El Que No Volen Veure

Aquest cap de setmana em vaig quedar sense paraules quan vaig veure actuar aquest bon home en un concorregut carrer d’Aachen.

No puc més que dir que recordeu el seu nom: Jeff Silvertrust. Rebossa talent pels quatre costats i té un ritme que enganxa… (party,party,party,party,party,party, toniiiiight!)

I un altre dia ja parlarem de música…

Aprofitant l’inusual bon temps d’aquest cap de setmana hem aprofitat per fer una mica de turisme. Només cal apropar-se al centre històric de la ciutat per a descobrir el passat medieval d’Aachen, doncs vora el S. XIII va ser la residència de Carlemany.

Tot i això, avui encara no us parlaré del casc antic. Lousberg és un turó situat al nord d’Aachen, molt a la vora d’on visc, i ofereix passeigs tranquils al llarg de camins rodejats d’arbres i gespa, tot això amanit amb una bona vista sobre la ciutat i voltants (en un dia decent, és clar).
Molta gent aprofita els caps de setmana per a anar a passejar pels múltiples camins i si fa bon temps, fer una barbacoa al parc que es troba al cim. Allà també hi trobem una torre amb un cafè giratori al capdamunt (molt curiós).

Com a bona ciutat amb una llarga història, múltiples llegendes parlen sobre Aachen, i Lousberg no podia ser menys. És tot just a l’entrada al parc quan ens trobem l’escultura del dimoni i una pagesa que il·lustren la llegenda descrita a la placa inferior (en alemany, és clar).

A Aachen trobem una petita però bonica catedral la construcció de la qual, segons la llegenda, era massa costosa per a la població humil de la ciutat. És així que els habitants d’Aachen van demanar ajuda al dimoni per a poder-la construir (una versió arcaica dels crèdits hipotecaris, diguem). Tot i això, com qualsevol crèdit, aquest pacte tenia una contrapartida (ja sabem que el banc mai perdona): l’ànima de la primera persona que entrés a la catedral un cop acabada, pertanyeria al diable, donant-se així per pagat.

Tot i que pobres, a Aachen no en tenien un pèl de tontos. Van enllestir la catedral i van fer mutis al diable, que en descobrir que l’hi havien pres el pèl va amenaçar de soterrar la ciutat com a càstig. Va ser quan el diable carregava els sacs de terra per sepultar la ciutat quan la vella pagesa va aparèixer en escena.

Es veu que el diable havia fet tots els tràmits a distància i mai havia visitat Aachen, així que no sabia on queia exactament la ciutat. En trobar-se a la pagesa li preguntà si li podia indicar on parava Aachen i ella, que s’ensumava qui era aquell personatge (no tothom duu banyes… ejem! Malpensats!) li va assenyalar un punt que, òbviament, no era la ciutat en qüestió.

Així va ser com el diable, doblement enganyat, va abocar tots els sacs de terra que havien de sepultar la ciutat una mica més al nord, formant un turó. No cal ni que us digui de quin turó es tracta…

I un altre dia ja parlarem de com es fa el turista per Aachen…

Com ja comentàvem divendres, això d’anar-se’n a viure a l’estranger porta a algunes situacions anecdòtiques. No és d’estranyar, doncs, que amb la de coses que m’han passat aquesta setmana, alguna se m’hagués quedat al tinter.

Suposo que la més xocant de totes va ser descobrir com actuar davant una persona que acabes de conèixer, especialment si és una noia. No va ser fins dilluns que vaig conèixer els primers “nadius” i “nadiues” i va ser quan vaig ser presentat a una noia alemanya, a la que, per suposat, li vaig plantar dos petons. El que per a mi és una costum normal va suposar una experiència traumàtica per a la pobra “víctima”, que es va posar vermella com un tomàquet a l’instant i no sabia què fer.

Immediatament vaig ser informat que aquí, independentment del sexe de la persona coneguda, és més comú estrènyer-se la mà, per molt fred que sembli (potser el clima també hi ajuda). Espero que la Galiya (la víctima en qüestió) no m’ho retregui durant molt de temps. Per sort, després de disculpar-me un munt de vegades, crec que ja té un millor concepte de mi….

