El dia que vam ser herois
Els fets i les persones canvien el curs de la història… darrerament el blog ha tingut un rumb incert davant tot el succeït. Ara com ara, la situació és molt provisional, i a nivell estatal tot està agafat pels pèls.
L’únic del que puc parlar és del que he vist, i he rebut un correu d’una companya de FoCa2 (si Marta, he penjat el correu, puc?) que he trobat molt interessant:
” S’em posa la pell de gallina cada cop que penso en tot el que ha passat últimament. Els esdeveniments esgarrifosos que no pensàvem que ens tocarien tant d’aprop i victòries que crèiem impossibles, com ens ha
sorprès el món en els darrers dies!
Però crec que una de les coses importants de tot plegat és que per fi hem près consciència de col·lectiu, per fi ja no pensem que som els quatre penjats inconformistes de sempre i ens hem adonat de la importàcia d’unir-nos contra un enemic comú, prengui la forma que prengui aquest.
I sobre tot ha quedat demostrat que podem comptar els uns amb els altres. La gent amb la que et creues a diari pel carrer, amb altres que ni saps que existeixen, d’aquí i d’allà… amb aquestes persones hem vist que podrem comptar arribat el moment. Potser no en petites coses, que seguirem cadascú a la nostra bola (les coses estan canviant, encara no a nivells utòpics), però si en els moments més crítics que és quan més ho necessitarem.
Jo crec que aquesta és l’autèntica victòria, una petita espurna d’esperança en la humanitat, difícil de trobar entre tant odi i egoisme.
P.D: Sempre he pensat que les manifestacions no servien de res, tot i que era necessari fer-les i me’n alegro haver-me equivocat. Hem de seguir per aquest camí, no ens conformem ara que hem arribat tant lluny com no ens imaginàvem.”
By Marta Torma
I un altre dia ja parlarem de la pell de brau…
