Arxiu del blog

La pell de brau


Aquests dies, els antics càrrecs en funcions s’arrosseguen amb el cap cot per el parlament, el govern i el parlament europeu, evitant aixecar la veu per no ser recriminats pel que van fer o per la seva manera de pensar, ara que ja no tenen cap poder per imposar-se a cap crítica o desacord.

S’ha acabat una època en que el govern ha fet tot el que ha pogut per tibar la situació en les autonomies, tensant la pell de brau fins al punt que perillava la unitat que tant cobejen. Interessant paràbola: La pell de brau, sempre unida, tensada fins a tal punt que s’esquinçen els extrems.

Potser n’eren conscients que havíem arribat a aquest punt, o potser no. Des de la seva posició centralista potser no era apreciable, o no volíen veure que els extrems ens trobàvem cada cop més lluny, i lluny de normalitzar la situació tensaven més la situació.

Personalment, ara respiro tranquil, amb la impressió que aquesta tensió va desapareixent i hi ha una intenció de subsanar els danys que s’han produït en el ja delicat teixit nacional.

No hauria volgut veure com aquesta pell s’esquinçava, i no és que vulgui que segueixi unida. Només Déu sap que hauria passat: exèrcit al carrer, estat d’excepció, potser una segona guerra civil, amb una població que tindria mil motius per posicionar-se en un bàndol o altre. L’escissió del país podria haver estat tan gran degut a la tensió, que hi hauria hagut un abisme inseparable entre les múltiples Espanyes, que probablement haurien lluitat per qualsevol cosa abans que per la unió del país, donada la situació.

I em direu: O es que els independentistes no volem, en petita mesura, que aquesta pell de brau s’esquinçi un tros i siguem NOMES nosaltres qui decidim sobre el nostre futur? doncs si, però la situació d’aquests dies, ara des d’una situació de més calma fa pensar en com hem de lluitar per a aquesta “utopia”. Serem independentistes, però respectem als altres i per sobre de tot, defensem la pau.

I un altre dia ja veurem quin rumb pren el nacionalisme després del 14-M…

El dia que vam ser herois


Els fets i les persones canvien el curs de la història… darrerament el blog ha tingut un rumb incert davant tot el succeït. Ara com ara, la situació és molt provisional, i a nivell estatal tot està agafat pels pèls.

L’únic del que puc parlar és del que he vist, i he rebut un correu d’una companya de FoCa2 (si Marta, he penjat el correu, puc?) que he trobat molt interessant:

” S’em posa la pell de gallina cada cop que penso en tot el que ha passat últimament. Els esdeveniments esgarrifosos que no pensàvem que ens tocarien tant d’aprop i victòries que crèiem impossibles, com ens ha
sorprès el món en els darrers dies!

Però crec que una de les coses importants de tot plegat és que per fi hem près consciència de col·lectiu, per fi ja no pensem que som els quatre penjats inconformistes de sempre i ens hem adonat de la importàcia d’unir-nos contra un enemic comú, prengui la forma que prengui aquest.

I sobre tot ha quedat demostrat que podem comptar els uns amb els altres. La gent amb la que et creues a diari pel carrer, amb altres que ni saps que existeixen, d’aquí i d’allà… amb aquestes persones hem vist que podrem comptar arribat el moment. Potser no en petites coses, que seguirem cadascú a la nostra bola (les coses estan canviant, encara no a nivells utòpics), però si en els moments més crítics que és quan més ho necessitarem.

Jo crec que aquesta és l’autèntica victòria, una petita espurna d’esperança en la humanitat, difícil de trobar entre tant odi i egoisme.

P.D: Sempre he pensat que les manifestacions no servien de res, tot i que era necessari fer-les i me’n alegro haver-me equivocat. Hem de seguir per aquest camí, no ens conformem ara que hem arribat tant lluny com no ens imaginàvem.”

By Marta Torma

I un altre dia ja parlarem de la pell de brau…

Quin gust té la Pau?


