Arxiu del blog


De camí a la universitat em creuo amb 25 clons teus. Vols cridar l’atenció amb una samarreta amb els colors del brasil quan el vagó del metro n’és ple? Miro a terra i arreu veig les mateixes bambes de pilot de la puma. Creus que és molt original un pantalò texà, o de pinces, que et va un pam llarg i té els baixos oberts pel costat??

En el teu afany per a definir el teu estil només intentes assemblar-te a la resta de borregos que pensen com tu i que no dubten en posar-se trossos de goma de coloraines al canell sense tenir la més puta idea d’on vénen i què signifiquen.

Desconeixes més de la meitat de la oferta cultural de la teva ciutat i tant se te’n fum. No tens altra inquietud que saber si avui nit posaran Gigi d’Agostino a la discoteca i consideres música independent la que no està a l’estanteria de supervendes del Carrefour.

Saps qui són i què fan o deixen de fer tots els contertulians de Crónicas Marcianas però no tens ni la més remota idea de qui parlen al programa Silenci o als documentals de l’Sputnik (en el cas que els arribis a conèixer).

Encara no te n’has adonat? No sents la teva autèntica personalitat intentant fer-se sentir? … Ja veig, tu passes d’aquestes coses. Escoltar una veueta que em diu que jo no sóc així? Bah!, tonteries, jo sóc super guai (només cal veure al Labanda).

La societat ha fet una bona feina amb tu. T’ha fet creure que tens una personalitat, malhauradament, la mateixa que tants altres com tu també creuen tenir. Amb cada intent de tenir un estil més trencador no deixes de ser cada cop més patèticament semblant a tots els altres.

Ja és hora que despertis. La decisió és teva: si esculls la pastilla vermella tot tornarà a ser igual i no tornaràs a sentir aquella veueta que clama per ser escoltada, però si esculls la blava…

I un altre dia ja parlarem dels documentals de l’Sputnik i el programa Silenci…

Per a ments inquietes: Yeah!!!