El Que No Volen Veure

Vaja, primera foto al blog.

El tema és que algun comentari m’ha fet pensar en certs posicionaments. Ei! que cadascú és lliure de defensar el que cregui! Tanmateix és freqüent trobar-se amb postures diametralment diferents que per la seva pròpia naturalesa intenten evitar aproximar les posicions.

No dic que tothom hagi de pensar igual, déu méu! Del que es tracta és de fer apologia del diàleg i de la crítica constructiva. En un país on la situació política és majoritàriament bipartidista (esquerres o dretes), sovint s’arriba a un cul de sac perquè un no vol apropar-se a l’altre. El fet és que s’ha convertit en una qüestió cultural (i molt practicada pels polítics).

Et diré la paraula conflicte i tu immediatament pensaràs en coses negatives. Quan dos postures semblen impossibles de conciliar sembla que haguem arribat a un carreró sense sortida.

Jo et diria que potser és l’inici del què et farà obrir els ulls. Potser una situació així et farà entendre coses que fins ara no havies ni vist (o volgut veure). Potser deixaràs de veure-hi en blanc i negre per veure la vasta escala de grisos que salva els dos extrems que abans semblaven inabastables.

I un altre dia ja parlarem del positivisme…

Després de 19 posts (aquest és el 20! ueueueue!), molta gent m’havia dit que tot i ser un diari ideològic, el blog sovint s’havia polititzat massa, sigui per quina raó sigui.

El fet és que el tema de les seleccions esportives ha portat molta cua i m’ha fet pensar sobre quin paper té la política en certs aspectes de la societat, sobretot quan el nacionalisme hi és pel mig.

Cada cop que algú intenta parlar en català al congrès espanyol, cada cop que surt a relluïr el tema de les seleccions catalanes (o d’altres autonomies), cada cop que algú gosa demanar el que és nostre i es manté retingut a Salamanca, SEMPRE apareix la política com l’arma que tira per terra qualsevol demanda o expressió del nacionalisme.

És preocupant veure que qui menys ha opinat sobre el tema de les seleccions són els propis esportistes, però el que encara ho fa més indignant és que tots els polítics s’han afanyat a posar cullerada per dir que no és moral, ètic o constitucional que Catalunya jugui sota la seva bandera. Ja és fort que cap d’aquests polítics mai s’hagi pronunciat sobre la selecció espanyola… però el que fa que això passi de taca d’oli és la politització i instrumentalització de les federacions espanyoles en contra de Catalunya. Si senyors, qui havia dit que l’esport servia per unir pobles? Cal felicitar als polítics que han aconseguit que serveixi per a enfrentar-los.

Què dir sobre els papers de Salamanca i l’ús de la llengua catalana? Pel fet de reivindicar el que és nostre i la nostra cultura/llengua, les hem de sentir de tots colors per part de polítics d’arreu (a l’hora d’atacar els catalans qualsevol és vàlid pel que es veu). Quan algú gosa aixecar la veu s’inicia un debat polític tantes vegades sentit i censurat.

Una cosa és donar un parer, des de la vessant política que sovint ha agafat aquest blog, l’altre és instrumentalitzar la política per criminalitzar a qui no t’agrada. La pluralitat de l’estat espanyol és un fet llargament conegut, però per a tots aquells que no ho volen reconèixer, els vestigis feixistes com la opressió política segueixen sent una eina molt vigent.

Ens podem considerar afortunats de que el nou govern faci gala d’una política de diàleg i equitativitat, mostrant-se obert a qualsevol proposta (No faré comentaris sobre la patètica imatge qe està donant el PP a la oposició, deixant-se en ridícul al demanar coses que mai havien permès), però per desgràcia, molts dels que fins ara manaven encara han d’entendre de què va la política democràtica.

I un altre dia ja parlarem de models polítics…