La Pau no és l’absència de guerra
La Pau no discrimina ningú
La Pau no té color polític
La Pau no té nacionalitat
La Pau no la defensa cap exèrcit
La Pau no té veu, però alhora té molta gent que parla per ella
La Pau no és cap producte que es pugui comprar
La Pau no és propietat de ningú
La Pau no es veu, ni es toca, ni es sent, ni s’olora ni tampoc es tasta

3 lletres… tan poques lletres, que alhora signifiquen una cosa tan complexa, o tan simple. O és que potser pots dir què és la Pau?

Aquests dies ens hem manifestat, i com quan vam fer abans la guerra de l’Irak, tot eren consignes que començaven per no: No al terrorisme, no a la guerra, no més morts…

D’acord, sabem què no volem, però realment sabem què volem? Perquè no diem simplement: Volem la pau?

Potser se’ns fa més fàcil dir que no volem una cosa que tenim molt coneguda. Potser no coneixem ben bé què és la Pau, que se’ns fa més fàcil dir què no és, abans que dir què és realment, així de cares.

Com podem saber quin gust té una fruita si no l’hem provat mai? Potser tu, algun dia em podràs explicar quin gust té la Pau. (Del pal, “a que huelen las nubes?”).

I un altre dia ja parlarem del què va passar el 14-M

PD: Ments inquietes (gràcies Glòria!!) es pregunten què és la pau, i segons el diccionari, aquests la descriuen com:

fer la pau fig Tornar a algú el mal que hom n’havia rebut.

Només se m’acut una cosa al respecte: “Ull per ull i tots acabarem cecs” Ghandi

El que no ens volen deixar veure


Primer de tot, remarcar la MAGNÍFICA manifestació conjunta de la majoria dels escoltes de TOT BARCELONA. Només dir que ha estat de les trobades més emotives i amb més càrrega significativa a les que he assistit darrerament (més de 1000 escoltes a la plaça St Agustí al raval). Des d’aquí felicitar als companys de FoCa2 que han fet possible aquest acte.

Després d’això, he de dir que quan he arribat a casa m’he assabentat de la detenció de 5 pressumptes autors dels atacs al tren del dijous.

Oh meravella, a no ser que ETA operi a països islàmics, els detinguts no semblen pas ser bascos… Resulta que ETA, efectivament, no tenia cap tipus de vinculació, i ens trobem davant les conseqüències de la guerra a la que ens van dur.

Seré clar (i després em direu amb raó que això s’està polititzant). El PP és un vaixell que fa aigues pels forats de les seves pròpies mentides. Avui podem respondre a la pregunta que em feia abans d’ahir: 199 morts pesen sobre les espatlles dels dirigents del PP.

I demà? demà els podem fer saber que NO VOLEM MÉS MENTIDES, QUE NO VOLEM UN GOVERN QUE UTILITZA UNA DESGRÀCIA AMB FINS ELECTORALISTES, QUE N’ESTEM FARTS DE LA VIOLÈNCIA SOCIAL GENERADA PER AQUEST PARTIT FEIXISTA.

Demà tenim el poder de decidir el futur del país veí (i de retruc el nostre) durant els propers 4 anys. Tal com Morfeu deia a Neo: “Tu tries. Si esculls la pastilla blava, s’haurà acabat, despertaràs i tot tornarà a ser igual que abans, en canvi, si esculls la pastilla vermella…”

Nota de l’autor: que la pastilla sigui vermella no té cap connotació política, simplement així era al guió de Matrix.

Xifres


3 trens
3 estacions
13 explosions
Uns 200 morts
Més de 1000 ferits
Centenars d’ambulàncies
Altres tants efectius policials
Una cinquantena d’estacions inoperatives

Més xifres

Més de 12 hores de cobertura informativa
Centenars de periodistes mobilitzats
Tirades especials dels diaris
Més de 30 països fent ressò de la notícia
L’atemptat terrorista més sagnant de la història d’Europa
Minuts de silenci a totes les ciutats Espanyoles
Milions de manifestants arreu

Xifres… però per sobre de tot, persones.

