El Que No Volen Veure

Avui toca Tallinn,(no està malament, dos posts en una mateixa setmana!) ja fa dos dies que som aquí i cal dir que la capital d’Estònia és del més bonic que hem vist per aquestes terres. Dóna gust passejar pels carrerons medievals de la ciutat, envoltats d’esglésies, en majoria ortodoxes, palauets i les muralles.

Aquí a Tallinn cal tirar de guia per acabar de saber què estàs veient, i és en aquestes situacions quan un se n’adona si la guia que es va comprar amb tota la il·lusió del món i que t’havia d’obrir el món és realment útil. En el nostre cas, la veritat se’ns ha revelat quan, després de buscar un restaurant fantasma que la guia recomanava, hem seguit pel carrer Pill Tänav, del qual la guia donava una descripció que ens ha deixat sense paraules:

[…] continuando hacia el norte, en el número 20 se encuentra la sede neogótica de la confraternidad de San Canuto; en el número 24 está la Olevigilde hoone, sede de la confraternidad de San Olaf, la más antigua de Tallinn: fundada a mediados del siglo XIV con pretensiones espirituales, perdió en los siguientes siglos su inspiración religiosa fundiéndose, a finales del XVII, con San Canuto; el palacio fue adquirido en 1806 por las Cabezas Negras, propietarios del edifico contiguo, en el número 26: la renacentista Mustpeade Vennaskond era la sede de esta confraternidad de comerciantes célibes […]

Gran WTF del dia! No sabia que San Canuto tingués cap fraternitat per aquí ni que aquests decidissin canviar els seus principis i ser absorbits en una OPA hostil per la fraternitat de “comerciants fadrins”…

Com a bons turistes, hem seguit la guia “a rajatabla” i considerant que era un edifici digne de menció hem fet la foto de rigor per testificar la nostra presència en tal honorable edifici, que a data d’avui és un teatre on es posen en escena obres de dansa moderna.

Més endavant la veritat se’ns ha revelat i, tot visitant Oleviste Kirik, hem començat a veure la llum:

[…] al fondo de la nave derecha está la capilla de Santa María, en cuya pared oriental hay un cenotafio con una composición que imita un retablo gótico tardío. […]

i futures visites ens han acabat d’obrir els ulls:

[…] La Issanda Muutmise kirik, la iglesia del monasterio, conserva un precioso iconostasio barroco de 1720 […]

Definitivament, la culpa no és nostra, la guia es troba en un estadi intel·lectual superior al nostre. O és que algú que no tingui un màster en art sacre em podria dir què és un “cenotafio” o un “iconostasio” ?

Ah, però per si en dubtaveu la guia és una guia total. En serio, és la Guia Total de l’Editorial Anaya (espero que ningú de l’editorial llegeixi això), i tot i que quedi malament dir el nom del pecador, encara us diré més: si aneu de viatge endueu-vos una Guia Visual (ed. País-Aguilar) o una Lonely Planet (encara que no tingui fotos), val la pena si busqueu quelcom més que la “cofradía de San Canuto”.

I un altre dia ja parlarem de viatges…

Meravelles de la tècnica, durant dues setmanes he estat incomunicat (sense connexió, exagerats!) a Menorca i ara que me’n vaig als confins d’Europa tinc connexió a tot arreu.

Si bé els plans fins ara eren anar al Perú, vistes les tràgiques notícies de la setmana passada, es va imposar un canvi de plans per raons òbvies. Així que hem fet una escapada de dues setmanes als Països Bàltics. En aquest mateix instant em trobo a Estònia, exactament aquí havent deixat Letònia al darrere (bàsicament Riga, la capital).

Després de passar per Letònia queda clar el passat soviètic d’aquests països, que un cop dissolta la URSS es van convertir en aquest puzzle de repúbliques de noms estranys que ningú sap posar en un mapa (servidor inclòs). El més interessant de tot és veure com alguns se’n surten millor que d’altres. Si Letònia és un record de la Unió Soviètica vinguda a menys, Estònia s’està convertint en una república bastant moderna, però amb un to molt soviètic, encara. Com a detall interessant i que dóna què pensar és que estats com aquests, amb un milió escàs d’habitants gaudeixen de plena independència i pertanyen a la UE. Qui podria dir això de Catalunya…

L’altre detall d’especial menció és la frontera amb Rússia. La frontera europea amb Àfrica és una de les fronteres més radicals del món (si, si, enriu-te’n dels Estats Units), mentre que la frontera amb Rússia és… gairebé inexistent.

Al llac Peipsi es troben els confins de la Europa actual per l’est. A l’altra riba del llac es troba Rússia. Sí, unes aigües tranquil·les (i congelades a l’hivern) que es poden creuar fàcilment amb barca, o a peu, depenent de l’estació de l’any. Encara busco la policia fronterera d’Estònia.

PS: Per als interessats (que suposo que entre els lectors n’hi ha un munt) aquest llac és famós per la pesca en gel, així que ja esteu traient la pols de la canya de pescar o us quedareu sense lloc on fer-hi el forat!!

I un altre dia ja parlarem d’altres indrets…