El Que No Volen Veure

No és que el tema decaigui (ja fa un parell de dies que no postejo), però potser m’ha atacat un sentiment de “vulnerabilitat”. M’explicaré. Jo tot decidit penjo les meves humils idees aqui al blog, i al cap d’una setmana amics, coneguts i gent amb qui feia anys que no parlava em diuen que han llegit el blog i els ha interessat.

De cop i volta, una cosa tan meva ha passat a ser de domini públic. En part vergonya, en part orgull, ara m’ho penso dues vegades abans de postejar, però tanmateix penso que allò que li dóna interès a un blog és que es fa de manera despreocupada i amb l’impetu amb el que ho duia els primers dies, dut per el desconhort de no poder dir la meva en altre lloc que aquí.

Doncs bé, només agraïr a aquells que han llegit o llegeixen els meus humils pensaments (no farem carrera, ja aviso), i invitar a tots aquells que vulguin dir-me la seva a que exercitin els dits i m’enviin un correu… ah! aquí no censurem ningú (com alguns per TVE), així que no t’estiguis de dir la teva sigui quin sigui el teu color polític o ideològic.

Tornant al caire reivindicatiu (se m’acumula la feina!), tornem a la càrrega amb els estris de soroll massiu! Cassolada els diumenges de nou, ja podem treure la pols a la cassola abonyegada, que encara té molt a dir!

Dijous–> Gran enganxada de cartells (més d’uns que d’altres)
A partir d’avui –> Gran DESenganxada de cartells (també més d’uns que d’altres!! ;P)

May the force be with you

Finalment un dia descansat. Sembla que a la vegada que els meus horaris i el meu rellotge biològic es van posant d’acord, així ho fa el senderi amb la opinió pública. Potser aquests últims dies aquest blog ha quedat una mica polititzat, però la veritat, la situació no era per menys.

Ja fa uns quants dies que postejo i la impressió inicial de que no sabria què dir es va esvaïnt (serà que no em sé estar callat), ja que cada dia em queda alguna cosa al tinter.

Un altre tema del que vam parlar llargament el cap de setmana era de l’opció país (com una de les opcions de l’escoltisme), i tornant al blog, pensava en quina és la fina línia que defineix a un català. Sent ja difícil definir la pertanyença a un país amb els temps que corren, ja em direu com pot ser de difícil concretar el gentilici “català” quan Catalunya no és reconeguda com a país i el concepte de la nació dels Països Catalans va perdent força pel Nord (Catalunya Nord), per l’Est (Ses Illes i l’Alguer), per l’Oest (la franja d’Aragó) i pel Sud (País Valencià). Fins i tot dins les fronteres del Principat el sentiment de catalanitat és cada cop més difós.

Sense entrar en radicalismes, crec que no es val a dir que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (com alguns “nacionalistes” postulaven), i sinó només cal mirar l’Editorial Planeta, que amb publicacions com La Razón, ningú diria que es tracta d’una editorial històrica catalana.

Ja són molts els correus que he rebut en contra d’aquesta editorial, i des d’aquí em sumo al boicot iniciat a aquesta editorial que promou publicacions tan vils, feixistes i partidistes com La Razón.

I potser demà ja vorem quins són els límits de la pàtria…

Tot el cap de setmana sense postejar. He estat a FoCa II (Formació de Caps, sí, sóc cap en un agrupament escolta). Molt productiu, compromís social i resolució de conflictes entre altres ponències. Això dóna de què pensar.

