El Que No Volen Veure

L’altre dia vam començar un repàs dels que considerava els 20 àlbums que han deixat més empremta en la història de la música moderna, així que ja tocava reprendre la llista i acabar el que havíem començat.

Guns N’ Roses – Appetite For Destruction (21/07/1987 - Geffen)

La banda d’Axl Rose s’estrenava el 87 amb Appetite For Destruction , un clàssic de clàssics del Rock, del qual se n’han venut ja més de 26 milions de còpies i ha estat el 4t disc debut més venut de la història. I és que amb més de 90 milions d’àlbums venuts, la banda californiana és i serà un referent en el Rock i derivats. Qui no coneix el famosíssim riff de “Sweet Child o’ Mine”?…

Pink Floyd – The Wall (30/11/1979 - Harvest)

Sens dubte, una de les bandes més innovadores en la seva època. Amb incursions en el Rock psicodèlic, el Rock progressiu i l’òpera Rock, es van guanyar un lloc important en el món underground de la música britànica. Malauradament, no han estat coneguts a nivell comercial fins que algunes versions infames de “The Wall” han arribat a les pistes de ball.
Tanmateix, la banda va arribar al numero 1 de les llistes amb el single que de manera indirecta dóna nom al disc, “Another Brick in the Wall”. Tant la crítica com el temps han donat la raó a la banda, amb un àlbum que ja ha venut més de 30 milions de còpies i, per a molts, és una pedra angular del Rock.

The Ramones – Ramones (23/04/1976 - Sire)

Per a molts, els pares del punk juntament amb The Sex Pistols, i en més o menys mesura, una de les bandes més influents en el moviment indie dels 90 i el punk Pop. Com amb moltes altres bandes, no van rebre el seu reconeixement fins gairebé el final de la seva carrera (1996), i tot i que cap dels seus discs i singles va arribar al número 1 de les llistes, figuren en la majoria dels llistats de les millors bandes de la història.
Si n’hem d’escollir un àlbum, tot i ser tasca difícil, hauria de ser el seu àlbum debut, amb el que es van donar a conèixer i van començar a marcar el seu estil tan característic.

U2 – The Joshua Tree (09/03/1987 - Island)

Amb més de 25 milions de còpies venudes arreu del món, aquest gran disc dels irlandesos Bono, The Edge i companyia també es cola a la majoria de llistes com un dels discs més importants de totes les èpoques i un clar punt de partida per al que seria la música durant la dècada dels 90.
Juntament amb The Rolling Stones ens trobem davant una de les bandes en actiu amb més història i més èxit a l’esquena, i de les que, segurament, més ha influït en la música de les últimes dues dècades.

Oasis – (What’s the Story) Morning Glory? (02/10/1995 – Epic)

Amb Oasis entrem a la dècada dels 90, però tot i ser dels últims clàssics en arribar, només d’aquest disc ja se n’han venut més de 19 milions de còpies. Segurament, singles com “Wonderwall” o “Champagne supernova” en tenen la culpa, però seria injust pensar que només per WTSMG ja mereixen un lloc en aquesta llista.
Ja des de Definitely Maybe, i posteriorment amb la guerra de bandes amb Blur al Regne Unit, han anat demostrant que són uns dignes mereixedors de l’etiqueta de successors dels Beatles com a representants del pop britànic (britpop) arreu del món, si fins i tot el seu bateria duu sang Beatle a les venes…

Radiohead – OK Computer (16/06/1997)

Potser una de les bandes Pop-Rock més experimentals i amb més èxit de la dècada dels 90, Radiohead ha estat sempre a l’avantguarda apropant el Pop i el Rock a l’electrònica amb resultats més que favorables. OK Computer passarà a la història com la mostra que l’electrònica no està renyida amb el Pop i que en poden sorgir veritables obres mestres com aquesta, de la qual ja se n’han venut gairebé 10 milions de còpies en 10 anys.
Amb infinites referències a “The Hitchhiker Guide To the Galaxy” (Guia de l’autoestopista galàctic), les lletres i el inlay de l’àlbum són una obra d’art en sí, sent una font inacabable de curiositats.

Green Day – Dookie (01/02/1994 – Reprise)

La primera aproximació de la banda punk americana cap a l’indie no els va acabar de sortir malament i ràpidament van arribar als llocs més alts de les llistes. Més de 15 milions de còpies venudes arreu del món avalen el tercer disc de la banda, que posteriorment ha anat flirtejant amb múltiples estils, des del pop-punk, l’ska, el surf rock i l’òpera rock amb més o menys èxit.
Quins records em duu aquella cassette (copiat amb tota la paciència del món) quan tot just tenia 14 anys…

Nirvana – Nevermind (24/11/1991 – DGC)

Va ser un rosset desganat de Seattle qui va portar la paraula Grunge a les primeres planes de la música. Aquest so nascut a Detroit va tenir uns abanderats de privilegi amb Nirvana, que van donar a conèixe’s amb el seu segon àlbum d’estudi, un supervendes que va fer el que pocs han aconseguit: dur el Rock alternatiu als números u de les llistes arreu del món.
No només l’àlbum, sinó també la portada ha passat a la història, esdevenint una imatge més que famosa, però… què se’n deu haver fet d’aquest bebè?

