La pell de brau
Aquests dies, els antics càrrecs en funcions s’arrosseguen amb el cap cot per el parlament, el govern i el parlament europeu, evitant aixecar la veu per no ser recriminats pel que van fer o per la seva manera de pensar, ara que ja no tenen cap poder per imposar-se a cap crítica o desacord.
S’ha acabat una època en que el govern ha fet tot el que ha pogut per tibar la situació en les autonomies, tensant la pell de brau fins al punt que perillava la unitat que tant cobejen. Interessant paràbola: La pell de brau, sempre unida, tensada fins a tal punt que s’esquinçen els extrems.
Potser n’eren conscients que havíem arribat a aquest punt, o potser no. Des de la seva posició centralista potser no era apreciable, o no volíen veure que els extrems ens trobàvem cada cop més lluny, i lluny de normalitzar la situació tensaven més la situació.
Personalment, ara respiro tranquil, amb la impressió que aquesta tensió va desapareixent i hi ha una intenció de subsanar els danys que s’han produït en el ja delicat teixit nacional.
No hauria volgut veure com aquesta pell s’esquinçava, i no és que vulgui que segueixi unida. Només Déu sap que hauria passat: exèrcit al carrer, estat d’excepció, potser una segona guerra civil, amb una població que tindria mil motius per posicionar-se en un bàndol o altre. L’escissió del país podria haver estat tan gran degut a la tensió, que hi hauria hagut un abisme inseparable entre les múltiples Espanyes, que probablement haurien lluitat per qualsevol cosa abans que per la unió del país, donada la situació.
I em direu: O es que els independentistes no volem, en petita mesura, que aquesta pell de brau s’esquinçi un tros i siguem NOMES nosaltres qui decidim sobre el nostre futur? doncs si, però la situació d’aquests dies, ara des d’una situació de més calma fa pensar en com hem de lluitar per a aquesta “utopia”. Serem independentistes, però respectem als altres i per sobre de tot, defensem la pau.
I un altre dia ja veurem quin rumb pren el nacionalisme després del 14-M…
