El Que No Volen Veure

Estiu… època de viatges…

Sovint, sense necessitat d’anar gaire lluny, partim, deixem enrere imatges, records, persones… accelerem la nostra vida, sembla que fugim lluny, ben rapid, en busca de nosequé.

Aquesta fugida es converteix en una successió d’imatges borroses, una concatenació dels instants que volen i que després potser voldríem que s’aturessin per poder-los contemplar de lluny, com el pintor, que satisfet, s’allunya del quadre per veure’l en la seva totalitat. El turista (que no viatger) no s’atura i es troba furgant en el record d’una foto moguda, feta amb pressa.

A la tornada, com qui mira l’album de fotos, fent revisió de tot el que hem “viscut” durant l’estiu, trobem que la vivència es desdibuixa com si fos una foto presa des d’un bòlid, en que el primer pla, com en tota foto presa en moviment, es veu mogut i indefinit, sovint irreconeixible, mentre que per altra banda, el fons, tot i que llunyà, es mostra nítid i diàfan.

No sé vosaltres, però un servidor troba sempre la mateixa foto a la tornada de vacances… la cuneta de la carretera moguda, amb un fons nítid, producte del que molts anomenen vacances d’estiu i tants altres s’ho prenen com una (literal) fugida “estival” sense fre.

Potser aquest any volia que l’estiu passés ràpid, volia tornar a retrobar-me amb el fons, nítid, clar, familiar de la foto, aquella planura que s’intueix al final de tan esbojarrada fugida. Potser l’estiu és fet per fugir i córrer. Potser m’agradaria haver-me detingut i haver fet les fotos com Déu mana i no trobar-me amb tants records borrosos i córrer el risc que ara el que fos borrós fos el fons… Potser mai hem deixat de fugir i el fons només és un utòpic miratge… Potser la felicitat es mesura en milles.

I un altre dia ja parlarem de perquè collons faig tantes i tan complicades preguntes