El Que No Volen Veure

Crec que qualsevol de nosaltres que porti uns anys utilitzant internet s’haurà adonat dels canvis que ha suposat en la manera en què accedim a la informació:

Brillant vídeo de Mike Wesch, Professor d’Antropologia Cultural a la Universitat de Kansas. Els seus vídeos a YouTube són petits testimonis de com interaccionem amb la informació i internet. La seva aproximació al concepte de Web 2.0 és digna de veure’s.

I un altre dia ja parlarem de Web 2.0…

Com a bon amant de la música no podia deixar passar aquesta data. Tal dia com avui, un 23 d’Octubre de fa 6 anys, Steve Jobs va presentar el primer iPod en una de les seves ja famoses Keynotes:

Bastant avançat al seu temps (encara no existien botigues de música online), el dispositiu tenia fins 10GB de capacitat (suficient per unes 2000 cançons), una capacitat bastant inusitada per l’època, així com el seu preu de gairebé 400$ el model més barat (una fortuna, vaja). Ningú es va quedar indiferent, ningú havia fet res similar abans i molts deien que seria un fracàs. La resta de tots és coneguda, l’iPod ha revolucionat el mercat de la música en format digital i ja és una icona popular més enllà del que tecnològicament representa.S’ha de dir que l’iPod sempre ha suposat una fita tecnològica en les seves 6 reedicions. Des de la enorme capacitat que presentaven els primers models, diversificant-se cap a dispositius de mida sorprenentment petita (com el nano), mantenint una usabilitat marca dels de Cupertino.

Personalment, l’iPod va ser el responsable que abandonés un format com el MiniDisc, tremendament potent però amb moltes mancances, i això ja és molt a favor seu. Recentment, i aprofitant la reedició de l’iPod, el meu estimat nano de 1ª generació gaudirà d’una reducció de jornada per donar la benvinguda al nou i gran de la família.

Notar que l’iPod de la foto té la mateixa capacitat que el disc dur, sorprenent!

I un altre dia ja parlarem del MiniDisc…

CD’s, Ipods, youtube, 5.1, y mp3 pueden, hoy en dia, convertir el salón de tu casa en lo mas parecido a una sala de conciertos, pero de momento las birras, los colegas y el ambiente siguen siendo analógicos.

Pepe Villoslada, parlant de l’evolució de la música a Enredados

Avui matí, després del ja típic repàs de les notícies de casa, m’he hagut d’assegurar que no fos 28 de Desembre o primer d’Abril (April Fools’ Day). Si no fos perquè ja sé de què som capaços a casa ja m’hauria pensat que ens hem tornat bojos. En ma vida m’havia trobat amb tal sorpresa/despropòsit informatiu.

Tot s’ha de dir, la primera sorpresa que m’ha deixat de pedra ha estat l’anunci de la malaltia de Pasqual Maragall, i encara més poder veure de quina manera ho ha fet públic. Crec que, independentment del color polític de cadascú, tots lamentem la malaltia d’algú que ha fet tant per la ciutat de Barcelona i per Catalunya. Òbviament, la notícia cau a la categoria de sorprenent, i no a la de despropòsit, tot i que el despropòsit és la cobertura que se n’ha donat doncs l’ÚNIC video que hi havia a YouTube (ElPeriodico no permet encastar els seus vídeos a altres llocs) és el de Libertad Digital TV (i a sobre subtitulat al castellà), no, si ja té nassos…

Tanmateix, llegint el diari hom pensaria que el món és al revés. Començant per la irònica victòria de Raikkonen al mundial de F1 (massa just pel meu gust com per ser un càstig diví/casualitat amb els temps que corren al circ de la FIA) i continuant per les notícies de casa. Com pot ser que a Reus no et pugui casar un regidor disfressat d’Elvis? Si a les esglésies casa un home disfressat de capellà…

El que sí és un despropòsit en tota regla és que Esperanza Aguirre intercedeixi per Losantos davant el Rei i a sobre siguin tan ximples de permetre que es faci públic deixant en evidència de quin pal gasten a Madrid (demostrant per altra banda que la corona no té un pèl de tonta en permetre que això es faci públic). Com a mínim el Rei demostra connexió amb la realitat i li diu que seria millor que el Losantos aquest deixi de difamar la corona. Si és que el món està capgirat…

I per estar capgirat, el temps a Aachen també ens fa innocentades i el fred s’ha instal·lat de sobte. 22 d’Octubre i la gent ja rasca el gel dels parabrises dels cotxes! El jardí de Philips està ple de gebre, i és que tot i fer bon temps ja fa un parell de dies que no passem dels 10ºC i no sembla que vagi a canviar. Sembla doncs, que ja és hivern al Corte Inglés a Aachen.

