peppers – Blood Sugar Sex Magik (23/11/1991 – Warner)

Funk, punk rock, rock alternatiu, rap, heavy metal, rock psicodèlic… hi ha pocs estils amb els que els Red Hot no s’hagin atrevit, i tot i això poden fer gala, tot i ser una banda notablement alternativa, d’haver arribat als primers llocs de les llistes en múltiples ocasions.
S’ha de dir que l’elecció d’aquest disc ha estat molt complicada doncs Californication es mereix el seu lloc tant o més que aquest, tot i que Blood Sugar Sex Magik s’enduu el mèrit en ser el precedent que va donar a conèixer la banda.

Jamiroquai – Travelling Without Moving (09/11/1996 – Work)

Sent el disc de Funk més venut de la història, amb 11,5 milions de còpies venudes, podem dir sens dubte que Travelling Without Moving, amb un so Funk proper a l’Acid-jazz i amb tocs electrònics, és el precursor d’un estil de gran impacte en la música actual. No només l’àlbum, sinó també el videoclip del single “Virtual Insanity” han marcat la història recent, acumulant premis i mencions internacionals.
En altres temes, Jay Kay, famós per la seva afició al motor, no va dubtar en introduir la seva passió a l’àlbum, com es pot comprovar en la portada (modificant amb la seva coneguda icona el carenat d’un Ferrari) o en el so característic d’aquest cotxe a l’inici de “Travelling Without Moving”.

Queen – A Night at The Opera (21/11/1975 – EMI)

Amb el seu quart disc, el de producció més cara de la història al moment de sortir al mercat, Queen es va donar a conèixer al món amb cançons com “Bohemian Rhapsody” o “You’re My Best Friend”. Famosos pels seus arranjaments musicals, ja feien gala del seu virtuosisme editant un disc sense l’ajut de sintetitzadors.
Tant aquest quart disc, com el següent van prendre noms de les pel·lícules dels germans Marx, tot i que segurament són els seus Greatest Hits I, II i III els que han passat a la posteritat, sent un autèntic recull de joies en forma de cançó.

Andrés Calamaro – Alta Suciedad (02/11/1997 – DRO)

21, sí, 21 àlbums. Se suposa que la llista l’havien de compondre només 20 àlbums però Calamaro no se’n podia quedar fora. Raíces, Los Abuelos de la Nada, Los Rodríguez i una llarga carrera en solitari l’avalen com un dels Rockers més importants en llengua hispana que s’han conegut. No tothom ha editat 19 discs en solitari (dels quals un doble i un quíntuple) i 11 més en les respectives bandes i sense comptar recopilatoris.
Alta Suciedad marcava l’inici del Calamaro en solitari després de la dissolució de Los Rodríguez amb Ariel Rot i donava a conèixer el veritable Calamaro amb un disc que condensa en 14 cançons una creativitat que va desbordar en els seus següents àlbums (Honestidad Brutal i El Salmón, doble i quíntuple CD respectivament).
Alta Suciedad, Flaca, Loco, Paloma, Todo lo Demás, Media Verónica, Crimenes Perfectos, El Novio del Olvido… un autèntic Greatest Hits de l’argentí.

Així ha estat la meva modesta incursió en l’univers de les llistes musicals. Si busqueu i rebusqueu us n’adonareu que hi ha llistes de tot!! La veritat és que n’hi ha d’interessants, d’altres molt interessants, d’altres curioses i d’altres totalment inútils. Espero que aquesta, com a mínim, hagi estat curiosa (interessant seria massa pretensiós).

I com a última curiositat, la banda amb el disc debut més venut de la història (als EEUU) resulten ser uns desconeguts… premi pel saberut que ens il·lumini!! (mira que bé, un post-concurs)

PS: Després que algú m’ho comentés, he de reconèixer que tot i tenir tots els àlbums de la llista no puc dir que tots m’agradin. Crec fermament que tots i cada un d’ells és especial i ha marcat la música al meu veure però tot i que alguns els tinc en un pedestal, d’altres no em fan ni fred ni calor. Tothom té els seus preferits, vés què hi farem, quins són els vostres?

I un altre dia ja parlarem d’altres llistes…

A quin costat té el dipòsit de benzina el teu cotxe?