Persones que ajuden a socòrrer els ferits
Persones que ofereixen aixopluc als afectats
Persones que davant la desgràcia, van a donar sang de manera massiva
Persones que, lluny de Madrid, s’agermanen contra el terrorisme
Persones que davant l’horror allarguen la mà a qui més ho necessita
Persones que no es queden indiferents davant la desgràcia aliena
Persones que diuen NO a la violència
Persones que creuen en el poder de la paraula per sobre el de les bombes
Persones que es mouen per a un món en pau
Persones que creuen en les persones
Persones que volen canviar el món
Persones que creuen que tot està per fer i que tot és possible

190


190 llums que han deixat d’il.luminar els racons on habitaven.
190 són les morts que fins ara (20:02) s’han comptabilitzat de la massacre de Madrid.
190 o més són les històries de desesperació, de famílies que sense tenir res a veure s’han trobat enmig d’aquest desastre.
190 són els motius que se sumen a la lluita contra el terrorisme (però de DEBÒ, i no com fan alguns).

És que han perdut el nord? Què es pretèn amb tot això? O potser això és una mostra de la valentia i de lo “recios” que son els bascs, segons el feixista que escrivia la carta al Mundo?

Potser demà ja en podré dir alguna altra cosa, tinc un sentiment entre de ràbia i emprenyamenta contra qui mata i contra les conseqüències que porta.

En clau electoral, les eleccions han quedat seriosament decantades, cap a la lluita contra el terrorisme, partidista i sense fonament del PP (que ha anunciat que deixa la campanya, ara ja segueixen els medis de comunicació).

Seré clar: El govern fa campanya dels actes d’ETA (i sinò com expliquen això?)

Cadascú sap sobre quines espatlles pesen aquests 190 morts.

A Catalunya, com a tot el món, NO A LA VIOLÈNCIA
PD: demà, la resposta a la carta a “La Razón”.

N’hi ha que neixen estrellats


Bé, sempre m’havia preguntat què pensaven de nosaltres els “Espanyols”, i resulta que a El Mundo (gran diari) n’he trobat una resposta (Gràcies Miriam per enviar-me el correu):

“Carta de J. Vaderribas publicada a EL MUNDO el 24 de febrer de 2004:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el por qué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, arabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el “acongojamiento”, el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas. “

Només se m’acuden uns pocs punts a comentar:

1.- De moment ja em té més simpatia (per poca que sigui) que la que li tinc jo a ell.
2.- L’unic “emponzoñado” que hi ha a Espanya és ell, i per aquesta raó tampoc s’hauria d’explicar. Qui és ell per parlar d’una cosa de la qual es veu que no en té ni idea???
3.- Als “cagats” de Catalunya se’ns associa amb els fenicis pel caràcter comerciant (igual que els jueus)… que té de dolent això? que potser envejen certes coses de la nostra terra?
4.- A Catalunya i al govern Català els únics enemics són els espanyols que hi foten mà (i entre aquests hi compto els tant “nacionalistes” de CIU!).
5.- No m’estranya que diguin això de CIU, actualment és l’únic partit que treu les castanyes del foc al govern del PP i l’únic que pot aconseguir i ha aconseguit que Catalunya s’agenolli davant Espanya i diguin això de nosaltres. (A sobre té la mala llet de dir això de l’únic partit que ha afavorit el seu pensament a Catalunya).
6.- Que ni eixugant-nos el cul amb El Mundo l’arribaríem a omplir de més merda.

Em queda una pregunta per a aquest home: Si els catalans matèssim com ho fa ETA al país vasc seria símbol que som més “recios” i lluitadors? o dit d’altra manera: Creu que matar a algú és símbol de força i valentia?

M’allargaria molt més responent a aquest home, però pel que he vist, no som pocs els “rebotats”, així que per al proper post em reservo la justa resposta que va rebre aquest energúmen.

Segadors, esmolem l’eina, que el 14-M han de rodar molts caps.
PD: Originàriament, en el post, figurava l’article com de La Razón. Gràcies Glòria per fer-me veure l’error, l’article provenia de El Mundo.

