El Que No Volen Veure

Com ja va sent costum cada dues setmanes, aquesta matinada tornaré a participar al programa Què…de Què de Catalunya Ràdio, que avui presenta Àlex Solà coincidint amb la festivitat de dijous.

Com sempre, trobareu el fragment properament al blog.

I un altre dia ja parlarem de quan torno a la ràdio…

Qui no ha pres mai una sopa de lletres? I no, no em refereixo a menjar-se la pàgina de passatemps del diari.Quins records d’infantesa, remenant la sopa amb la cullera per a trobar lletres… Per alguna raó que s’escapa al meu coneixement, a mesura que ens fem grans abandonem aquest tipus de pasta per altres més pràctics, però menys divertits.

Bé, hi ha alguns que no deixen mai d’explorar el nen que duen dins i a Me Faltan Letras es pregunten si realment podem trobar totes les lletres de l’abecedari en un paquet de pasta d’aquest tipus. I ja us avanço la resposta: com a mínim, les pastes Gallo tenen totes les lletres excepte la U i la W. Estrany, no?

Amb la mateixa curiositat, el personatge en qüestió va enviar una carta a la companyia, i lluny de no rebre resposta, l’anècdota s’ha acabat convertint en una divertida història que ha tingut ressò a molts medis.

Ah!, i pastes Gallo s’ha compromès a fer la U i la W (que sembla que eren molt difícils de fer) i a més a més afegirà la Ñ i la @ al seu repertori… properament al teu supermercat!

I un altre dia ja parlarem de com passar l’estona…

Tot i que no n’havíem parlat, aquests dies s’ha dut a terme el certamen ArtFutura, on es reuneixen les noves propostes d’art digital. Com cada any, el premi a la creació de videojocs ha estat un dels més esperats i cal que felicitem a l’equip GroundNet que s’ha endut el premi amb “Galaxy Scraper”. Des d’aquí, felicitar-los a tots, i especialment a en Roger (aviam quan tornem a trobar-nos…), que sé de bona tinta que em llegeix. Enhorabona!!!

Tot i que us podeu descarregar una demo del joc per disfrutar-la a casa, per a tots aquells que no tingueu el pepino que es necessita per a fer-lo córrer, aquí una petita mostra:

La veritat és que la idea m’encanta… apa, Roger, no ens podries donar alguna primícia sobre el futur que li espera al joc?

I un altre dia ja parlarem dels lectors del blog…

Tan senzill com trucar a un telèfon per a desbloquejar la bicicleta…

…i en deixar-la es bloqueja automàticament.

El més curiós és trobar-se les bicicletes “tirades” per Colònia.

I un altre dia ja parlarem del bicing…

Ja és nadal al Corte Inglés? Ja llueix la decoració nadalenca als carrers de la teva ciutat? Cada cop et sembla que Nadal comença més aviat?

Per a tots aquells que, com a mi, us desorienta tant esperit nadalenc fora d’hores, Is It Christmas? ofereix una resposta a tots els internautes que vulguin saber si ja és nadal.

Contundent sí que ho és, i sempre et pots subscriure al seu feed RSS per a ser el primer en saber si ha arribat el nadal.

Via Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de dominis totalment inútils…

Això ja passa de taca d’oli…

Vist a l’estació de trens de Köln

I un altre dia ja parlarem de l’ocupació balear…

Corria l’any 91 quan Sony va llançar un nou format d’emmagatzematge d’àudio digital: el MiniDisc. En una època en que els discs compactes començaven a arraconar el cassette a un segon pla, el MiniDisc venia a oferir el millor dels dos mons (l’analògic i el digital): una qualitat d’àudio impecable amb la versatilitat i robustesa del cassette. Què més es podia demanar?

En concret, el format és un disc magneto-òptic (com els CD) que es troba encapsulat com si d’un disquet es tractés. En total, els discs fan 68 × 72 × 5 mm i els reproductors portàtils no arriben a ser gaire més grans, fent que veritablement sigui un sistema bastant portàtil. Considerant que durant la dècada dels 90 havies d’escollir entre un cassette amb una qualitat d’àudio penosa pero realment portàtil o un reproductor de CD que era enorme, devorava piles i saltava la cançó cada cop que feies una passa, el MiniDisc oferia discs robusts, reproductors més petits que un cassette, una duració de bateria més que raonable, una qualitat d’àudio impecable i la versatilitat del cassette.

Cap allà l’any 99 jo ja escoltava molta música i òbviament, el MiniDisc era el millor sistema davant dels incipients reproductors d’mp3 (o de capacitat ínfima o de dimensions astronòmiques), així que em vaig apropiar del meu primer MiniDisc, un Sony MZ-R91, una meravella per l’època i que em permetia gravar directament des de la sortida òptica de la meva tarja de so (a temps real, això sí) a una qualitat impecable, encabint fins 80 minuts en un sol disc i podent, fins i tot, escriure el títol i l’autor de cada cançó. D’aquesta manera vaig començar, no sense falta de paciència, a crear la meva particular biblioteca musical en MiniDisc.

