El Que No Volen Veure

Bé, finalment, gràcies a l’Anna i al Jordi (cadascun per les respectives parts) puc penjar el fragment del programa Què…de Què? de Catalunya Ràdio en el que he participat a les 5 de la matinada.

Moltes gràcies a tots dos per a fer-ho possible.

I un altre dia ja parlarem d’altres programes…

Avui, a les 5h de la matinada he entrat en antena al programa Què…De Què? de Catalunya Ràdio. He parlat amb en Joan Bosch i hem xerrat sobre com es veia l’actualitat catalana des d’Aachen i sobre què feia i com m’anava per aquí. Ha estat realment divertit.

Malhauradament, el fragment del programa em serà gairebé impossible aconseguir-lo doncs no conserven el programa sencer en el seu arxiu i l’inici de la tercera hora (quan vaig entrar jo) no es troba disponible.

Què dir que si algú l’aconsegueix per alguna casualitat del destí estaré molt agraït si me l’envieu!

EDITO: Sí que existeix l’arxiu hora a hora de Catalunya Ràdio (gràcies Anna!) i he aconseguit el fragment en què surto en antena. Ara només necessito algun espai on penjar-lo! Oferiments? (Vinga, que és petitó…)

I un altre dia ja parlarem de què els costa tenir tot el programa en arxiu…

El que ja fa una setmana que cueja s’ha acabat de confirmar. Demà seré al programa Què… De Què? de Catalunya Ràdio. Bé, no hi seré físicament, és clar (em cau una mica lluny), sinó que serà una connexió telefònica.

Si algú vol seguir el programa, aquest s’emet de 3 a 6 de la matinada de dilluns a divendres, i en concret, la connexió es farà al voltant de les 5 de la matinada de la nit de divendres a dissabte. L’intenció és mantenir un contacte regular i de tant en tant xerrarem per a comentar com es veuen les coses des d’aquí.

Espero comptar amb una gran audiència, fet i fet, segur que no teniu res més important a fer a aquelles hores… però bé, si decidiu dormir i us perdeu el programa procuraré penjar el fragment al blog, tot i que sempre us quedarà l’arxiu sonor de Catalunya Ràdio.

Edito: No es tractarà d’una secció pròpia, és a dir, no tinc cap secció, com preguntava l’Anna. Senzillament el programa contacta amb gent a l’estranger i la nit del divendres a dissabte contactaran amb mi. Que després hi ha malentesos…

I un altre dia ja parlarem de com van aquestes connexions…

Segurament no estaré presentant el hype ni la última novetat de la Web 2.0, altres blogs ja fa temps que em van passar al davant, però no ha estat fins fa poc que realment vaig descobrir Stage6, un servei molt útil que fins ara no havia valorat prou.

Qualsevol usuari de YouTube coneix les pròpies limitacions del sistema, que tot i que molt popular, en termes de qualitat d’imatge fa bastanta pena.

Així doncs, podríem parlar d’Stage6 com d’uuna espècie de YouTube amb MOLTES avantatges. La primera i més evident és que no existeix un límit de metratge en els vídeos que hi pengem (recordar que YouTube els té limitatsa 10 minuts i 100MB).

Si a això li sumem que la qualitat dels vídeos és la que permet el sistema DivX i que, com a YouTube, els vídeos es veuen en streaming, què tenim?

Un meravellós arxiu on podem veure en streaming i sense necessitat de descàrrega (i l’espera que això comporta) un munt de vídeos personals o encara millor, pel·lícules o sèries. El recurs ideal per a aquell, que com jo, segueix alguna sèrie que a Espanya no s’emet o que, senzillament, no vol seguir-li el joc a la penosa programació televisiva.

I per si fos poc, ja que us l’heu “descarregat” (és a dir, el vostre equip el té desat a la caché per a que el pogueu veure) perquè no us el deseu a l’ordinador? Ja em direu si YouTube us ho posa tan fàcil i bonic…

Ah! i per si crèieu que YouTube encara oferia més opcions que Stage6, també permet encastar els vídeos en documents externs a la seva web, així que us deixo amb el segon episodi de la primera temporada de “The IT Crowd”, de la qual ahir us en parlava.