Potser una de les preguntes que mai t’han fet però que de segur no sabries respondre sense por a equivocar-te…

L’altra pregunta seria “Perquè sempre m’aturo al costat equivocat del surtidor?”, digna de la llei de Murphy.

I un altre dia ja parlarem del complot dels fabricants de cotxes per a desorientar-nos…

Ja feia temps que no parlava de les meves aventures per Alemanya (i sé de més d’un que em pregunta per elles), i la veritat, tot i que avui fa un mes just que vaig arribar a Aachen, encara em segueixo trobant en situacions curioses.

Per començar, segueix oberta la cacera per a trobar una fregona i un cubell. De moment ja he trobat la fregona, però trobar un cubell comença a ser una odissea, a part que trobar un escorredor per a la fregona que casi amb un cubell ja és gairebé impossible.

D’altra banda, i després d’una setmana de pluja contínua ha arribat un segon estiu a Aachen. Aquest cap de setmana està sent assolellat i agradable, i el que és millor, la previsió és que això durarà com a mínim una setmana. Tot xerrant amb els autòctons m’he assabentat que ja és normal que el setembre dugui aquest mal temps i que l’octubre sigui inusualment assolellat. Esperem que així sigui!!

El que és curiós és el comportament dels alemanys en dies mínimament assolellats. Avui mateix, que fa sol, les terrasses són plenes de gom a gom d’alemanys en màniga curta… i jo amb jaqueta! D’acord, fa sol, però no passem dels 15º! Si és que els alemanys estan fets d’una altra pasta…

I dels cotxes ni parlar-ne, sembla mentida que en una ciutat on fa tan mal temps hi hagi tants descapotables, però el que és millor és que en dies assolellats es multipliquen i sembla que surtin per aprofitar el bon temps (que no m’estranyaria), més o menys com els cargols, però a l’inrevés. Certament, curiós.

I un altre dia ja parlarem dels alemanys…

Sota el lema “Recerca que fa riure i després pensar”, els premis IG Nobel són tota una institució des del 1991. Aquest guardó és atorgat a aquells investigadors notables en el seu camp d’estudi, que sovint, per no dir sempre, supera de llarg la ratlla del surrealisme.

Recentment s’han adjudicat els premis IG Nobel de 2007 i podem estar d’enhorabona doncs la Universitat de Barcelona té tres premiats: Juan Manuel Toro, Josep Trobalon i Nuria Sebastián Gallés s’han endut el guardó de Lingüística pels seus exhaustius estudis en les capacitats de comprensió de les rates, concloent que són incapaces de distingir el japonès de l’holandès quan és parlat a l’inrevés. No, si després diran que a Catalunya no s’inverteix en investigació…

Així com aquest, altres estudis mereixedors dels premis versen sobre temes tan transcendentals com el desenvolupament d’una bomba per a convertir en homosexuals a les tropes enemigues, l’efecte del Jet Lag en hàmsters que han consumit Viagra, tractats de com s’arruguen els llençols, estudis sobre l’obtenció d’extracte de vainilla dels excrements de vaca o la quantificació de la gana de les persones donant-los un plat de sopa sense fons.

No tinc paraules per expressar la enorme admiració que respecto per als investigadors i desitjo que aquest certamen ens segueixi il·luminant per molts anys.

I un altre dia parlarem de si realment cal invertir en aquest tipus d’investigació…

L’era espacial començava tal dia com avui fa 50 anys. El dia 4 d’octubre de 1957 a les 22:28:34 hora de Moscou (GMT +3), des de la base de Tyuratam, avui coneguda com Baikonur, va ser enlairat l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història.

Aquell fet va iniciar la cursa espacial entre Estats Units i la Unió Soviètica, la punta visible de l’iceberg de la guerra freda. Finalment, Estats Units li va passar la mà per la cara als russos en arribar abans que ells a la lluna el 16 de Juliol de 1969.

I un altre dia ja parlarem de com han avançat les comunicacions des de llavors…

Feia molt temps que en tenia ganes i després de comptar amb la inestimable ajuda d’en David, a l’estil del “Podries Viure Sense Música”, volia fer un recull dels que considero els 20 àlbums més influents en la història de la música moderna.

