Aachen is different
Sempre és comú que quan anem a l’estranger ens trobem amb certs trets culturals que ens criden l’atenció. Suposo que pensar que a Alemanya em trobaria amb les situacions que m’he trobat era una mica exagerat a priori, però tot i que sembli inverosímil, ara que em començo a introduïr en el dia a dia sóc més conscient d’aquests trets diferencials.
Si bé fins ara tenia altres preocupacions força més trascendentals (on dormir, on treballaria i què faria), ara que començo a fer vida “normal” vaig descobrint aquests petits trets que després recordes com a anècdota.
El primer que em va cridar l’atenció en arribar a Aachen és la seva olor. Ara, una setmana després, no en sóc conscient a no ser que hi pari atenció, però només arribar (mort de gana), vaig descobrir que Aachen fa olor de xocolata desfeta (i segons on, nocilla i tot!). En un principi creia que era una cafeteria vora l’estació, i jo, mort de gana, tot seguint la olor (molt gràfic, com en els dibuixos animats) vaig arribar a una fàbrica. Vaig desistir de la cerca i no va ser fins al cap d’uns dies que vaig descobrir que aquella fàbrica, una planta xocolatera de la casa Lindt, era la responsable d’aquell olor que em va dur de corcoll.
El següent pas de la meva integració va ser obrir un compte bancari. Si els alemanys són famosos per la seva burocràcia i la seva manera de fer les coses com déu mana no és pura casualitat. Tot i arribar 45 minuts abans de que tanquessin la oficina (tanquen a les 16h!), en indicar que volia obrir un compte bancari, em van mirar amb cara contrariada i em van preguntar si havia demanat hora. Jo, òbviament no sabia que calia demanar hora per obrir un compte! Tot i això, un noi que es va esforçar en parlar-me en anglès em va fer passar a una petita oficina i em va assenyalar que ens havíem de donar pressa. Pressa? però si faltaven tres quarts d’hora per a tancar? m’estava començant a preguntar si realment m’havien entès bé.
Certament, m’havien entès bé. Al cap de 35 minuts sortia del banc amb un compte corrent i una targeta de cartró que em bescanviarien per la meva targeta de crèdit la setmana vinent. Ah! i una llibreta d’estalvis, és clar (alta tecnologia, per cert).
No em negareu que la llibreta d’estalvis té un punt naïf,
a mi em recorda als àlbums que feia quan era petit.
El que sí és remarcable és l’actitud que perceps només entrar en els establiments de cara al públic. Els depenents no tenen cadira. T’esperen drets. Pot semblar un detall estúpid però el trobo increïblement eficaç per donar una imatge de predisiposició i agilitat.
Inefablement, la meva integració havia de passar per l’experiència del super, per descomptat. Comprar en un país estranger mai és senzill, i encara menys si no domines l’idioma en qüestió. Dels alemanys només puc dir dues coses: utilitzen molt poca sal i escombren/freguen amb algun utensili totalment desconegut per mi (sense conyetes, sé que és una escombra i una fregona). O almenys, això és el que dedueixo després d’haver hagut de passar per tres supermercats per poder comprar alguna cosa que s’assemblés a un saler, una escombra i un recollidor.
Suposo que el futur em depararà moltes sorpreses més, però he d’admetre que aquesta setmana ha estat un bonic recull d’anècdotes.
I un altre dia ja parlarem de com m’ha anat la (molt propera) visita a la bugaderia…