El que no sé veure


Val, d’acord, fa dies que no postejo (i encara em sorpren la de gent que em diu que m’ha llegit!!). Potser no és la meva millor època, potser personalment no estic a to tot i que és ara quan més “rajaria” de tot el que m’envolta, potser ja no m’importa el que tinc al meu voltant o potser senzillament ja no m’importa el que penso, però el fet és que per molt que vulgui que aquest sigui un diari ideològic i em desvinculi de manera personal del que hi escric se’m fa molt difícil quan l’únic moment per escoltar el que em passa pel magí (que no és poc) és quan em poso davant un PC a escriure aquestes línies.

I d’això va la meva crítica d’avui (prometo que en un futur seré més constructiu…), i és el poc temps que cascú dedica a escoltar-se. Si, pot semblar una parida, ja sé que ningú es parla a ell mateix en tercera persona o coses per l’estil sense que ningú l’assenyali amb el dit, dient que està sonat. El que reivindico és que en una societat en que tothom necessitaria una agenda més gran que el Quixot i encara es quedarien curts, tinguin present una cosa: que nosaltres també som un bé a qui li hem de dedicar temps. Quan tens temps lliure penses que t’estàs avorrint i només se t’acut fer més coses per no “perdre el temps”.

Qui pot dir que pensar en el que ens passa és perdre el temps? (i no és una apologia de l’egocentrisme…) a fi de comptes, a qui li demanes que estigui sempre a punt per dur aquest tren de vida esbojarrat és a tu mateix i resulta que és a qui menys temps dediques.

Vaja, sembla que estigui reinventant el blog com a eina de psiconalàlisi… ¬¬’ tornem al que anàvem. Qui és més reivindicatiu, el que no para de cridar demanant coses a tort i a dret o el que escolta i crida quan toca? L’acte reflexiu sempre ha estat el que ha desmarcat a la raça humana, i ha de ser el que desmarqui un poble suficientment intel·ligent que pot demostrar que no depèn de ningú.

I un altre dia, amb més temps (i ganes) ja parlarem de les eleccions…

Ja hi tornem a ser


Ja tornen els Zapateros, Rajoys i altres energúmens, que no es callen totes les barbaritats que diuen per, si més no, ocupar el màxim de temps en els telediaris de l’Urdaci. Més o menys com sempre ha fet el govern, aquí impera el llençar la pedra i després amagar la mà, això sí, sense retractar-se massa.

He de reconèixer que el meu afany no és pas polititzar el que escric, perquè no tots els que comparteixin la meva ideologia compartiran el meu color polític (tot i que normalment així sigui), però la proximitat del 14M impera certa retòrica electoral.

Em fa FÀSTIC veure de quina manera els polítics poden ocupar els carrers i les nostres vides per tal d’esgarrapar vots de la manera més vil possible. Fins i tot hi ha fanals de tres (o quatre) colors polítics. Però el que encara em repateja més és saber d’on ha sortit això: de les nostres butxaques.

Per començar, el PP fa un ús partidista de Telefònica. Si us hi heu fixat, totes les cabines estan adornades amb el jeto del Rajoy, que només de veure’l ja se’m passen les ganes de trucar. Però per sobre de qualsevol partit, tota la propaganda, spots, mítings i altres aberracions, els omnipresents polítics es poleixen MILIONS de desenes d’€ només en promoció, pagada per nosaltres! o sinó, qui us crèieu que paga tots els mítings, spots, cartellets i les foteses que us envien al correu? Perquè gastar diners enviant-me una carta del PP, que serà reciclada sense haver estat oberta? O perquè no ens proposem retornar tota la propaganda que rebem?

No seria més sensat evitar aquest malbaratament i utilitzar-lo per engrossir el pressupost per a cobrir mancances? (i no em refereixo als avions militars del govern que cauen per si sols…). A més a més, si el PP no em representa a mi, perquè collons he de pagar amb els meus impostos la seva publicitat?

I un altre dia ja parlarem de tot el que els paguem al país veí…