Em passo el dia escoltant música. Un se n’adona que els gustos musicals que un té no són fruit de la casualitat i que en més o menys mesura, hi ha algun “culpable” per a que a tu t’agradi un tipus de música i a mi un altre. És per això que rebuscant en el que podrien ser els meus referents, i sense cap tipus de pretensió, volia fer aquest recull. I vist que això anava per llarg, dividiré el post en dues parts.

Així doncs, aquí vénen els 10 primers:

Elvis Presley – Elvis Presley (23/03/56 – RCA)

Què dir del rei del rock que no s’hagi dit. Qualsevol dels seus àlbums són un referent clar de la música sorgida del Rythm & Blues i el Blues Nord-americà. Amb aquest disc debut, que va ser 7 setmanes al número 1 de les llistes als EEUU (Billboard), i on ja trobem Blue Suede Shoes, Elvis va començar a establir les bases del Rock ‘n’ Roll que coneixem avui en dia.

The Beatles – Abbey Road (26/09/1969 – Apple,Parlophone,EMI)

Sens dubte, el Pop d’avui en dia no seria el mateix sense ells. Tot i que qualsevol disc dels Beatles ja és un tractat de Pop en sí mateix, Abbey Road, va més enllà del mite i recull en l’últim disc de la banda (tot i que Let It Be es va posar a la més tard), molts dels fantasmes de la banda i grans peces com “Come Together”. No és en va, doncs, que d’aquest disc se n’hagin venut ja 12 milions de còpies.

Bob Dylan – The Times They Are A-Changin’ (13/01/1964 – Columbia)

Aquest jovenet imberbe trencava els motllos del Folk amb lletres dures i uns arranjaments sobris. Tot i ser només el seu tercer disc d’estudi, el jove de Minnesota va encunyar un himne intergeneracional com “The Times They Are A-Changin’”. Potser de la seva obra no en destaca cap disc (aquest mateix és força irregular) però la seva contribució a la música moderna és innegable.

Woodstock (15/08/1970 – Atlantic)

Tot i ser, en realitat, un disc extret d’un event que va més enllà de la música com va ser Woodstock ’69, agrupar Joan Baez, Santana, Janis Joplin, Creedence Clearwater Revival, The Who, Joe Cocker i Jimi Hendrix entre d’altres, fa que el disc es converteixi en una joia de la música dels anys 60-70. Tots els presents al festival, sens dubte, es van endur a casa un bocí d’història de la música.

The Rolling Stones – The Rolling Stones (16/04/1964 – Decca)

Aquests cinc jovenets trencaven els motllos de l’stablishment anglès a mitjans dels 60, iniciant un moviment contracorrent dels estàndards establerts amb aquest disc debut que tot i no ser musicalment destacable si ho va ser en termes socials. No cal dir que Ses Majestats Infernals també han marcat llargament el Rock ‘n’ roll amb el seu so característic i han traspassat el purament musical amb himnes generacionals com “I Can’t Get (No Satisfaction)”

Motown (12/01/1959 - ???)

Sense remei s’havia de fer una excepció amb aquesta discogràfica, de la qual seria impossible escollir un disc doncs en sí mateixa va establir les bases per l’auge musical dels anys 60-70. Recollint l’herència del Blues, R&B i Soul, la discogràfica de Detroit pot presumir d’haver decobert i produït figures com Marvin Gaye, Smokey Robinson, The Miracles, The Contours, The Marvelettes, The Supremes, The Temptations, Stevie Wonder, The Jackson Five, Diana Ross, Michael Jackson o Lionel Richie.
Tot i que podria continuar nomenant figures, el so, i la veritable ànima de Motown són The Funk Brothers, un desconegut conjunt de músics d’estudi que van impregnar totes i cada una de les gravacions del segell amb el seu so característic. D’ells es va fer un més que recomanable (imprescindible, diria jo) documental, “Standing on the Shadows of Motown”, on se’ls dóna el reconeixement que es mereixen.