L’única llàstima, com molts ja us imagineu, és que es passen els Copyrights pel forro d’una manera bastant manifesta i no m’estranyaria que tot plegat desaparegués en un plaç relativament curt, així que aprofiteu!

I un altre dia ja parlarem de més punyetetes de la Web 2.0….

Senzillament genial,

Segurament, el millor gag en molt de temps a la televisió. Des de Monthy Python i el seu Flying Circus no es veien coses similars.

En concret, és un fragment del segon episodi de la primera temporada de “The IT Crowd“, una sèrie de producció britànica amb un humor entre mordaç i surrealista sobre el dia a dia del departament informàtic d’una gran empresa. Sens dubte, la sèrie més geek des de fa bastant temps.

Malhauradament, estem lluny de poder veure-la per aquestes terres (i no em refereixo a Alemanya), així que ens haurem de buscar la vida per a seguir-la. De moment ja he vist fins als primers episodis de la segona temporada i és altament recomanable.

I un altre dia ja parlarem d’aquest Stage6 que trobo tan útil estant a l’estranger…

No podia ser d’altra manera i com a bon projecte d’enginyer de telecomunicacions m’havia de fer ressò d’aquesta notícia. Avui a Andorra, a les 11h, s’han interromput les emissions de televisió analògica, el que altrament es coneix com a apagada analògica.

Aquest event, tot i produir-se en un dels països més petits d’Europa, és de gran importància doncs és el primer païs de la UE on es realitza l’apagada analògica. Cal recordar que en la majoria dels altres països aquesta apagada era programada per al 2008 però fa dos anys Espanya es va desmarcar i la va posposar pel 3 d’abril de 2010.

Tot i que és una gran notícia per a tota la comunitat tecnològica, cap medi de comunicació escrit s’ha fet ressò de la notícia, o com a mínim, no figura en les seves edicions electròniques (les que se suposa que s’actualitzen més sovint). Per no publicar-se, a hores encara no s’ha publicat la notícia a l’edició electrònica del diari d’Andorra. Per un cop que són primers a Europa en alguna cosa…

Aquesta situació no és nova i no m’estranyaria que demà no hi hagués cap rastre d’aquesta notícia en cap portada del que en diuen periodisme seriós (què dir de les portades del “Qué” o el “20 minutos”). Imagino que encara li reservaran un quart de pàgina a la relegada secció de tecnologia.

I un altre dia ja parlarem de la poca importància que es dóna a la tecnologia…

Avui va de música. Suposo que els que em coneixereu us preguntàveu com és que no parlava del nou disc d’Andrés Calamaro, doncs bé, aquí està la resposta. Estava esperant rebre això:

Abans que res, moltíssimes, però que moltíssimes gràcies a la Míriam i a l’Anna, que coneixent-me, van fer cua (i llarga) per aconseguir aquesta còpia firmada de l’últim disc d’Andrés Calamaro, “La Lengua Popular”. De debò, gràcies, és un regal genial i la millor sorpresa que m’he endut des que he arribat aquí.

Quina enveja!!

Òbviament, no podia deixar passar la oportunitat de parlar del disc al blog, però valia la pena esperar al disc i escoltar-lo vàries vegades per a poder-ne dir gran cosa a part de que és del gran Andrés.

No puc estar més d’acord amb el David: és un gran disc. I punt. Calamaro retroba el rocker que s’amagava darrere els tangos i boleros de “El Cantante” i pren part de l’èpica amb que va fer “El Regreso”. Tanmateix, no ens trobem davant un disc com “Honestidad Brutal” o “Alta Suciedad”, discs que sí que van marcar un abans i un després en l’escena del Rock. Aquest és un gran disc de Rock i punt.

