El Que No Volen Veure

Com ja comentàvem divendres, això d’anar-se’n a viure a l’estranger porta a algunes situacions anecdòtiques. No és d’estranyar, doncs, que amb la de coses que m’han passat aquesta setmana, alguna se m’hagués quedat al tinter.

Suposo que la més xocant de totes va ser descobrir com actuar davant una persona que acabes de conèixer, especialment si és una noia. No va ser fins dilluns que vaig conèixer els primers “nadius” i “nadiues” i va ser quan vaig ser presentat a una noia alemanya, a la que, per suposat, li vaig plantar dos petons. El que per a mi és una costum normal va suposar una experiència traumàtica per a la pobra “víctima”, que es va posar vermella com un tomàquet a l’instant i no sabia què fer.

Immediatament vaig ser informat que aquí, independentment del sexe de la persona coneguda, és més comú estrènyer-se la mà, per molt fred que sembli (potser el clima també hi ajuda). Espero que la Galiya (la víctima en qüestió) no m’ho retregui durant molt de temps. Per sort, després de disculpar-me un munt de vegades, crec que ja té un millor concepte de mi….

Certament, els costums i les normes són un dels punts forts dels alemanys -i una font inesgotable d’anècdotes pels estrangers-. Si l’estereotip dels alemanys és una persona que es cenyeix rígidament a les normes (en direu “cap-quadrats” o com volgueu), no és per casualitat. Acabo de descobrir que un fet tan normal a Barcelona, com és creuar un carrer quan el semàfor de vianants és en vermell (sempre i quan no vinguin cotxes, és clar), és una clara violació de les normes pels alemanys. Fins al punt que segurament puc ser multat si un guàrdia em veu.

Tot i que es pot creuar en les cruïlles, gaudint de plena prioritat encara que no hi hagi ni semàfor ni pas de vianants, saltar-se una norma com un semàfor en vermell és més que reprobable. I per ser sincers, ja m’he guanyat unes quantes males mirades… maleïts costums mediterranis!

Recentment he descobert la font de situacions curioses que genera el transport a Aachen, des del punt de vista del vianant fins a l’ús del transport públic. Curiosament, pujar en un autobús públic és entrar en un espai silenciós i molt tranquil. Normalment vaig escoltant música, però fins i tot així, he de reconèixer que els autobusos de Barcelona són molt sorollosos, ja sigui pel motor com pels vianants. Els autobusos a Aachen, fins i tot quan van plens, són sumament silenciosos. La gent no parla i actua calmadament (res d’empentes per pujar). Curiós, si més no.

No em vull ni imaginar en quines situacions em puc trobar quan, la setmana que ve, aconsegueixi una bicicleta de Philips!!

I un altre dia ja parlarem de què es fa a Aachen en un dia de sol…

PS: Tot i el canvi radical en la freqüència de posteig, ahir no hi va haver post. S’havia d’aprofitar l’únic dia de sol de tot el mes per a fer turisme i conèixer la ciutat!!

PS2: Tot i que he viscut totes aquestes experiències en la pròpia carn, no les recordaria com a anècdotes si no fos per l’experimentat punt de vista de l’Eduard, gràcies!!