El Que No Volen Veure

He vist coses que no us creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist Raigs-C brillar en la foscor vora la Porta de Tannhäuser…

Amb aquesta cita Blade-Runneriana reprenc un post que fa un parell de setmanes que volta pel meu cap (encara que això vagi en contra de les premises del bon blogger). I és que la meva perplexitat no em permet a menys.

Recentment s’ha donat un fenomen social-borreguil com és la preinscripció universitària i posterior matrícula, experiència traumàtica per a tants alumnes, que despavorits, recorren al Servei d’Informació de la Universitat per intentar resoldre els seus dubtes existencials.

Avís a navegants: Personalment estic relacionat amb un Servei d’Informació d’una Universitat Pública Coneguda (no direm quina, però a bon lector, poques paraules falten), així que la meva visió que ara us relato està completament esbiaixada (per si en dubtàveu).

Després d’un exhaustiu treball de camp i reflexió, intentant recordar la meva experiència, no puc més que arribar a les següents i decepcionants conclusions:

1. Els estudiants que surten de Batxillerat passen olímpicament de la Universitat. Tot i saber que la matrícula es realitza al Juliol, esperen que la Universitat els tregui les castanyes del foc. Que cal anar un dia i una hora concreta a matricular-se? Ei! Jo estic de vacances, ja hi aniré quan em vagi bé o enviaré a mons pares, total, ni tan sols em van enviar un SMS per dir-m’ho! Total, només cal veure la baixa de la majoria de les notes de tall de les Universitats catalanes per fer-se’n una idea.
2. El conjunt conegut com Pares i Mares (o Mares i Pares) d’alumnes en procés de matrícula Universitària mereixen una escultura al costat de la del Sr. Campillo al Campus Nord com a Sants Màrtirs d’un procés sovint estúpid i mal dissenyat que no els correspon a ells patir. Això no és més que una mostra del poc interès de l’alumnat, contraposat amb la ja històrica fal·lera dels progenitors per a que el fill cursi uns estudis universitaris (ja és veritat que les Orles fan molt bonic sobre la xemeneia del menjador)
3. Per intentar resoldre algun dubte, primer cal saber quins dubtes es tenen. Preguntes tan ambigües com “Volia saber això de la matrícula” no tenen resposta coherent (si més no en temps polinòmic). Tanmateix potser es considera que disposem dels serveis del més enllà per poder indicar a algú quan s’ha de matricular en una facultat que ni tan sols sap quina és (amb l’únic indici de que és “allà on hi ha tants ordinadors”).

I si ja és ben veritat que sovint el període de matrícula pot ser complicat i mal dissenyat, MAI es podran respondre les demandes dels estudiants nous mentre aquests esperin que se’ls hi doni tot fet.

Ara és quan entro amb el tema que la Universitat no és un institut, que no només aprens del que se suposa t’ensenyen sinó que madures i aprens a espavilar-te (en alguns llocs més que en d’altres) i tota la pesca, i tot i que em direu que és un discurs massa aprofitat i banalitzat només us diré una cosa: és cert, i per sort, la Universitat ha de prendre aquest paper ara que les reformes educatives han convertit la majoria de l’estudiantat de secundària en un conjunt borreguil d’individus més o menys enagenats.

I un altre dia ja parlarem de l’individu que truca a mitjans d’Octubre per preguntar quin dia comencen les classes…

PS: Com algú bé apuntava temps ençà, tractar un conjunt de la societat sota les mateixes premisses és fals i injust (a part de demagog). El concepte de majoria és suficientment difús com per a que persones molt vàlides, amb empenta i inquietuds caiguin dins aquest sac, i és per això que no puc fer menys que disculpar-m’hi, malauradament, sou la minoria.