Certament, els costums i les normes són un dels punts forts dels alemanys -i una font inesgotable d’anècdotes pels estrangers-. Si l’estereotip dels alemanys és una persona que es cenyeix rígidament a les normes (en direu “cap-quadrats” o com volgueu), no és per casualitat. Acabo de descobrir que un fet tan normal a Barcelona, com és creuar un carrer quan el semàfor de vianants és en vermell (sempre i quan no vinguin cotxes, és clar), és una clara violació de les normes pels alemanys. Fins al punt que segurament puc ser multat si un guàrdia em veu.

Tot i que es pot creuar en les cruïlles, gaudint de plena prioritat encara que no hi hagi ni semàfor ni pas de vianants, saltar-se una norma com un semàfor en vermell és més que reprobable. I per ser sincers, ja m’he guanyat unes quantes males mirades… maleïts costums mediterranis!

Recentment he descobert la font de situacions curioses que genera el transport a Aachen, des del punt de vista del vianant fins a l’ús del transport públic. Curiosament, pujar en un autobús públic és entrar en un espai silenciós i molt tranquil. Normalment vaig escoltant música, però fins i tot així, he de reconèixer que els autobusos de Barcelona són molt sorollosos, ja sigui pel motor com pels vianants. Els autobusos a Aachen, fins i tot quan van plens, són sumament silenciosos. La gent no parla i actua calmadament (res d’empentes per pujar). Curiós, si més no.

No em vull ni imaginar en quines situacions em puc trobar quan, la setmana que ve, aconsegueixi una bicicleta de Philips!!

I un altre dia ja parlarem de què es fa a Aachen en un dia de sol…

PS: Tot i el canvi radical en la freqüència de posteig, ahir no hi va haver post. S’havia d’aprofitar l’únic dia de sol de tot el mes per a fer turisme i conèixer la ciutat!!

PS2: Tot i que he viscut totes aquestes experiències en la pròpia carn, no les recordaria com a anècdotes si no fos per l’experimentat punt de vista de l’Eduard, gràcies!!

Sempre és comú que quan anem a l’estranger ens trobem amb certs trets culturals que ens criden l’atenció. Suposo que pensar que a Alemanya em trobaria amb les situacions que m’he trobat era una mica exagerat a priori, però tot i que sembli inverosímil, ara que em començo a introduïr en el dia a dia sóc més conscient d’aquests trets diferencials.

Si bé fins ara tenia altres preocupacions força més trascendentals (on dormir, on treballaria i què faria), ara que començo a fer vida “normal” vaig descobrint aquests petits trets que després recordes com a anècdota.

El primer que em va cridar l’atenció en arribar a Aachen és la seva olor. Ara, una setmana després, no en sóc conscient a no ser que hi pari atenció, però només arribar (mort de gana), vaig descobrir que Aachen fa olor de xocolata desfeta (i segons on, nocilla i tot!). En un principi creia que era una cafeteria vora l’estació, i jo, mort de gana, tot seguint la olor (molt gràfic, com en els dibuixos animats) vaig arribar a una fàbrica. Vaig desistir de la cerca i no va ser fins al cap d’uns dies que vaig descobrir que aquella fàbrica, una planta xocolatera de la casa Lindt, era la responsable d’aquell olor que em va dur de corcoll.

El següent pas de la meva integració va ser obrir un compte bancari. Si els alemanys són famosos per la seva burocràcia i la seva manera de fer les coses com déu mana no és pura casualitat. Tot i arribar 45 minuts abans de que tanquessin la oficina (tanquen a les 16h!), en indicar que volia obrir un compte bancari, em van mirar amb cara contrariada i em van preguntar si havia demanat hora. Jo, òbviament no sabia que calia demanar hora per obrir un compte! Tot i això, un noi que es va esforçar en parlar-me en anglès em va fer passar a una petita oficina i em va assenyalar que ens havíem de donar pressa. Pressa? però si faltaven tres quarts d’hora per a tancar? m’estava començant a preguntar si realment m’havien entès bé.

Certament, m’havien entès bé. Al cap de 35 minuts sortia del banc amb un compte corrent i una targeta de cartró que em bescanviarien per la meva targeta de crèdit la setmana vinent. Ah! i una llibreta d’estalvis, és clar (alta tecnologia, per cert).

No em negareu que la llibreta d’estalvis té un punt naïf,
a mi em recorda als àlbums que feia quan era petit.

