El Que No Volen Veure

Feia molt temps que en tenia ganes i després de comptar amb la inestimable ajuda d’en David, a l’estil del “Podries Viure Sense Música”, volia fer un recull dels que considero els 20 àlbums més influents en la història de la música moderna.

Em passo el dia escoltant música. Un se n’adona que els gustos musicals que un té no són fruit de la casualitat i que en més o menys mesura, hi ha algun “culpable” per a que a tu t’agradi un tipus de música i a mi un altre. És per això que rebuscant en el que podrien ser els meus referents, i sense cap tipus de pretensió, volia fer aquest recull. I vist que això anava per llarg, dividiré el post en dues parts.

Així doncs, aquí vénen els 10 primers:

Elvis Presley – Elvis Presley (23/03/56 – RCA)

Què dir del rei del rock que no s’hagi dit. Qualsevol dels seus àlbums són un referent clar de la música sorgida del Rythm & Blues i el Blues Nord-americà. Amb aquest disc debut, que va ser 7 setmanes al número 1 de les llistes als EEUU (Billboard), i on ja trobem Blue Suede Shoes, Elvis va començar a establir les bases del Rock ‘n’ Roll que coneixem avui en dia.

The Beatles – Abbey Road (26/09/1969 – Apple,Parlophone,EMI)

Sens dubte, el Pop d’avui en dia no seria el mateix sense ells. Tot i que qualsevol disc dels Beatles ja és un tractat de Pop en sí mateix, Abbey Road, va més enllà del mite i recull en l’últim disc de la banda (tot i que Let It Be es va posar a la més tard), molts dels fantasmes de la banda i grans peces com “Come Together”. No és en va, doncs, que d’aquest disc se n’hagin venut ja 12 milions de còpies.

Bob Dylan – The Times They Are A-Changin’ (13/01/1964 – Columbia)

Aquest jovenet imberbe trencava els motllos del Folk amb lletres dures i uns arranjaments sobris. Tot i ser només el seu tercer disc d’estudi, el jove de Minnesota va encunyar un himne intergeneracional com “The Times They Are A-Changin’”. Potser de la seva obra no en destaca cap disc (aquest mateix és força irregular) però la seva contribució a la música moderna és innegable.

Woodstock (15/08/1970 – Atlantic)

Tot i ser, en realitat, un disc extret d’un event que va més enllà de la música com va ser Woodstock ’69, agrupar Joan Baez, Santana, Janis Joplin, Creedence Clearwater Revival, The Who, Joe Cocker i Jimi Hendrix entre d’altres, fa que el disc es converteixi en una joia de la música dels anys 60-70. Tots els presents al festival, sens dubte, es van endur a casa un bocí d’història de la música.

The Rolling Stones – The Rolling Stones (16/04/1964 – Decca)

Aquests cinc jovenets trencaven els motllos de l’stablishment anglès a mitjans dels 60, iniciant un moviment contracorrent dels estàndards establerts amb aquest disc debut que tot i no ser musicalment destacable si ho va ser en termes socials. No cal dir que Ses Majestats Infernals també han marcat llargament el Rock ‘n’ roll amb el seu so característic i han traspassat el purament musical amb himnes generacionals com “I Can’t Get (No Satisfaction)”

Motown (12/01/1959 - ???)

Sense remei s’havia de fer una excepció amb aquesta discogràfica, de la qual seria impossible escollir un disc doncs en sí mateixa va establir les bases per l’auge musical dels anys 60-70. Recollint l’herència del Blues, R&B i Soul, la discogràfica de Detroit pot presumir d’haver decobert i produït figures com Marvin Gaye, Smokey Robinson, The Miracles, The Contours, The Marvelettes, The Supremes, The Temptations, Stevie Wonder, The Jackson Five, Diana Ross, Michael Jackson o Lionel Richie.
Tot i que podria continuar nomenant figures, el so, i la veritable ànima de Motown són The Funk Brothers, un desconegut conjunt de músics d’estudi que van impregnar totes i cada una de les gravacions del segell amb el seu so característic. D’ells es va fer un més que recomanable (imprescindible, diria jo) documental, “Standing on the Shadows of Motown”, on se’ls dóna el reconeixement que es mereixen.

Sex Pistols – Never Mind The Bollocks, Here’s the Sex Pistols (28/10/1977 – Virgin)

Curiosament, l’únic disc d’estudi dels irreverents britànics, i per a molts, la pedra angular del punk. No només el seu títol aixecava polseguera (“Bollocks” es refereix a “collons”), sinó que el “God Save the Queen” ja atemptava contra la pròpia corona. Tanmateix, aquesta irreverència i una notable qualitat els va propiciar més d’un milió de discs venuts en menys de quatre anys.
Part del carisma de la banda es concentra en Sid Vicious, de la mateixa manera que concentrava la irreverència e la banda, i com a bon mite musical va viure intensament i va morir aviat (com es sol dir).

The Clash – London Calling (14/12/1979 – Epic)

Si Sex Pistols van posar les bases del punk, The Clash va posar-lo a l’ull de mira de les discogràfiques i productores. La barreja d’ska, reggae i punk va portar aquest àlbum molt més enllà del que s’esperava, fins a esdevenir una icona popular, convertint la cançó que dóna nom a làlbum en un himne punk.
La seva portada, sense anar més enllà, és i serà una icona musical. La imatge de Paul Simonon destrossant el seu baix contra l’escenari en una actuació en directe a Nova York és considerada com la millor fotografia del món del Rock de tots els temps.
I les similituds entre aquesta portada i la de l’àlbum d’Elvis no són pura casualitat…

Metallica – Master of Puppets (3/3/1986 – Elektra)

El Heavy tampoc es podia escapar d’aquesta llista, i com en tantes altres llistes, Metallica es cola amb una de les pedres angulars del gènere com és Master of Puppets. Tot i no ser un hit en les llistes (siguem clars, el heavy mai ha estat en els primers llocs de les llistes), la seva originalitat pel que respecta al gènere el situa dins dels àlbums més influents. No és estrany que només a EEUU hagi venut més de 6 milions de còpies i es consideri a la banda un referent en el Heavy Metal.

Sens cap dubte no només són discs que jo considero una fita musical sinó que també seran un referent per a molta altra gent. Aquí no pretenc posar-ne un per davant d’un altre, això seria absurd, senzillament és un recull de peces musicals, cada una particularment important i que han marcat història.

I un altre dia ja farem els posts més curts…