Tot i això, sorprenentment, l’Andrés no ha complert del tot la seva “amenaça” de tornar amb un disc extremadament folk i tot i brindar-nos algun que un altre bolero, el disc vessa rock pels quatre costats, ja sigui amb peces més dures com amb algunes balades. Potser desagradarà al públic argentí, més avesat al Calamaro tanguero, però de ben segur serà del gust del públic espanyol, acostumat al roquer argentí dels seus primers discs en solitari després de Los Rodríguez.

I parlant de balades, especial menció a “Carnaval de Brasil”, grandíssima cançó, mereixedora d’un single, que s’endu “5 minutos más (minibar)” de manera immerescuda segons el meu parer.

De ben segur que aquest disc sorprendrà a molts, ja sigui per bo o per dolent (en el meu cas, per bo), però, tal com reconeix a “La mitad del amor”, -parte de mí no cambió y a la vez ya no soy el viejo Andrés -. I que sigui per molts anys.

I un altre dia ja parlarem de perquè alguns creuen que els geeks no recomanem bona música…

Que en feia de temps que volia donar aquesta notícia!

El dia 4 d’octubre tindrem a The Sunday Drivers a Barcelona. La gran llàstima és que no hi seré present. Tant de temps esperant…

Així que a tots els amants de l’indie i la bona música en general, no us podeu perdre, per uns miserables 10,5€, un dels concerts que pinten com dels millors del 2007.

Així que ja us podeu apuntar la cita: Sala Apolo, Barcelona, 21:30h (obertura de portes una hora abans). Com sempre, les entrades a Tick Tack Ticket.

I pels més amants d’aquest gran grup de Toledo, acaben d’estrenar el seu blog després de la bona rebuda del blog de la gravació de Tiny Telephone

PS: Gràcies Jordi pel “chivatazo”!

I un altre dia ja parlarem de quan els podrem entrevistar en directe a Ràdio ART…

Sant Josep és el cornut més famós de la història de la humanitat

Segons un jesuïta, a El Cinquè en Joc, de Robertson Davies

I un altre dia ja parlarem de com es poden publicar llibres amb tantes faltes d’ortografia…

Fa poc la Irene es preguntava què era això de Creative Commons i com funcionava. Ja fa temps tenia pensat parlar sobre un tema que ella també comenta: RSS (també en relació a XML), així que ja tocava iniciar una sèrie de posts on parlem sobre aquestes eines i altres serveis que trobem en la tan anomenada Web 2.0.

Suposo que el que pot donar més de si és la llicència Creative Commons (àlies CC), sobretot ara que el tema de DRM i drets de copyright està tan en boga, així que aquesta sèrie la iniciarem per aquestes llicències.

Cal recordar que QUALSEVOL obra sobre QUALSEVOL format, està subjecte a drets d’autor pel simple fet d’haver estat creades per algú. És a dir, que si publiquem un text, com seria el cas d’un blog, aquest és, per defecte, propietat del seu autor. En aquest sentit, Creative Commons, lluny de voler restringir l’ús d’una obra, estipula unes pautes per a que el material publicat pugui ser lliurement distribuït sense caure en cap conflicte legal. Tot i això, Creative Commons no donarà la cara per a protegir la nostra obra, senzillament facilita un text legal en què amparar-nos.

Si prenem la meva llicència com a exemple, comprovarem que qualsevol fragment o la totalitat d’aquest blog es pot distribuir lliurement sempre i quan s’indiqui qui és l’autor original de l’obra, no es faci amb finalitats comercials i es distribueixi sota la mateixa llicència, sent aquest últim punt el que trobo més interessant.

Tanmateix, Creative Commons ofereix una gran versatilitat pel que fa a tipus de llicències, permetent a l’autor escollir el grau de llibertat en la distribució, des d’obra de domini públic fins a termes més restrictius.

L’obtenció d’aquestes llicències és gratuïta, tan sols requereix d’un petit registre de l’obra a la seva pàgina web, però malauradament, la seva situació legal a Espanya és força difosa i hi ha un gran buit legal en la seva aplicació (més aviat, un buit total, segons un jutge a qui vaig poder consultar).

I un altre dia ja parlarem de què cal fer quan un medi de comunicació “seriós” s’apropia de material sota llicència CC saltant-se-la “a la torera”…