El que no sé veure
Val, d’acord, fa dies que no postejo (i encara em sorpren la de gent que em diu que m’ha llegit!!). Potser no és la meva millor època, potser personalment no estic a to tot i que és ara quan més “rajaria” de tot el que m’envolta, potser ja no m’importa el que tinc al meu voltant o potser senzillament ja no m’importa el que penso, però el fet és que per molt que vulgui que aquest sigui un diari ideològic i em desvinculi de manera personal del que hi escric se’m fa molt difícil quan l’únic moment per escoltar el que em passa pel magí (que no és poc) és quan em poso davant un PC a escriure aquestes línies.
I d’això va la meva crítica d’avui (prometo que en un futur seré més constructiu…), i és el poc temps que cascú dedica a escoltar-se. Si, pot semblar una parida, ja sé que ningú es parla a ell mateix en tercera persona o coses per l’estil sense que ningú l’assenyali amb el dit, dient que està sonat. El que reivindico és que en una societat en que tothom necessitaria una agenda més gran que el Quixot i encara es quedarien curts, tinguin present una cosa: que nosaltres també som un bé a qui li hem de dedicar temps. Quan tens temps lliure penses que t’estàs avorrint i només se t’acut fer més coses per no “perdre el temps”.
Qui pot dir que pensar en el que ens passa és perdre el temps? (i no és una apologia de l’egocentrisme…) a fi de comptes, a qui li demanes que estigui sempre a punt per dur aquest tren de vida esbojarrat és a tu mateix i resulta que és a qui menys temps dediques.
Vaja, sembla que estigui reinventant el blog com a eina de psiconalàlisi… ¬¬’ tornem al que anàvem. Qui és més reivindicatiu, el que no para de cridar demanant coses a tort i a dret o el que escolta i crida quan toca? L’acte reflexiu sempre ha estat el que ha desmarcat a la raça humana, i ha de ser el que desmarqui un poble suficientment intel·ligent que pot demostrar que no depèn de ningú.
I un altre dia, amb més temps (i ganes) ja parlarem de les eleccions…