Red Hot Chili Peppers – Blood Sugar Sex Magik (23/11/1991 – Warner)

Funk, punk rock, rock alternatiu, rap, heavy metal, rock psicodèlic… hi ha pocs estils amb els que els Red Hot no s’hagin atrevit, i tot i això poden fer gala, tot i ser una banda notablement alternativa, d’haver arribat als primers llocs de les llistes en múltiples ocasions.
S’ha de dir que l’elecció d’aquest disc ha estat molt complicada doncs Californication es mereix el seu lloc tant o més que aquest, tot i que Blood Sugar Sex Magik s’enduu el mèrit en ser el precedent que va donar a conèixer la banda.

Jamiroquai – Travelling Without Moving (09/11/1996 – Work)

Sent el disc de Funk més venut de la història, amb 11,5 milions de còpies venudes, podem dir sens dubte que Travelling Without Moving, amb un so Funk proper a l’Acid-jazz i amb tocs electrònics, és el precursor d’un estil de gran impacte en la música actual. No només l’àlbum, sinó també el videoclip del single “Virtual Insanity” han marcat la història recent, acumulant premis i mencions internacionals.
En altres temes, Jay Kay, famós per la seva afició al motor, no va dubtar en introduir la seva passió a l’àlbum, com es pot comprovar en la portada (modificant amb la seva coneguda icona el carenat d’un Ferrari) o en el so característic d’aquest cotxe a l’inici de “Travelling Without Moving”.

Queen – A Night at The Opera (21/11/1975 – EMI)

Amb el seu quart disc, el de producció més cara de la història al moment de sortir al mercat, Queen es va donar a conèixer al món amb cançons com “Bohemian Rhapsody” o “You’re My Best Friend”. Famosos pels seus arranjaments musicals, ja feien gala del seu virtuosisme editant un disc sense l’ajut de sintetitzadors.
Tant aquest quart disc, com el següent van prendre noms de les pel·lícules dels germans Marx, tot i que segurament són els seus Greatest Hits I, II i III els que han passat a la posteritat, sent un autèntic recull de joies en forma de cançó.

Andrés Calamaro – Alta Suciedad (02/11/1997 – DRO)

21, sí, 21 àlbums. Se suposa que la llista l’havien de compondre només 20 àlbums però Calamaro no se’n podia quedar fora. Raíces, Los Abuelos de la Nada, Los Rodríguez i una llarga carrera en solitari l’avalen com un dels Rockers més importants en llengua hispana que s’han conegut. No tothom ha editat 19 discs en solitari (dels quals un doble i un quíntuple) i 11 més en les respectives bandes i sense comptar recopilatoris.
Alta Suciedad marcava l’inici del Calamaro en solitari després de la dissolució de Los Rodríguez amb Ariel Rot i donava a conèixer el veritable Calamaro amb un disc que condensa en 14 cançons una creativitat que va desbordar en els seus següents àlbums (Honestidad Brutal i El Salmón, doble i quíntuple CD respectivament).
Alta Suciedad, Flaca, Loco, Paloma, Todo lo Demás, Media Verónica, Crimenes Perfectos, El Novio del Olvido… un autèntic Greatest Hits de l’argentí.

Així ha estat la meva modesta incursió en l’univers de les llistes musicals. Si busqueu i rebusqueu us n’adonareu que hi ha llistes de tot!! La veritat és que n’hi ha d’interessants, d’altres molt interessants, d’altres curioses i d’altres totalment inútils. Espero que aquesta, com a mínim, hagi estat curiosa (interessant seria massa pretensiós).

I com a última curiositat, la banda amb el disc debut més venut de la història (als EEUU) resulten ser uns desconeguts… premi pel saberut que ens il·lumini!! (mira que bé, un post-concurs)

PS: Després que algú m’ho comentés, he de reconèixer que tot i tenir tots els àlbums de la llista no puc dir que tots m’agradin. Crec fermament que tots i cada un d’ells és especial i ha marcat la música al meu veure però tot i que alguns els tinc en un pedestal, d’altres no em fan ni fred ni calor. Tothom té els seus preferits, vés què hi farem, quins són els vostres?

I un altre dia ja parlarem d’altres llistes…