Sex Pistols – Never Mind The Bollocks, Here’s the Sex Pistols (28/10/1977 – Virgin)

Curiosament, l’únic disc d’estudi dels irreverents britànics, i per a molts, la pedra angular del punk. No només el seu títol aixecava polseguera (“Bollocks” es refereix a “collons”), sinó que el “God Save the Queen” ja atemptava contra la pròpia corona. Tanmateix, aquesta irreverència i una notable qualitat els va propiciar més d’un milió de discs venuts en menys de quatre anys.
Part del carisma de la banda es concentra en Sid Vicious, de la mateixa manera que concentrava la irreverència e la banda, i com a bon mite musical va viure intensament i va morir aviat (com es sol dir).

The Clash – London Calling (14/12/1979 – Epic)

Si Sex Pistols van posar les bases del punk, The Clash va posar-lo a l’ull de mira de les discogràfiques i productores. La barreja d’ska, reggae i punk va portar aquest àlbum molt més enllà del que s’esperava, fins a esdevenir una icona popular, convertint la cançó que dóna nom a làlbum en un himne punk.
La seva portada, sense anar més enllà, és i serà una icona musical. La imatge de Paul Simonon destrossant el seu baix contra l’escenari en una actuació en directe a Nova York és considerada com la millor fotografia del món del Rock de tots els temps.
I les similituds entre aquesta portada i la de l’àlbum d’Elvis no són pura casualitat…

Metallica – Master of Puppets (3/3/1986 – Elektra)

El Heavy tampoc es podia escapar d’aquesta llista, i com en tantes altres llistes, Metallica es cola amb una de les pedres angulars del gènere com és Master of Puppets. Tot i no ser un hit en les llistes (siguem clars, el heavy mai ha estat en els primers llocs de les llistes), la seva originalitat pel que respecta al gènere el situa dins dels àlbums més influents. No és estrany que només a EEUU hagi venut més de 6 milions de còpies i es consideri a la banda un referent en el Heavy Metal.

Sens cap dubte no només són discs que jo considero una fita musical sinó que també seran un referent per a molta altra gent. Aquí no pretenc posar-ne un per davant d’un altre, això seria absurd, senzillament és un recull de peces musicals, cada una particularment important i que han marcat història.

I un altre dia ja farem els posts més curts…

Ja tocava que algun dels grans es desmarqués, i no podia ser altre que la banda de Thom Yorke i companyia.

Radiohead publica un nou LP el dia 10 d’octubre i es dirà In Rainbows. Fins aquí, a part de les ganes que ja li teníem a un nou disc d’aquesta gran banda, no hi ha res especial. Però ara comencen les sorpreses.

La distribució del disc es farà ÍNTEGRAMENT per internet, és a dir l’àlbum us el podreu descarregar de la seva web i el seu preu és el que tu decideixis. Si, ho heu sentit bé. Que te’l vols descarregar gratuïtament, doncs endavant. Que vols pagar una quanitat simbòlica d’1 pound? Perfecte. Ha arribat la veritable democràcia al món de la música.

De moment ja es pot fer una pre-reserva de la descàrrega. Tot i que sembla un poc absurd fer una reserva de descàrrega he intentat fer el procés però està tot tan saturat que m’és impossible fer el “pagament”.

Anant més enllà del fet que te’l podràs descarregar gratuïtament (jo personalment penso pagar una quantitat simbòlica), ja era hora que algú posés les coses a lloc a les discogràfiques. No voldria estar en el lloc dels lladres grans de la indústria quan el disc ja es pugui descarregar i se’n distribueixin uns quants milions de còpies LEGALS en poques hores.

La veritat, no em fa cap por per als artistes. De tots és sabut que del que costa un disc els artistes en veuen ben poc i en gran part va destinat a les arques de les discogràfiques per a publicitar Bisbals i Triunfitos. Qualsevol bon artista es guanya el pa a l’escenari i francament no és descabellat distribuïr un àlbum gratuïtament, amb la publicitat que això comporta i amb la garantia de que arribarà a molta gent, susceptible d’anar a algun dels concerts de l’artista.

Des d’aquí, doncs, us animo a que us descarregueu l’àlbum, però aquest cop, res de mules ni torrents, cal que el nombre de descàrregues legals parli per si sol i donguem una lliçó a alguns acomodats.

I un altre dia ja parlarem d’altres acomodats (àlies Ramoncin)….