I un altre dia ja parlarem del Losantos…

Què passa quan ajuntem una gran idea, un projecte de robòtica més que interessant, una cançó genial i la producció de WIRED?

Una bonica mostra de lo modernos que podem ser els tecnòlegs o de lo geek que s’ha de ser per a que t’agradi aquest vídeo com per a veure’l un cop i un altre (jo ja vaig per la dotzena).

La veritat és que el projecte de Hideki Kozima ja és interessant de per sí. El que veieu al vídeo és una posada en escena impecable del projecte de robòtica anomenat Keepon i no, no és un muntatge (tot i que hi ha una gran feina afegida de programació darrere). Aquest projecte té com a finalitat la investigació en el camp de la interacció humà-robot, i realment crec que han donat en el clau en desenvolupar un robot capaç de mostrar atenció.

Aquest fet tan simple dóna un caràcter infinitament més humà al robot (només cal veure com es mira a les persones) i és per això que el seu principal camp d’aplicació en el futur és el desenvolupament de les capacitats en nens psíquicament disminuïts.

I un altre dia ja parlarem de perquè m’agrada tant aquest vídeo…

encara que el temps sembli passar tan lent, ja falta menys…

Ja diuen que per gustos, colors, i amb els temps que corren, les creences també són quelcom particular. I sinó que els preguntin als nord-americans.

Si bé, ja és coneguda l’acceptació mundial de la religió Jedi, sent la sisena religió censada amb més adeptes a Anglaterra (per sobre el Judaisme i el Budisme) i amb més de 70.000 seguidors a Austràlia, EEUU no es queda enrere amb les seves rareses i ja des de fa dècades arrosseguen un historial bastant prometedor.

En concret, teories com el Creacionisme encara són més que vigents a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic i són presentades als alumnes amb el mateix valor i rigor que la Teoria de l’Evolució. De manera recurrent sorgeixen veus que defensen que s’expliqui i es defensi la teoria Creacionista a la classe de Ciències així com també sorgeixen petits brots de saviesa posant el crit al cel amb perles de saviesa i humor.

Tot i això, aquesta situació m’ha fet repensar les meves creences i m’estic replantejant abandonar el meu agnosticisme practicant per abraçar creences més transcendentals que afloren als EEUU.

Certament, el Pastafarisme és una creença convincent. El món i tot el que coneixem va ser creat per un Monstre Espagueti Volador (àlies FSM – Flying Spaghetti Monster), un amenaçador plat d’espaguetis a la bolonyesa. A mi em sembla igual de convincent que el creacionisme…

Tal genialitat va sortir de la ment d’un estudiant de física la universitat d’Oregon com a protesta per l’adopció del Creacionisme en el temari de Ciències de les escoles públiques de l’estat de Kansas l’any 2005. I dic genialitat perquè el simpàtic monstre espagueti volador comença a amenaçar moltes altres religions en seguidors (i Facebook ja l’accepta com a religió)….

I un altre dia ja parlarem d’altres genialitats…

Ara que ja fa un xic més d’un mes que sóc a Alemanya ja podria més o menys respondre a tots els que m’ho heu preguntat: De què va el teu projecte?

Els no avesats potser vau sentir que faig algo de telemàtica mentre que els més geeks ja saben que treballo dissenyant un protocol que garanteixi QoS (Quality of Service) a xarxes wireless. Fins aquí tot cert, tot i que ara ja en puc donar unes quantes pinzellades més.

Avís a navegants: Aquest post parla sobre un projecte tecnològic en desenvolupament en el qual participo. Molts dels punts dels que parlo són confidencials (així que això queda entre nosaltres) i no puc publicar-ne fotografies. Comprenc que les imatges s’agrairien però no tinc permès fer fotografies a on treballo.

Ja fa temps, la divisió mèdica de Philips va dissenyar un sistema de sensors wireless sobre una plataforma anomenada AquisGrain basada en el protocol 802.15.4, un parent llunyà de Wi-Fi (802.11b-g) i bastant més proper a Bluetooth (802.15.1). De moment, 802.15.4 només és un estàndard de l’IEEE però entre els amics se’l coneix com ZigBee (tot i que aquesta denominació prové de les aplicacions que corren sobre 802.15.4 i no de l’estàndard, pròpiament dit).

Recentment s’ha començat a veure un futur prometedor en aquesta tecnologia. La possibilitat de fabricar dispositius senzills, barats i de poc consum energètic fa que siguin molt llaminers per a qualsevol aplicació wireless en l’àmbit de les PAN (Personal Area Networks). Així doncs, Philips va plantejar-se l’aplicació d’aquests sistemes no només en xarxes de sensors wireless (WSN – Wireless Sensor Networks) sinó també en xarxes d’actuadors, és a dir, com a controladors de motors i altres dispositius electromecànics.