Principis d’estiu… època d’examens i d’estrès màxim per als estudiants. Sí, ara em tocaria entonar el mea culpa com tantes vegades he fet. Que si fa molt temps que no postejo, que no tinc temps, que hauria de fer-vos més cas… Així que ara toca posar-nos al dia…

Pel que fa al blog, fa menys d’un mes que he abandonat NedStat com a contador. Tot i ser gratuit, NedStat no oferia suport per als blogs i a més a més era bastant intrusiu, així que m’he passat a Google Analytics. No tinc paraules per descriure aquest servei: Gratuit, complet (és realment impressionant la quantitat d’informació que facilita), ordenat i amb una presentació impecable, marca de la casa. És realment remarcable la qualitat de les eines de la gent de Google, i no m’estranya que cada cop utilitzi més eines seves, de les quals espero parlar-ne amb més profunditat en un altre post: Reader, Analytics, Trends, Images, Desktop… D’acord, d’acord, Google comença a infiltrar-se en les nostres comunicacions d’una manera alarmant però això ja són figues d’un altre paner (o tema d’un altre post).

En altres coses més personals, si no us ho dic rebento, ja gairebé sóc Enginyer de Telecomunicacions. El passat 28 de juny vaig fer l’últim examen de la carrera i aquest quadrimestre, increiblement, ho he aprovat tot. Així doncs, el proper quadrimestre faré el projecte final de carrera, i no ens quedarem curts, aniré a Aachen, Alemanya, a fer el projecte a Philips. Tot i que encara una mica inconscient i amb ganes de posar-m’hi em fa moltíssima il·lusió i segurament us n’aniré parlant quan ja sigui a Alemanya i vagi veient de què va la cosa.

Així doncs, en aquest moment, tal com li comentava fa uns dies a un amic, començo a veure’m capaç de respondre les tres preguntes a les que tot Teleco s’ha d’enfrentar quasi-diàriament, la resposta de les quals no és gens trivial:

• Què són les telecomunicacions? Pregunta abstracta on n’hi hagi doncs les telecomunicacions NO ES VEUEN. Si bé hom pensa en un telèfon mòbil, un ordinador connectat a internet o un televisor quan li parlen de telecomunicacions, els telecos no fabriquem telèfons mòbils, no construïm ordinadors ni perifèrics i encara menys sabem arreglar televisors. La majoria de les coses que he mencionat són feina o d’un enginyer electrònic o d’un informàtic. Tot i que els telecos tenim part de totes dues (però de cap alhora) les telecomunicacions són aquelles tècniques, que per altra banda, et permeten parlar pel mòbil (o pel fixe!), et donen accés a internet i al correu electrònic i et permeten veure la tele i fins i tot la TDT. I és que les telecomunicacions tracten una cosa tan abstracta com LA SENYAL, que sóm incapaços de veure encara que obrim un cable o ens posem davant una parabòlica. Tot i que importants, les telecomunicacions sempre passen una mica desapercebudes, no?

• Quan acabaràs? Segurament la pregunta que m’ha fet més ràbia des que he començat la carrera. Fins i tot el quatrimestre passat tenia els meus dubtes sobre la seva resposta. Ara, finalment, veig quan acabaré. Serà el Març de 2008, tot i que llavors em faltarà presentar el projecte davant un tribunal a la UPC per a finalment obtenir el títol, però a partir del març vinent ja pot tremolar el mercat perquè hi haurà un nou teleco a la ciutat.

• A què et dedicaràs? La GRAN pregunta, sinó, de què et serveix estudiar més de 6 anys? Un cop vaig sentir d’algú que realment en sabia que cal estudiar el que ens agradi i treballar del que es pugui. Les telecomunicacions sempre m’han agradat (per molt que s’hagin esfoçat a l’ETSETB a avorrir-les), així que espero poder treballar al sector. Que quin és el meu sector? Doncs des de petites consultores que ofereixen solucions tecnològiques a mida per als clients, passant per consultores més grans, grans empreses d’IT (Information Technology) com HP, Google, Microsoft, Oracle, Sun, Cisco, Philips… petites empreses locals de desenvolupament i fins i tot entitats governamentals: Generalitat de Catalunya, Governs autonòmics, Govern central, NASA, JAXA, ESA… Ara bé, d’aquí a saber on puc anar a parar ja hi ha un univers…

I un altre dia ja parlarem de què coi vaig a fer a Philips…