Després de 4 anys, un munt d’hores de reproducció i una avaria, va arribar el segon MiniDisc que he tingut: un Sony MZ-N910, per mi, el millor reproductor/gravador que Sony ha fet mai. Ara ja podia connectar el reproductor directament a l’ordinador i passar les cançons via USB al disc, això si, utilitzant el software de Sony i el seu sistema de compressió propietari (ATRAC), tot i que ara podia escollir la qualitat fins a encabir 340 minuts d’àudio en un sol disc.

S’ha de dir que poca gent sabia què era i qui més qui menys em preguntava què era allò que escoltava, al que immediatament seguia el comentari “l’mp3 és millor”. Una nova avaria i l’aparició de l’iPod nano van ser els responsables que, finalment, abandonés el MiniDisc l’any 2005. L’mp3, finalment, era la millor alternativa per a la reproducció d’àudio portàtil.

l’MZ-N910, en plena operació a cor obert després de ser repudiat pel servei tècnic.

Mai he cregut ni crec que el MiniDisc hagi estat un fracàs. Encara segueix sent el format escollit per tots els medis radiofònics professionals per a fer la majoria de les seves gravacions i he de dir que quan el vaig utilitzar com a reporter de Ràdio ART encara vaig tenir més motius per creure que és un gran format.

Més que el format, el problema va ser l’estratègia de màrqueting. Es va intentar vendre el MiniDisc com el sistema d’àudio portàtil definitiu i no ho és. Com a qualsevol sistema amb parts mòbils, la miniaturització i la portabilitat són sinònim d’avaries, i els meus dos MiniDiscs en són testimonis. Si a més a més li sumem que en ser un sistema propietari de Sony estàs lligat al seu pèssim servei post-venda i als seus preus abusius, és normal que el MiniDisc tingui aquesta aura de sistema car, elitista i restringit, que per altra banda, dóna tan bon resultat com a suport d’àudio digital professional.

A l’actualitat els MiniDiscs no han desaparegut, ben al contrari. Nous models apareixen i el sistema ha millorat fins al Hi-MD, amb 1 GB de capacitat i no només restringit a l’àudio. Segueixo pensant que el MiniDisc és un grandíssim format amb moltes possibilitats, però portant un iPod de 80GB a la butxaca qui necessita un MiniDisc?

I un altre dia ja parlarem d’altres tecnologies maltractades…

Si ja fa un temps parlàvem de l’últim disc d’Andrés Calamaro, La lengua popular, avui torna a ser notícia pel seu segon single tal i com apuntava en David.

I la veritat, sembla que ens hagi escoltat, doncs després de poques setmanes de treure disc i presentar el “5 minutos más” com a -immerescut- single, presenta “Carnaval de Brasil” com a segon single del disc.

No sé vosaltres però jo crec que és el millor tema del disc i un dels millors que ha fet darrerament. A més a més no es veu cada dia a l’Andrelo fent de Travolta!

I un altre dia ja parlarem de música…

La tecnologia tal i com la coneixem avui en dia haurà desaparegut d’aquí 10 anys.

La Llei de Moore ja arriba a la seva fi, els processadors ja no dupliquen la seva velocitat de processament cada 18 mesos i les memòries són a punt d’arribar al seu límit. La nostra dependència del silici ens ha dut a una voràgine en què hem avançat a passos agegantats però indefectiblement, les lleis físiques acabaran posant les coses al seu lloc. No podem continuar fent els transistors més petits (ara com ara no fan ni 100nm i el dielèctric només té 5 àtoms de gruix) i prova d’això és que ja tenim ordinadors amb dos processadors.

De la mateixa manera que els nostres pares assistien a l’inici de la carrera espacial amb el llançament de l’sputnik, la nostra generació assistirà al naixement d’una nova tecnologia.

Ironies del destí, vam créixer meravellats amb els Amstrad, Spectrum, Commodores i la nostra fascinació ha acompanyat l’evolució de la tecnologia del silici fins al final dels seus dies. Ara seran els nostres fills qui creixeran enlluernats pel computadors quàntics o els processadors basats en proteïnes.

Res del món tecnològic que ens hem fabricat serà vàlid. Els bits ja no seran bits, els sistemes de criptografia actuals (RSA) que fan segurs els nostres bancs podran ser vulnerats en segons, els sistemes d’emmagatzematge no seran magnètics. Per no ser, no seran ni inorgànics…

La humanitat no s’ha trobat mai amb un repte tecnològic de tan gran escala. Ni tu ni jo som capaços d’imaginar-nos la tecnologia d’aquí 10 anys ni l’impacte que tindrà en les nostres vides, però del que sí podem estar segurs és que res serà igual.

I un altre dia ja parlarem de perquè no podem fer més petits els transistors…

PS: Al principi la gent no es creia que arribéssim a la lluna. Molts van predir el fracàs de l’iPod. Alguns creien que 64Kb de RAM serien suficients durant molts anys. Ningú té la raó fins que el temps li dóna el beneplàcit. Espero que ho puguem veure.

Em persegueixen els errors!!

Vist a l’estació de trens de Köln

I un altre dia ja parlarem d’errors…