Tot i això, les comunicacions d’aquest protocol són molt dèbils davant interferències com les de Wi-Fi, Bluetooth i també les de forns microones, i en el cas dels actuadors, a diferència dels sensors, la integritat de la comunicació entre els dispositius és un factor crucial. Si bé fins ara els sensors només treballaven amb dades, els actuadors treballen amb motors que molt probablement es trobaran interactuant amb persones. Perdre unes quantes mostres d’un electrocardiograma pot ser un contratemps, però perdre paquets de sincronització de motors pot portar a desastroses conseqüències si hi ha persones pel mig.

D’aquesta manera, el meu projecte consisteix en garantir les comunicacions del sistema quan coexisteixen amb comunicacions d’altres dispositius, aportant (una cosa similar a) QoS (Quality of Service, o qualitat de servei), a les xarxes d’actuadors wireless (WAN – Wireless Actuator Networks). És a dir, garantir que les comunicacions entre els nodes de la xarxa sempre siguin segures encara que tinguem interferències de qualsevol tipus: Wi-Fi, Bluetooth, forns microones, etc…

Després de dues setmanes de literatura tècnica ja tinc elaborada una proposta de protocol que va prenent forma, però això ja són figues d’un altre paner, o com hauria de dir, tema d’un altre post.

I un altre dia ja parlarem de perquè és tan complicat condensar un tema en poques paraules (i el senzill que és omplir-ne pàgines i pàgines)…

Sembla que em vulguin donar la raó amb el post d’ahir quan avui m’arriba aquesta entrevista a Jaime Mayor Oreja, eurodiputat al parlament europeu, defensant els seus ideals a La Voz de Galicia:

Jaime Mayor Oreja critica duramente la Ley de la Memoria Histórica y no cree que haya que condenar el franquismo.

-¿Qué opina de la Ley de la Memoria Histórica?

-Hacer de una tragedia de nuestra historia un elemento de división es fácil, pero es un disparate. Si hicimos un esfuerzo en la transición para que este tema no siguiera dividiendo a los españoles, ¿para qué resucitar otra vez quiénes fueron más asesinos en la guerra?

-¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar el franquismo?

-Porque eso forma parte de la historia de España. Yo no lo he condenado, yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?

-Por esa misma lógica, tampoco condenará el nazismo o el estalinismo, porque muchos alemanes y soviéticos los apoyaron.

-En la guerra hubo dos bandos y en el nazismo solo uno.

-En el franquismo solo hubo un bando que reprimía.

-También hubo dos, porque el franquismo fue la consecuencia de una Guerra Civil en la que hubo dos bandos. No es lo mismo que el régimen nazi, donde había un solo verdugo.

-Entonces, dejando al margen la Ley de la Memoria Histórica, ¿no considera pertinente condenar el franquismo?

-No, por muchas razones. ¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores.

Gran entrevista (s’ha de dir que Enrique Clemente, el periodista, els té ben posats), que posa al seu lloc a aquest element que es cobreix de glòria. Lluny de condemnar el franquisme declara obertament que no ho pensa fer i que no té motius… fins i tot seria un compliment titllar-lo de feixista.

i un altre dia ja parlarem de franquisme…

(Via ALT1040)

Em llevava avui amb la notícia del debat de la llei de la recuperació de la memòria històrica. És vergonyós que es puguin beatificar catòlics assassinats durant la guerra civil però no es pugui restituir l’honor de centenars de famílies. A Catalunya, encara hi ha gent que espera els SEUS papers, segrestats a Salamanca. Lluís Companys, encara és considerat com un criminal penat a mort. Tants altres defensors de la seva llibertat són morts sense honor. Sense parlar de les infraestructures, seguim sent ciutadans de segona.

A qui volen enganyar? No fa massa temps que s’escuden darrera d’una transició que no va ser ni molt menys modèlica? Algú realment es creu que hem superat l’etapa franquista? Ni més ni menys, aquestes actituds no fan més que recordar-nos que en el país que anomenen Espanya encara hi ha qui es creu vencedor amb el dret de sotmetre als suposats vençuts. I a més a més se les fan de moderns…

Si a alguns els sap tan greu que em consideri català i no espanyol com em van demostrar aquest dissabte (feixistes amb estudis universitaris! On anirem a parar…), aquí van més motius per a fer-ho: em nego a ser d’un país manifestament hipòcrita i xenòfob.

I un altre dia ja parlarem de què hem d’arreglar a ca nostra…