El Que No Volen Veure

Avui és Sant Crispinià,
qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
s’alçarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,
i el nom de Sant Crispinià el farà sentir gran.
Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,
cada any en aquest dia convidarà els veïns
i els dirà: “Demà és Sant Crispinià”
i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius
dient: “Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià”.
Els vells obliden, però per més que ell ho hagi oblidat tot,
sempre es recordarà del que va fer aquell dia
amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms
als seus llavis seran familiars com els mots casolans:
Enric, el Rei, Bedford i Exeter, Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,
tots serem recordats entre copes espumejants,
i els homes bons ho explicaran als seus infants
i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran
- des d’ara fins al dia que s’acabi el món -
sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.
Nosaltres poc, feliços poc, nosaltres colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

I en versió original:

This day is called the feast of Crispian:
He that outlives this day, and comes safe home,
Will stand a tip-toe when the day is named,
And rouse him at the name of Crispian.
He that shall live this day, and see old age,
Will yearly on the vigil feast his neighbours,
And say ‘To-morrow is Saint Crispian:’
Then will he strip his sleeve and show his scars.
And say ‘These wounds I had on Crispin’s day.’
Old men forget: yet all shall be forgot,
But he’ll remember with advantages
What feats he did that day: then shall our names.
Familiar in his mouth as household words
Harry the king, Bedford and Exeter,
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester,
Be in their flowing cups freshly remember’d.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne’er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remember’d;
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother; be he ne’er so vile,
This day shall gentle his condition:
And gentlemen in England now a-bed
Shall think themselves accursed they were not here,
And hold their manhoods cheap whiles any speaks
That fought with us upon Saint Crispin’s day.

W. Shakespeare
Henry V, Acte 4t, Escena 3a

PS: Sant Crispinià, o Sant Crispí, és el 25 d’octubre. Aquest fragment en concret commemora la Batalla d’Agincourt el dia de Sant Crispí de 1415.

Si, si, com sempre, fa molt que no postejo res, però sembla resultar que com que sempre vaig de cul només escric quan alguna cosa em treu de polleguera.

Sí, aquest post està escrit en calent, però no és fruit d’un pensament fugaç sinó que en els cinc (camí de sis) anys que porto de carrera (Telecomunicacions), cada dia sóc més conscient de què va la UPC i no és el primer cop que n’escric aquí.

Així doncs, aquí va el decàleg de l’estudiant de la UPC:

1.- Al telenotícies sempre surten projectes de la UPC.

Ara ja saps en què es destinen els diners que s’haurien d’invertir en docència.

(Per l’amor de Déu, encara em pregunto com pot ser que la UPC tingui tan de renom. No entraré a donar exemples perquè no acabaríem mai)

2.- Estem formant els futurs líders de la societat, diuen.

A base de pals

(ens estan aguditzant l’instint de supervivència pel que sembla)

3.- Aprens o aproves?

A la UPC no hi anem a aprendre. Anem a aprovar els exàmens i aconseguir un títol

(com bonament es pugui).

4.- A la tercera no va la vençuda. Ni a la segona.

Això de segones convocatòries no és rendible

(Ho és més fer pagar penalització per cada cop que repeteixes, que no són poques vegades)

5.- Una assignatura no és ni fàcil ni difícil.

Tot depèn del professor que et posi el parcial.

(O una altra versió de la ruleta russa. Qui deia que als telecos no ens molaven les emocions fortes?)

6.- No tindràs mai la raó.

Ni l’examen.

(Només el veuràs quan el facis… oblida’t de revisions)

7.- Si tens esperit revolucionari aquí se t’ha girat feina.

La DAT sempre és oberta per a escoltar-te, que et responguin ja és una altra cosa.

(Els coneixeràs perquè són els que van tan ben vestits quan vénen les empreses al campus)

8.- Reconeixement de crèdits = €€€.

Tot té un preu, i no precisament barat.

(I la cara de tonto quan pagues de nou per una cosa que ja has pagat abans…)

9.- Disfruta de les ALE’s.

No serà per la nota, perquè no compta a l’expedient.

(És millor dedicar-te a tocar el fagot i que et reconeguin 20 crèdits, pagant, és clar)

10.- Nadal… temps per estar en família… i entre llibres.

Sorpresa! Els reis t’han dut un examen pel 8 de Gener!

(això sí, ple d’esperit nadalenc)

I per què em matriculo? Doncs per disfrutar de l’odissea d’anar expressament a la universitat quan et convoquen per a matricular-te, haver d’esperar la hora de retard habitual, esperar 45 minuts a que el servidor de matrícula torni en si, no trobar plaça perquè el que anava després teu se t’ha avançat i pagar 43€ per l’experiència. (Però com dirien, “ser alumne de la UPC: no té preu”).

I un altre dia ja parlarem del senyor Jose Luis Melus …