El que sí és remarcable és l’actitud que perceps només entrar en els establiments de cara al públic. Els depenents no tenen cadira. T’esperen drets. Pot semblar un detall estúpid però el trobo increïblement eficaç per donar una imatge de predisiposició i agilitat.

Inefablement, la meva integració havia de passar per l’experiència del super, per descomptat. Comprar en un país estranger mai és senzill, i encara menys si no domines l’idioma en qüestió. Dels alemanys només puc dir dues coses: utilitzen molt poca sal i escombren/freguen amb algun utensili totalment desconegut per mi (sense conyetes, sé que és una escombra i una fregona). O almenys, això és el que dedueixo després d’haver hagut de passar per tres supermercats per poder comprar alguna cosa que s’assemblés a un saler, una escombra i un recollidor.

Suposo que el futur em depararà moltes sorpreses més, però he d’admetre que aquesta setmana ha estat un bonic recull d’anècdotes.

I un altre dia ja parlarem de com m’ha anat la (molt propera) visita a la bugaderia…

El quart dijous de novembre es celebra als Estats Units el dia d’acció de gràcies. En aquest dia es commemora la supervivència dels colonitzadors, coincidint amb la primera collita que es va fer en el nou món. En concret, s’agraeix a l’esforç d’aquells pioners, que amb l’ajuda dels amerindis nord-americans, van aixecar una societat amb el seu treball.

Així doncs, avui, he celebrat el meu primer sopar d’acció de gràcies. Si, avui he fet el meu primer sopar (decent) a Aachen després d’haver-me instalat definitivament al pis. D’ara en endavant, cada 13 de setembre serà especial per mi (no perquè sigui el dia internacional dels programadors) i celebraré la meva arribada definitiva a Aachen tot agraïnt, des d’allà on sigui, l’ajut de totes les persones que m’han donat un cop de mà en aquests dies, que no han estat fàcils, precisament.

Per viure solet me les arreglo prou bé…

PS: Fins i tot hi ha hagut postre! El problema és que aqui els melons no són gens bons (puaj! està verd… pero ara ens l’haurem d’acabar, quin remei)

I un altre dia ja parlarem de les meves habilitats culinàries…

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Jacint Verdaguer, l’Emigrant

I un altre dia ja parlarem de com es viu la diada a l’estranger…

Tot just fa dos dies que sóc a Aachen (Alemanya) i em sembla que en fa una eternitat… Tanmateix, si hagués de definir el que és de mi en aquests dos dies frenètics només se m’acut una paraula: SOLITUD. Aquest, sembla, és el mal comú que patim tots els estudiants estrangers que aterrem a Aachen i ens trobem un poc desterrats de ca nostra, de la nostra família i de les persones que estimem.

Potser el fet que arribés a Aachen sense tenir on anar ni on dormir hi ha influït força. Si bé només vaig passar una nit a un hotel, segueixo sense adreça fixa, esperant trobar algun lloc al que poder dir “casa meva” quan, per sort, encara no he començat la meva feina a Philips. Francament, el meu sistema nerviós agrairà la tranquil·litat que dóna desfer les maletes per quedar-te.

Això és casa meva (per una setmana)

Per sort, l’Eduard, que ja fa sis mesos que és aquí, m’està fent d’amfitrió i m’introdueix a la ciutat i els seus costums (Prost!). Avui, casualment, m’he trobat (o millor dit, m’ha trobat) un company de classe de la universitat que s’allotja a una casa privada i la comparteix amb un professor australià (si, és molt enrevessat). Si és que the world is a handkerchief, com li deia ahir a un alemany…

D’altra banda, m’estic començant a adaptar a la vida a Alemanya i us puc assegurar que els propers posts seran un bon recull d’anècdotes del dia a dia que sovint és tan diferent. Obrir un compte corrent, contractar una línia telefònica, anar a fer la compra o tirar les escombraries semblen una cosa trivial…

…no te olvides que soy grande
porque tengo multitudes
que me esperan afuera…

“No son horas”, Andrés Calamaro (de Honestidad Brutal)

PS: Em ve que ni pintat per anunciar la sortida de l’enésim disc d’aquest prolífic autor: “La lengua popular”, el proper 11 de setembre.

I un altre dia ja parlarem de Calamaro…