Ja és cert que conviuen tots els extrems de compromís a la nostra societat, des de l’immobilisme social (molt extès) fins a aquelles persones que lluiten amb tots els seus medis a l’abast pel que creuen (compromís visceral). Tanmateix, una posició molt compartida és aquella de “cadascú fa el que està obilgat a fer” (o professionalitat compromesa). Fins aquí molt compromesos. Segur que tothom coneix algú que clarament es desmarca en algun grup d’aquests, i algun polític també. El que realment em fastigueja és que aquests que només fan el que se suposa que han de fer (i encara gràcies) carreguen contra aquells que lluiten amb dents i ungles pel seu país, i sí, estic parlant de Josep Lluís Carod-Rovira, a qui tothom demana la dimissió per haver triat lluitar per el seu país, mentre que la resta de “catalanistes” s’esforçen a criticar la seva actitud compromesa des de la seva poltrona d’immobilisme i anar fent sense estorbar gaire.

I el fet és que podem triar què fer amb això. No només podem triar-ho, sinó que tenim el DRET de decidir què volem fer de tot això. I no em refereixo a cap procès electoral, on tothom té realment el dret de votar i decidir. Jo em refereixo a la decisió que pren cadascú envers el seu compromís amb el país, aquelles petites coses que fan que per molts, Catalunya sigui un oasi ideològic i de compromís amb la terra.

I un altre dia ja parlarem de polítiques compromeses…

No em puc estar de llançar el crit al cel, com la majoria de tots aquests últims dies (llàstima de no haver-hi pensat abans en el blog). Qui resulta que mana a Catalunya? Uns madrilenys demanen la dissolució del govern (això ja ho volien des d’un bon inici…), uns andalusos que si el tal d’ERC hauria de dimitir, el senyor Aznar demanant al Zapatero que demani al Maragall que demani al Carod que dimitieixi i que de passada ens n’anem tots els catalans a parir panteres. Ara resulta que Catalunya és de domini públic i tothom hi pot fer i desfer (fins a la data només hi posaven mà per treure-hi diners).

Però QUI S’HAN CREGUT??? Això ens passa per tenir al govern un titella d’un partit de Madrid.
Realment es veuen amb DRET d’imposar el que hem de fer aquí? Qui pren les decisions a Catalunya? el poble o els feixistes del país veí? (teòricament la primera opció, però a la pràctica s’ha demostrat que a l’oest de la franja de ponent no en gasten de democràcia).

Ah!, i reprenent l’anterior post, Catalunya ÉS DEMOCRÀTICA (la nostra democràcia existia molt abans que el que coneixem com Espanya) i Catalunya ÉS SOBIRANA. Cal recordar-ho, que de tant en tant se’ls pujen els fums al cap i es veuen amb cor de fer cada cosa…

La veritat us farà lliures (i el pa amb tomàquet us treurà la gana)

He tornat a començar la universitat (3r de telecomunicacions) i curiosament, el tema de conversa de tots els meus companys ha estat el mateix: Política.
Què passa aqui? La política ens gira a tots el cap? No vull parlar pas de política, vull parlar de Catalunya.

Catalunya NO son radicalismes, NO és terrorisme, NO és Espanya.
Vivim en un temps en que qui té el poder, fa veure a tothom el que li interessa que vegin, i si ho voleu ho diré més clar, vivim en una etapa pseudo-franquista, en que el senyor Aznar fa veure a la població el muntatge que li interessa: Carod-Rovira donant la mà a un terrorista, independentistes catalans radicals, terrorisme nacionalista, ETA onejant l’estelada … i oculta el que no vol que es vegi: antecedents feixistes, precedents de pactes terroristes, immobilisme polític, manipulació informativa i judicial, corrupció, guerres injustificades, nyaps ecològics, … De ben segur, Franco n’estaria orgullós.

I em pregunto: què pensaran de nosaltres a Espanya? TVE i el govern estan aconseguint que el visionat dels polítics d’esquerra catalans (sempre subtitulats) s’assembli cada cop més a un comunicat d’ETA. Què hi podem fer?

Des de la meva humil posició, la impotència m’ha dut a utilitzar un dels medis de comunicació que MAI, per molt que ho intentin, pot ser minoritzat o manipulat. Aquest blog pretèn ser una finestra del que pensa algú amb una ideologia que no encaixa amb la dels veïns.

Visca la terra lliure