Finalment un dia descansat. Sembla que a la vegada que els meus horaris i el meu rellotge biològic es van posant d’acord, així ho fa el senderi amb la opinió pública. Potser aquests últims dies aquest blog ha quedat una mica polititzat, però la veritat, la situació no era per menys.
Ja fa uns quants dies que postejo i la impressió inicial de que no sabria què dir es va esvaïnt (serà que no em sé estar callat), ja que cada dia em queda alguna cosa al tinter.
Un altre tema del que vam parlar llargament el cap de setmana era de l’opció país (com una de les opcions de l’escoltisme), i tornant al blog, pensava en quina és la fina línia que defineix a un català. Sent ja difícil definir la pertanyença a un país amb els temps que corren, ja em direu com pot ser de difícil concretar el gentilici “català” quan Catalunya no és reconeguda com a país i el concepte de la nació dels Països Catalans va perdent força pel Nord (Catalunya Nord), per l’Est (Ses Illes i l’Alguer), per l’Oest (la franja d’Aragó) i pel Sud (País Valencià). Fins i tot dins les fronteres del Principat el sentiment de catalanitat és cada cop més difós.
Sense entrar en radicalismes, crec que no es val a dir que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (com alguns “nacionalistes” postulaven), i sinó només cal mirar l’Editorial Planeta, que amb publicacions com La Razón, ningú diria que es tracta d’una editorial històrica catalana.
Ja són molts els correus que he rebut en contra d’aquesta editorial, i des d’aquí em sumo al boicot iniciat a aquesta editorial que promou publicacions tan vils, feixistes i partidistes com La Razón.
I potser demà ja vorem quins són els límits de la pàtria…
