Pàtria
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
Jacint Verdaguer, l’Emigrant
I un altre dia ja parlarem de com es viu la diada a l’estranger…
Devath ma fenèstra
i a un aucelon;
tota la nuèit canta;
canta sa cançon.
Se canta, que cante!,
canta pas per ièu,
canta per ma mia
qu’es al luènh de ièu.
Aquelas montanhas
que tan hautas son
m’empachan de veire
mas amors ont son.
Se canta, que cante!,
canta pas per ièu,
canta per ma mia
qu’es al luènh de ièu.
Baissatz-vos, montanhas!,
planas, auçatz-vos!,
perqué posqui veire
mas amors ont son.
Se canta, que cante!,
canta pas per ièu,
canta per ma mia
qu’es al luènh de ièu.
Aquelas montanhas
tan s’abaissaran
que mas amoretas
se raprocharan.
Se canta, que cante!,
canta pas per ièu,
canta per ma mia
qu’es al luènh de ièu.