El Que No Volen Veure

Corria l’any 91 quan Sony va llançar un nou format d’emmagatzematge d’àudio digital: el MiniDisc. En una època en que els discs compactes començaven a arraconar el cassette a un segon pla, el MiniDisc venia a oferir el millor dels dos mons (l’analògic i el digital): una qualitat d’àudio impecable amb la versatilitat i robustesa del cassette. Què més es podia demanar?

En concret, el format és un disc magneto-òptic (com els CD) que es troba encapsulat com si d’un disquet es tractés. En total, els discs fan 68 × 72 × 5 mm i els reproductors portàtils no arriben a ser gaire més grans, fent que veritablement sigui un sistema bastant portàtil. Considerant que durant la dècada dels 90 havies d’escollir entre un cassette amb una qualitat d’àudio penosa pero realment portàtil o un reproductor de CD que era enorme, devorava piles i saltava la cançó cada cop que feies una passa, el MiniDisc oferia discs robusts, reproductors més petits que un cassette, una duració de bateria més que raonable, una qualitat d’àudio impecable i la versatilitat del cassette.

Cap allà l’any 99 jo ja escoltava molta música i òbviament, el MiniDisc era el millor sistema davant dels incipients reproductors d’mp3 (o de capacitat ínfima o de dimensions astronòmiques), així que em vaig apropiar del meu primer MiniDisc, un Sony MZ-R91, una meravella per l’època i que em permetia gravar directament des de la sortida òptica de la meva tarja de so (a temps real, això sí) a una qualitat impecable, encabint fins 80 minuts en un sol disc i podent, fins i tot, escriure el títol i l’autor de cada cançó. D’aquesta manera vaig començar, no sense falta de paciència, a crear la meva particular biblioteca musical en MiniDisc.

Després de 4 anys, un munt d’hores de reproducció i una avaria, va arribar el segon MiniDisc que he tingut: un Sony MZ-N910, per mi, el millor reproductor/gravador que Sony ha fet mai. Ara ja podia connectar el reproductor directament a l’ordinador i passar les cançons via USB al disc, això si, utilitzant el software de Sony i el seu sistema de compressió propietari (ATRAC), tot i que ara podia escollir la qualitat fins a encabir 340 minuts d’àudio en un sol disc.

S’ha de dir que poca gent sabia què era i qui més qui menys em preguntava què era allò que escoltava, al que immediatament seguia el comentari “l’mp3 és millor”. Una nova avaria i l’aparició de l’iPod nano van ser els responsables que, finalment, abandonés el MiniDisc l’any 2005. L’mp3, finalment, era la millor alternativa per a la reproducció d’àudio portàtil.

l’MZ-N910, en plena operació a cor obert després de ser repudiat pel servei tècnic.

Mai he cregut ni crec que el MiniDisc hagi estat un fracàs. Encara segueix sent el format escollit per tots els medis radiofònics professionals per a fer la majoria de les seves gravacions i he de dir que quan el vaig utilitzar com a reporter de Ràdio ART encara vaig tenir més motius per creure que és un gran format.

Més que el format, el problema va ser l’estratègia de màrqueting. Es va intentar vendre el MiniDisc com el sistema d’àudio portàtil definitiu i no ho és. Com a qualsevol sistema amb parts mòbils, la miniaturització i la portabilitat són sinònim d’avaries, i els meus dos MiniDiscs en són testimonis. Si a més a més li sumem que en ser un sistema propietari de Sony estàs lligat al seu pèssim servei post-venda i als seus preus abusius, és normal que el MiniDisc tingui aquesta aura de sistema car, elitista i restringit, que per altra banda, dóna tan bon resultat com a suport d’àudio digital professional.

A l’actualitat els MiniDiscs no han desaparegut, ben al contrari. Nous models apareixen i el sistema ha millorat fins al Hi-MD, amb 1 GB de capacitat i no només restringit a l’àudio. Segueixo pensant que el MiniDisc és un grandíssim format amb moltes possibilitats, però portant un iPod de 80GB a la butxaca qui necessita un MiniDisc?

I un altre dia ja parlarem d’altres tecnologies maltractades…